9
Dimarts 8 de desembre, hora de dinar

La Simone seu al vagó de metro i mira per la finestra.

Encara està tota suada després de la correguda que ha fet des del pis buit fins a l’estació de metro.

Ara el tren està aturat a Huvudsta. Pensa que hauria hagut d’agafar un taxi, però intenta convèncer-se que no ha passat res; al capdavall, ella sempre es preocupa innecessàriament.

Torna a mirar el telèfon i es pregunta si la desconeguda amb qui acaba de parlar era la mare de l’Aida, i si deu ser veritat que l’Aida és en un taller de tatuatges del Tensta-Centrum.

Les portes es tanquen, però es tornen a obrir immediatament. Se senten crits una mica més endavant; després les portes es tornen a tancar i el metro engega per fi.

Davant seu hi ha un home que fa cruixir papers de diari. Agafa totes les seccions, les escampa sobre el seient del seu costat, sembla que compara alguna cosa i després les recull un altre cop. La Simone veu al reflex de la finestra que l’home li va llançant llambregades de tant en tant. Es planteja anar a seure en un altre lloc, però el cor li fa un salt quan un piiip del mòbil li indica que ha rebut un SMS. És l’Ylva des de la galeria. La Simone no té esma de llegir-lo; havia esperat que fos l’Erik. No sap quantes vegades ho ha intentat ja, però tot i així torna a trucar al seu número. Escolta els tons de la trucada i el canvi sobtat a la bústia de veu.

—Escolta! —diu l’home amb veu autoritària i irritant.

Ella fa com si no l’hagués sentit, mira per la finestra fent veure que escolta un missatge al mòbil.

—Hola —diu l’home.

La Simone veu que no la deixarà estar si no li fa cas. Com tants altres homes, sembla que no entén que les dones tenen vida i pensaments propis, i que no estan disposades constantment a escoltar-los.

—Escolta, que no sents que estic parlant amb tu? —repeteix l’home.

La Simone es gira cap a ell.

—Ja ho crec que ho sento —diu amb veu reposada.

—Doncs, per què no contestes?

—Ja ho estic fent, no?

L’home parpelleja un parell de cops i després ho deixa anar:

—Ets una dona, oi?

La Simone empassa saliva i pensa que segur que és un d’aquests que vol obligar-la a dir-li el seu nom i el seu estat civil, i que acabarà provocant que reaccioni amb antipatia.

—Ets una dona?

—És l’únic que vols saber? —pregunta, seca, i torna a girar-se cap a la finestra.

Ell canvia de lloc i s’asseu al costat d’ella.

—Escolta… Jo tenia una dona, i la meva dona, la meva dona…

La Simone nota que un parell de gotetes de saliva li aterren a la galta.

—Era igual que l’Elizabeth Taylor —continua ell—. Saps qui és?

Li sacseja el braç.

—Saps qui és l’Elizabeth Taylor?

—Sí —diu la Simone, impacient—. És clar que ho sé.

Ell s’inclina completament cap endavant.

—Canviava d’home constantment —es lamenta—. Tot havia de ser cada cop millor i més car: anells amb diamants, regals, collarets.

El tren redueix velocitat i arriba a la parada de la Simone: són a Tensta.

S’alça, però l’home li barra el pas.

—Abraça’m, només vull una abraçada.

Ella es disculpa malhumorada, li aparta el braç i nota una mà a les natges. En aquell moment el tren s’atura, l’home perd l’equilibri i va a parar al seient amb un plof.

—Puta! —crida quan ella se’n va.

La Simone surt corrents de l’estació de metro, travessa el pont cobert amb plexiglàs i baixa les escales. Fora del centre comercial hi ha un banc amb tres homes borratxos que discursegen amb veu ronca. La Simone entra ràpidament per l’entrada principal i intenta un cop més posar-se en contacte amb l’Erik.

De la bodega surt olor de vi negre passat provinent d’ampolles trencades. La Simone passa corrents sense alè per davant de l’aparador d’un restaurant.

Veu un bar d’amanides amb panís en conserva, trossets de cogombre i fulles d’enciam pansides. Al mig del vestíbul del centre comercial hi ha un cartell gros que indica on es troba cada establiment. L’examina fins que troba el que busca: Tensta Tattoo. Segons el mapa, la botiga es troba al final de tot del primer pis. Corre cap a les escales mecàniques entre mares de baixa per maternitat, jubilats empobrits i adolescents que fan campana.

S’imagina un grup de gent jove encerclant un noi que jau a terra, i que mentre s’obre pas s’adona que és en Benjamin, que la sang que surt del tatuatge no s’estronca.

Puja les escales a grans gambades. Tan bon punt arriba al pis de dalt, li crida l’atenció un moviment sospitós al final de tot del passadís, en una zona semi-abandonada del centre comercial: sembla algú penjat de la barana. Va cap allà i a mesura que s’hi acosta va veient què passa: dos nens en tenen un altre agafat i el sostenen penjat al buit per sobre la barana. Una silueta grossa volta per darrere d’ells i s’abraça a si mateixa com si tingués fred.

