49
Tarda de dissabte 19 de desembre

El nus que en Joona Linna té a l’estómac gairebé ha desaparegut quan accelera en cinquena sobre la neu humida de l’autopista E4 en direcció a Uppsala. L’hospital mental d’Ulleräker encara funciona, a pesar de les grans reduccions de pressupost (anomenades «reformes») que va patir l’assistència psiquiàtrica a principis dels anys 1990, quan un gran nombre de persones amb trastorns van haver de buscar se la vida després d’haver viscut en una institució fins aleshores.

Els van oferir un lloc on viure, però poc després en foren expulsats perquè mai abans no havien pagat factures ni s’havien hagut de preocupar de fogons que cremaven o de tancar portes amb clau. El nombre de pacients ingressats es va reduir, però el nombre de persones que vivia al carrer va augmentar en la mateixa proporció. Els canvis introduïts pels nous liberals havien provocat una gran crisi financera a Suècia, de manera que les províncies van deixar de tenir mitjans per acollir aquestes persones; actualment a tot el país només hi ha un grapat d’institucions psiquiàtriques, i Ulleräker n’és una.

Com sempre, l’Anja ha fet bé la seva feina: quan en Joona entra per l’entrada principal, veu per la cara de la recepcionista que ja l’esperaven.

L’únic que diu la noia és:

—Joona Linna?

Ell fa que sí amb el cap i ensenya la placa.

—El doctor Langfeldt l’espera. Primer pis, primer despatx a mà dreta.

En Joona li dóna les gràcies i puja les escales amples. A una certa distància se senten cops i crits.

Fa olor de fum de cigarret i en algun lloc hi ha un televisor encès. Les finestres tenen barrots. Fora hi ha un parc que recorda un cementiri amb mates ennegrides que la pluja ha fet malbé i entramats humits per on s’enfilen plantes nuoses. En Joona troba que té un aspecte tristot; no sembla un lloc on la gent vingui a guarir-se, sinó perquè els tanquin. S’atura al replà i mira al seu voltant. A l’esquerra, darrere d’una porta de vidre, hi ha un passadís llarg i estret. S’atura un moment a pensar on ha vist el mateix passadís abans, fins que s’adona que és una còpia gairebé idèntica de la presó de Kronoberg: fileres de portes tancades, poms penjants de metall. Frontisses i panys.

Una dona vella amb un vestit llarg surt per una de les portes i li dirigeix una mirada seriosa a través del vidre. En Joona la saluda amb el cap i obre la porta de l’altre passadís. Allà fa molta olor de detergent; una pudor corrosiva, com de clor.

Quan arriba al despatx del doctor Langfeldt, en Joona se’l troba que ja l’espera a la porta.

—La policia? —pregunta retòricament, i li allarga una mà ampla i carnosa. La seva encaixada és sorprenentment fluixa, potser la més fluixa que en Joona ha sentit mai. El doctor Langfeldt no mou ni un múscul quan li diu, amb un gest discret:

—Passi.

El despatx és molt més gran del que en Joona s’esperava. Les parets estan folrades de llibreries gruixudes amb arxivadors que semblen tots idèntics. A l’habitació no hi ha cap fòtil, no hi pengen quadres ni fotos. L’única decoració és un dibuix infantil a la porta: un ninot fet amb guix verd i blau dels que fan els nens d’uns tres anys per representar persones. Una cara (ulls, nas i boca) de la qual surten braços i cames esprimatxats. Sembla que el ninot no tingui cos, però el cap es pot considerar el cos.

El doctor Langfeldt es dirigeix al seu escriptori, que està pràcticament cobert de piles de papers. Recull un mòbil vell de la cadira que té per a les visites i fa un altre gest mesurat a en Joona, que l’interpreta com una invitació a seure.

El metge se’l mira recelós. Te la cara cansada i plena de solcs. Els sous trets tenen alguna cosa que li dóna una aparença apagada, gairebé com si patís una paràlisi.