Els nois tenen la noia agafada com si fos d’allò més normal, ella fa gestos de terror.

—Es pot saber què feu? —crida la Simone mentre se’ls acosta.

No s’atreveix a arrencar a córrer per por que no s’espantin i deixin anar la noia. Hi ha una caiguda lliure de deu metres, com a mínim, fins al vestíbul de la planta baixa.

Quan la veuen, els nois fan veure que deixen caure la noia.

La Simone xiscla, però al capdavall l’han mantingut agafada i després la fan pujar. Un d’ells fa un somriure estrany, i després fugen corrents. Només s’ha quedat el noi alt com un sant Pau. La noia sanglota arraulida al costat de la barana. La Simone s’atura amb el cor a cent i s’inclina cap a ella.

—Estàs bé?

La noia només fa que no amb el cap sense dir res.

—Hem d’anar a parlar amb els vigilants.

La noia torna a dir que no. Tremola de cap a peus i està feta una boleta contra la barana. La Simone mira el noi gros i cepat que no fa altra cosa que mirar-se-les sense badar boca. Va vestit amb una jaqueta fosca embuatada i ulleres de sol negres.

—I tu qui ets? —li pregunta la Simone.

En lloc de contestar, ell es treu una baralla de cartes de la butxaca de la jaqueta i comença a mirar-les, tallant i remenant.

—Qui ets? —repeteix la Simone en veu més alta—. Ets amic d’aquells nois?

Ell no mou ni un múscul.

—Per què no has fet res? L’haurien poguda matar!

La Simone nota que li puja l’adrenalina, el batec accelerat del cor a les temples.

—T’he preguntat una cosa! Per què no has fet res?

Li clava la mirada, però ell continua en silenci.

—Imbècil! —crida la Simone.

El noi s’allunya passet a passet. Quan ella li va al darrere perquè no s’escapi, el noi ensopega i deixa caure la baralla de cartes. Parlant amb si mateix, baixa per l’escala mecànica.

La Simone fa mitja volta per ocupar-se de la nena, però ha desaparegut. Torna enrere pel passadís, passant de llarg locals comercials buits, però no la veu enlloc, i dels nois tampoc no n’hi ha ni rastre. De cop s’adona que és al davant del taller de tatuatges. L’aparador està cobert de làmines negres de relleu irregular i hi penja una fotografia gran del llop Fenrir. La Simone obre i entra; sembla que no hi ha ningú. Les parets són plenes de fotografies de tatuatges. Mira al seu voltant i es disposa a anar-se’n quan sent una veueta fina i atemorida que pregunta:

—Nicke? On ets? Digues alguna cosa.

Una cortina negra s’obre i apareix una noia amb un telèfon mòbil a l’orella. Va despullada de cintura en amunt. Dues gotetes de sang li llisquen pel coll, té l’expressió atenta i inquieta.

—Nicke —diu, concentrada en el seu telèfon—, què ha passat?

Té els pits amb la carn de gallina, però sembla que no s’adona que va mig nua.

—Que et puc preguntar una cosa? —diu la Simone.

La noia surt de la botiga i comença a caminar. La Simone va cap a la porta darrere d’ella, però de cop sent algú darrere seu.

—Aida? —crida un noi amb veu espantada.

La Simone es gira i veu que és en Benjamin.

—On és en Nicke? —pregunta.

—Qui?

—El germà de l’Aida, és disminuït psíquic. Que l’has vist, aquí fora?

—No, jo…

—És força gros, amb ulleres de sol negres.

La Simone torna a entrar a la botiga a poc a poc i s’asseu en una cadira.

L’Aida torna acompanyada del seu germà. Ell es queda fora, assenteix amb ulls atemorits a tot el que ella diu, i després es frega el nas. L’Aida entra cobrint-se els pits amb una mà, passa de llarg pel costat de la Simone i en Benjamin sense mirar-los i desapareix darrere la cortina. La Simone té el temps just de veure que té el coll enrogit; s’ha fet tatuar una rosa de color vermell fosc al costat d’una petita estrella de David.

—Què passa? —pregunta en Benjamin.

—He vist uns nois que estaven guillats. Tenien una noia penjada de la barana. El germà de l’Aida s’ho mirava sense fer res, i…

—Els has dit alguna cosa?

—Han parat quan m’hi he acostat, però m’ha semblat que simplement els feia gràcia.

En Benjamin se la mira extraordinàriament feliç. Comença a ruboritzar-se, la seva expressió es torna insegura i mira al seu voltant indecís com si volgués sortir corrents.

—No m’agrada que estiguis per aquí —diu la Simone.

—Jo faig el que vull —respon en Benjamin.