—Gràcies per haver fet temps per rebre’m —diu en Joona—. Entenc que és cap de setmana, i…

—Ja sé què vol preguntar —l’interromp el metge—. Vol informació sobre una pacient meva, la Lydia Evers.

En Joona obre la boca, però el metge alça una mà.

—Suposo que està familiaritzat amb conceptes com el secret professional i la confidencialitat relativa a malalties —continua en Langfeldt—. I, a més…

—Ja conec la llei —l’interromp en Joona al seu torn—. Si el crim que s’investiga comporta una condemna de més de dos anys de presó…

—Sí, sí, sí —diu en Langfeldt.

La mirada del metge no és esquiva; senzillament, és una mirada morta.

—També el puc citar a declarar —diu en Joona amablement—. En aquest mateix moment el fiscal està redactant la sol·licitud formal d’arrest de la Lydia Evers, i aleshores també demanarem l’expedient mèdic, és clar.

El doctor Langfeldt fa picar els dits de les mans i es llepa els llavis.

—D’això es tracta —diu—. L’únic que vull… —s’interromp, i després continua—: L’únic que vull és una garantia.

—Una garantia?

En Langfeldt assenteix.

—No vull que surti el meu nom enlloc.

En Joona es mira en Langfeldt i de cop comprèn que aquesta apatia en realitat és por.

—No li ho puc prometre —diu, sec.

—I si li ho demano?

—Sóc molt tossut —afirma en Joona.

El metge es repenja al respatller. Les comissures dels seus llavis es tensen lleugerament: és l’únic signe de nerviosisme o vida que ha mostrat fins ara.

—Què vol saber? —pregunta.

En Joona s’inclina endavant i respon:

—Tot. Ho vull saber tot.

Una hora més tard, surt del despatx del metge. Llança una ullada a l’altre passadís, però la dona del vestit llarg ha desaparegut. Quan baixa les escales corrent, en Joona s’adona que mentrestant fora s’ha fet fosc del tot. Ja no es veuen el parc ni els entramats per a plantes enfiladisses. La noia de la recepció també se’n deu haver anat cap a casa; el taulell és buit i la porta del carrer està tancada amb clau. Un silenci absolut regna en tot l’edifici, tot i que en Joona sap que en aquesta institució hi viuen cent pacients.

Quan torna al seu cotxe i surt del gran aparcament que hi ha davant de la institució, s’estremeix.

Hi ha algun punt que no quadra, alguna cosa que podria escolar-se-li entre els dits. Intenta recordar en quin moment exacte ha començat a notar que fallava alguna cosa.

El metge ha agafat un arxivador com tots els altres que omplien les prestatgeries, ha donat un copet a la tapa i ha dit:

—Aquí la tenim.

La fotografia de la Lydia mostrava una dona atractiva amb cabells de color de henna, ni curts ni llargs, i un aspecte estrany: sota de la seva mirada suplicant s’hi ocultava una fúria enorme.

El primer cop que l’havien ingressada per administrar-li tractament només tenia deu anys. El motiu de l’ingrés era que havia matat el seu germà petit, Kasper Evers. Un diumenge li havia esclafat el cervell a cops de bastó. Va dir al metge que la seva mare l’havia obligada a educar el seu germanet. Quan la seva mare treballava o dormia, la Lydia havia de tenir cura d’en Kasper i renyar-lo si es portava malament.

Van ingressar la Lydia i van condemnar la mare a presó per maltractament infantil. En Kasper Evers havia mort als tres anys d’edat.

—La Lydia va perdre la família —xiuxiueja en Joona, i engega els renta-parabrises per treure l’aigua que li llança un autobús que passa en sentit contrari.

El doctor Langfeldt només li havia administrat ansiolítics potents, i la Lydia no havia seguit cap mena de teràpia.

Creia que havia actuat d’aquella manera perquè la seva mare l’hi obligava. La valoració del doctor Langfeldt va enviar la Lydia a una institució oberta per a delinqüents juvenils. Un cop complerts els divuit anys, desapareixia dels registres de la institució. Havia tornat a la seva antiga casa i hi havia viscut amb un noi que havia conegut a la institució. Cinc anys més tard reapareixia en els papers arran d’un ingrés per rebre tractament psiquiàtric, de conformitat amb una llei ja derogada, perquè havia pegat diverses vegades un nen en un parc infantil.

El doctor Langfeldt va tornar a tenir-la de pacient a la clínica, però aquesta vegada al departament d’atenció psiquiàtrica forense, sota un règim especial que implica, entre altres coses, que les decisions sobre baixes o altes han de ser ratificades per un jutge de pau.

El metge li ha explicat amb to sec i distant que la Lydia havia anat a un parc infantil, havia triat un nen en concret, una criatura d’uns cinc anyets, l’havia atret perquè se separés de la resta i després li havia pegat. Quan finalment la van enxampar, ja havia anat diverses vegades al parc infantil. L’última, li havia clavat una pallissa tan forta que la vida del nen corria perill.

—La Lydia va passar sis anys aquí, a la clínica psiquiàtrica. Va estar en tractament constant —ha explicat en Langfeldt, somrient sense alegria—. El seu comportament era exemplar; l’únic problema és que contínuament formava aliances amb altres pacients. Creava grups al seu voltant, i els exigia lleialtat total.

Formava una família, pensa en Joona mentre es dirigeix cap a Fridhemsplan, i de cop recorda la festa del personal, a Skansen. Es planteja fer veure que se li ha oblidat, però s’adona que no pot deixar d’anar-hi perquè l’Anja l’hi està esperant.

El doctor Langfeldt ha tancat els ulls i s’ha fet un massatge a les temples abans de continuar:

—Després de sis anys sense incidents, la Lydia va poder començar a agafar dies de permís.

—No hi va haver incidents de cap mena? —ha preguntat en Joona.

El doctor Langfeldt va reflexionar un moment.

—Hi va haver una cosa, però no es va poder demostrar mai.

—Què va ser?

—Una pacient va aparèixer amb una lesió a la cara. Ella assegurava que s’havia mutilat la cara ella mateixa, però corria el rumor que ho havia fet la Lydia Evers. Si no m’equivoco, no va passar de rumor, una cosa d’aquestes que es diuen.

El doctor Langfeldt ha alçat les celles com si volgués continuar la seva explicació.

—Continuï —ha dit en Joona.

—Li van permetre tornar a traslladar-se a la casa dels seus pares. Encara rebia tractament. El comportament era bo, no hi havia motius per dubtar que realment volia recuperar-se. Havien passat dos anys, va arribar el moment de finalitzar el tractament. La Lydia va escollir una teràpia que en aquella època era molt moderna, va unir-se al grup de…

—L’Erik Maria Bark —ha acabat la frase en Joona.

El doctor Langfeldt ha assentit.

—Es veu que la hipnosi no va ser la millor solució en el seu cas —ha dit, amb veu arrogant—. Va acabar amb un intent de suïcidi. Va tornar a venir a parar a la meva consulta per tercer cop…

En Joona Linna ha interromput el metge:

—Li va parlar d’aquesta recaiguda?

En Langfeldt ha fet que no amb el cap, i ha contestat:

—Pel que jo sé, era tot culpa d’aquell hipnotitzador.

—Sap que la Lydia havia confessat a l’Erik Maria Bark l’assassinat d’un nen? —ha preguntat en Joona en to sec.

En Langfeldt s’ha arronsat d’espatlles.

—Sí, ho he sentit a dir, però em penso que un hipnotitzador por fer confessar qualsevol cosa.

—Així que vostè no es va prendre seriosament la confessió?

El doctor Langfeldt ha esbossat un somriure.

—Estava feta pols. No s’hi podia ni mantenir una conversa. Vaig haver de donar-li descàrregues elèctriques, neurolèptics potents… Va ser tota una història aconseguir tornar-la a una normalitat relativa.

—Així que no va intentar descobrir si la seva confessió tenia alguna base?

—Vaig suposar que eren sentiments de culpa sobre el seu germanet —ha contestat en Langfeldt seriós.

—Quan va donar-la d’alta? —ha preguntat en Joona.