—Ets massa petit per…

—Vés a la merda —interromp ell en veu baixa.

—Com dius? Que també volies fer-te un tatuatge, tu?

—No.

—Ho trobo lletgíssim, això dels tatuatges al coll i a la cara…

—Mama —interromp ell.

—És molt lleig.

—L’Aida et sent.

—Doncs trobo que…

—Per què no te’n vas i prou? —pregunta en Benjamin irritat. Ella se’l mira, estranyada per aquest to de veu, però s’adona que ella i l’Erik també deuen sonar així cada cop més sovint.

—Tu véns a casa amb mi —diu amb calma.

—Vinc si surts tu primer.

La Simone surt de la botiga i veu en Nicke al costat de l’aparador fosc, amb els braços creuats sobre el pit. S’hi acosta, intenta fer cara d’amabilitat i assenyala les cartes de Pokémon.

—El Pikachu és el preferit de tothom —diu.

Ell assenteix per a si mateix.

—Però a mi m’agrada molt més el Mèu —continua la Simone.

—El Mèu aprèn coses —diu ell, cautelós.

—Perdona que t’hagi renyat abans.

—No es pot fer res contra en Wailord. Ningú no pot contra ell —afegeix.

—És el més gros de tots?

—Sí —respon el noi, seriós.

La Simone recull una carta que li ha caigut.

—I aquest qui és?

En Benjamin surt amb els ulls brillants.

—L’Arqueus —respon en Nicke, i posa la carta damunt de la pila.

—Sembla simpàtic —diu la Simone.

El rostre d’en Nicke s’obre en un gran somriure.

—Anem —diu en Benjamin en veu baixa.

—’déu —diu la Simone amb un somriure.

—Adéuiareveure —respon en Nicke mecànicament.

En Benjamin camina en silenci al costat de la Simone.

—Agafarem un taxi —decideix ella quan s’acosten a l’entrada del metro—. Ja n’he tingut prou, de metro, per avui.

—D’acord —diu en Benjamin, i ja fa mitja volta.

—Espera —diu la Simone.

Acaba de veure un dels nois que amenaçaven la noia; s’està al costat dels torniquets d’entrada del metro i sembla que esperi alguna cosa. La Simone s’adona que en Benjamin intenta estirar-la.

—Què passa? —pregunta.

—Va, anem-nos-en. No has dit que agafaríem un taxi?

—He de parlar un moment amb aquell noi —diu.

—Mama, deixa’ls estar —suplica en Benjamin.

Té la cara blanca com la cera i l’expressió inquieta, i no fa ni un pas mentre ella es dirigeix decididament cap al noi.

La Simone posa una mà a l’espatlla del noi i el fa girar-se cap a ella. Deu tenir tot just tretze anys, però en lloc d’espantar-se o sorprendre’s, es riu d’ella obertament, com si acabés de caure en una trampa que ell li hagués parat.

—Tu véns amb mi a veure els vigilants —diu ella amb fermesa.

—Però què dius, meuca?

—T’he vist abans quan…

—Tanca la boca! —crida el noi—. Tanca la boca o ja veuràs.

La Simone es queda tan perplexa que no sap què dir. El noi escup a terra davant d’ella, salta per damunt del torniquet i desapareix sense pressa pel passadís d’entrada al metro.

La Simone està absolutament estupefacta. Torna amb en Benjamin.

—Què t’ha dit? —pregunta ell.

—No res —contesta ella cansada.

Van a la parada de taxis i s’asseuen al seient de darrere del primer taxi de la fila. Quan surten de Tensta, la Simone diu que l’han trucada de l’escola.

—L’Aida volia que l’acompanyés a canviar-se un tatuatge —diu en Benjamin en veu baixa.

—Has fet ben fet d’acompanyar-la.

Passen sense dir res per Hjulstavägen, seguint una via morta que hi ha en un dic de grava marró.

—Has dit a en Nicke que era un imbècil? —pregunta en Benjamin.

—M’he equivocat… La imbècil sóc jo.

—Però com has pogut dir una cosa així?

—Jo també cometo errors, Benjamin —diu la Simone en veu baixa.

Quan passen pel pont de Traneberg la Simone mira cap avall, a l’Stora Essingen. L’aigua encara no està del tot gelada, però té un aspecte lent i poc brillant.

—Sembla que el pare i jo ens separarem —diu.

—Eh… Per què?

—No té res a veure amb tu.

—He preguntat per què.

—No hi ha cap bona resposta —diu—. El teu pare… Com t’ho explico? És l’amor de la meva vida, però… tot i així et pots separar. Això no t’ho pots imaginar quan et coneixes, o quan tens fills… Em sap greu, no te n’hauria d’haver dit res. Només vull que entenguis perquè estic tan atabalada. Però encara no és pas segur que ens separem.

—Jo no en vull saber res.

—Perdona que…

—Vés-te’n a la merda! —crida ell.