—Fa dos mesos —ha respost en Langfeldt—. Es va guarir d’un dia per l’altre.

En Joona s’ha posat dret i la seva mirada s’ha centrat en l’únic element decoratiu de l’habitació: el dibuix del ninot penjat a la porta. «Un cap que camina», ha pensat de cop; «només cervell, sense cor».

—És, vostè, oi? —ha dit en Joona, assenyalant el dibuix.

El doctor Langfeldt se l’ha mirat confús quan ha sortit del despatx.

* * *

Són les cinc de la tarda i el sol fa dues hores que s’ha post. Fora fa fred i és negra nit. Els fanals escassos emeten una llum enteranyinada. Des de Skansen s’endevina la ciutat, com unes taques de llum que fumegen. Entre els antics tallers artesans que passa de llarg caça ràpidament la imatge d’un bufador de vidre i un orfebre. En Joona va cap al mercat de Nadal. Hi ha torxes enceses, se senten cavalls que ruflen, algú torra castanyes. Uns nens corren pel laberint de pedra, d’altres beuen xocolata calenta. Hi ha música, famílies senceres ballen al voltant d’un arbre de Nadal molt alt que hi ha a la pista de ball a l’aire lliure.

El telèfon d’en Joona sona; s’atura a agafar-lo davant d’una paradeta de llonganisses i carn de cérvol.

—Sóc en Joona, digui?

—Sóc l’Erik Maria Bark.

—Hola.

—Crec que la Lydia s’ha endut en Benjamin al castell embruixat d’en Jussi. És en algun lloc als afores de Dorotea, a la província de Västerbotten, a Lapònia.

—N’estàs segur?

—Gairebé —respon l’Erik irritat—. Avui ja no surt cap avió més cap allà, i no cal que m’acompanyis si no vols, però he reservat tres bitllets per a demà al matí.

—D’acord —diu en Joona—. Escolta, em podries enviar un SMS amb totes les dades sobre aquest Jussi? Així em posaré en contacte amb la policia de Västerbotten.

En Joona recorre un dels caminets estrets de grava que menen al restaurant Solliden i sent rialles infantils al seu darrere. S’estremeix. El restaurant, un edifici groc molt bonic, està decorat amb garlandes lluminoses i branques d’avet. Al menjador hi ha un bufet de Nadal servit. Ocupa quatre taules llargues. Tan bon punt entra, en Joona veu que els seus companys ja seuen davant dels finestrals que ofereixen una vista fantàstica de l’aigua de Nybroviken i l’illa de Södermalm, amb el parc d’atraccions Gröna Lund a un costat i el museu Vasa a l’altre.

—Som aquí! —crida l’Anja, es posa dreta i el saluda amb la mà. En Joona s’alegra de veure-la tan contenta; després de la visita al metge d’Ulleräker, li ha quedat mal gust de boca.

Saluda tothom i s’asseu al costat de l’Anja. Davant per davant té en Carlos Eliasson, que duu un gorro nadalenc i li fa un gest amable amb el cap.

—Ja hem començat —diu en to de confidència. La seva pell, que normalment és blanca com la llet, ha adquirit un coloret saludable.

L’Anja intenta passar la mà per sota el braç d’en Joona, però ell es posa dret i diu que primer va a buscar una mica de menjar. Camina entre les taules plenes de gent que parla i menja, però no aconsegueix animar-se. És com si una part d’ell encara fos al menjador dels pares d’en Johan Samuelsson, o a Ulleräker, pujant les escales de pedra de la clínica psiquiàtrica, cap a la porta tancada del llarg passadís que recorda una presó.

En Joona agafa un plat de la pila, es posa a la cua de l’arengada i es mira els seus companys de lluny. L’Anja ha embotit el seu cos molsut i ple de corbes en un vestit de moher vermell. Encara duu les botes d’hivern. En Petter xerra animadament amb en Carlos; s’acaba d’afaitar el cap i la coroneta brilla sota les làmpades de cristall.

En Joona se serveix arengada marinada, arengada en conserva i arengada amb mostassa, i es queda un moment immòbil mirant una dona d’un altre grup. Duu un vestit cenyit de color gris clar. Dues nenes amb un pentinat molt bonic l’acompanyen a la taula de les postres. Un home amb pantalons i americana de color gris marronós les segueix amb una nena més petita vestida de vermell.

Les patates de la cassoleta de llautó s’han acabat. En Joona s’ha d’esperar una bona estona fins que arriba una cambrera amb un bol de patates fumejants. No hi ha ni rastre del seu plat preferit, el coli-nap típic de Finlàndia. En Joona fa equilibris amb el seu plat entre els policies que ja van pel quart viatge al bufet. A la taula, cinc tècnics del departament canten de viva veu una cançó alcohòlica amb els gots alçats. En Joona s’asseu i nota de seguida la mà de l’Anja sobre la seva cama. L’Anja li somriu.

—Tu mateix vas dir que et podia fotre mà —diu, sorneguera. S’inclina i xiuxiueja, però no gaire fluixet—. Avui vull ballar un tango amb tu.

En Carlos la sent i crida:

—Anja Larsson, el tango el ballarem tu i jo!

—Ballaré amb en Joona —diu ella, decidida.

En Carlos inclina el cap i riu:

—Ja em posaré a la cua.

L’Anja prem els llavis i fa un glopet de cervesa.

—Com ha anat per Ulleräker? —pregunta a en Joona.

Ell fa una ganyota i l’Anja explica que hi va tenir una tieta ingressada i que, tot i que no estava gaire greu, la mantenien sedada en tot moment per no complicar-se la vida.

En Joona assenteix i just anava a fer un mos del salmó fumat quan s’hi repensa: acaba de recordar-se de cop d’una cosa important que ha descobert sobre en Langfeldt.

—Anja —diu—, necessito un informe policial.

Ella esclata a riure.

—Suposo que no deus voler dir ara, oi?

—Doncs demà, però a primera hora.

—Quina mena d’informe?

—D’un cas de maltractament. La Lydia Evers fou arrestada per haver maltractat un nen en un parc infantil.

L’Anja ha tret un bolígraf i s’ho apunta al tiquet que té al davant.

—Demà és diumenge i jo volia aprofitar per dormir —rondina.

—Doncs no podrà ser.

—Aleshores, ballaràs amb mi?

—T’ho prometo —xiuxiueja en Joona.

* * *

En Carlos dorm assegut en una cadira del guarda-roba. En Petter i el seu grupet se n’han anat cap a la ciutat per continuar la festa al Café Opera. En Joona i l’Anja han promès que s’asseguraran que en Carlos arribi sa i estalvi a casa. Surten a esperar el taxi al carrer; l’aire fred els anirà bé. En Joona acompanya l’Anja cap a la pista de ball i l’adverteix que li sembla que hi ha una fina capa de gel sobre la fusta de la pista.

Ballen i en Joona va cantussejant, fluixet:

—Milloin, milloin, milloin…

—Casa’t amb mi —xiuxiueja l’Anja.

En Joona no respon. Pensa en la Disa i la seva expressió malenconiosa; pensa que ja fa molts anys que són amics i ell sempre acaba desil·lusionant-la. L’Anja es posa de puntetes i intenta llepar-li l’orella, però ell aparta una mica el cap.

—Joona —murmura l’Anja—, que bé que balles.

—Ja ho sé —xiuxiueja ell, i li acaricia l’esquena.

Fa olor de foc de llenya i glögg. L’Anja es prem cada cop més a prop d’ell, i en Joona pensa que serà difícil carregar en Carlos fins a la parada de taxis. Es va acostant l’hora d’anar tirant cap a les escales mecàniques.

En aquell moment li sona el telèfon. L’Anja, decebuda, renega en veu alta. En Joona s’aparta uns quants passos i contesta:

—Joona Linna, digui?

—Hola —diu una veu que sembla que s’estigui obligant a parlar—. Sóc en Joakim Samuelsson, avui ens has vingut a veure…

—Sí, ja sé qui ets —diu en Joona.

En Joakim Samuelsson havia fet uns ulls com unes taronges en sentir el nom de Lydia Evers.

—Em pregunto si podríem veure’ns —diu en Samuelsson—. T’he d’explicar una cosa.

En Joona es mira el rellotge; són dos quarts de deu.

—Podria ser ara mateix? —pregunta en Joakim, i hi afegeix innecessàriament—: La meva dona i la meva filla són a casa els meus sogres, i tinc el cotxe.

—Molt bé —diu en Joona—. Podries ser al quarter general de la policia, a l’entrada de Polhemsgatan, d’aquí a tres quarts?

—Sí —diu en Joakim, i sona infinitament esgotat.

—Em sap greu, nina —diu en Joona a l’Anja, que l’espera al bell mig de la pista de ball—, però això del tango avui no podrà ser.

—No saps el que et perds —respon ella, capritxosa.

—No suporto l’alcohol —sospira en Carlos quan el condueixen cap a les escales mecàniques i la sortida.

—Mentre no vomitis —diu l’Anja bruscament—, perquè si ho fas et demanaré que m’apugis el sou.

—Anja, Anja! —exclama en Carlos, ofès.

* * *

En Joakim seu en un Mercedes blanc a la vorera del davant de l’entrada del Cos Nacional de Policia suec. Té el llum de cabina encès i se’l veu cansat i solitari a la penombra. Quan en Joona fa un copet a la finestra, se sobresalta com si hagués estat profundament absort en els seus pensaments.

—Hola —diu, i obre la porta—. Entra.

En Joona s’asseu al seient del copilot i s’espera. El cotxe fa olor de gos. Al seient de darrere hi ha una manta plena de pèls.

—Saps una cosa? —comença en Joakim—. Si penso en mi mateix, en com era quan en Johan va néixer, és com si fos una persona completament diferent. Vaig tenir una joventut força moguda, vaig estar internat en un centre juvenil i de nen havia estat en un centre d’acollida… Però quan vaig conèixer la Isabella, vaig refer la meva vida i vaig posar-me a estudiar. L’any que va néixer en Johan em vaig treure el títol d’enginyer. Recordo que vam anar de vacances, les primeres de la meva vida. Va ser a Grècia. En Johan tot just havia après a caminar, i…

En Joakim Samuelsson remena el cap.

—Fa molt de temps. S’assemblava molt a mi… els mateixos…

Es fa un silenci al cotxe. Una rata grisa passa corrent per la vorera fosca en direcció als arbustos, on trobarà el menjar que necessita.

—Què em volies dir? —pregunta en Joona amablement al cap d’una estona.

En Joakim es frega els ulls com si de cop estigués molt cansat.

—Segur que va ser la Lydia Evers? —pregunta amb veu dèbil.

En Joona fa que sí amb el cap.

—Ho donem per fet —respon.

—Ja veig —xiuxiueja en Joakim Samuelsson, i es mira en Joona amb expressió afligida—. La conec —diu, simplement—. La conec molt bé. Vam ser al mateix centre juvenil.

—Entens per què va raptar en Johan?

—Sí —diu en Joakim, i empassa saliva amb dificultat—. Quan érem al centre… La Lydia només tenia catorze anys quan van descobrir que estava embarassada. Es van espantar moltíssim, és clar, així que van obligar-la a avortar. La cosa havia de quedar en això, però… hi va haver un munt de complicacions: una infecció greu de l’úter que es va escampar als ovaris. Li van donar penicil·lina i es va curar.

Les mans d’en Joakim tremolen quan les posa al volant.

—Després del centre vaig anar a viure amb la Lydia a la seva casa de Rotebro. Ella va intentar quedar-se embarassada, estava totalment obsessionada. Però no ho aconseguia. Va anar a un ginecòleg perquè l’examinés; sempre recordaré que va tornar de la visita i va dir que s’havia quedat estèril arran de l’avortament.

—Al centre l’havies deixada embarassada tu.

—Sí.

—Així que li devies un fill —diu en Joona, gairebé per a si mateix.