52
Matí de diumenge 20 de desembre, quart diumenge d’advent

En Benjamin seu arraulit contra la paret que hi ha darrere del televisor. Té uns vertígens esgarrifosos i li costa fixar la mirada. Però el pitjor és la set; mai no havia tingut tanta set en tota la vida. La gana ha quedat suprimida; no és que hagi desaparegut, però s’ha convertit en un dolor queixós i inconcret a la panxa.

Però aquest dolor queda totalment en segon pla a causa de la set, la set i el dolor de les articulacions. És com si la set l’escanyés, com si tingués la gola plena de ferides. Gairebé no pot empassar perquè no li queda saliva a la boca. Pensa en els dies que ha passat al terra d’aquesta casa. La Lydia, en Marek, l’Annbritt i ell s’estan tot el dia asseguts a l’única habitació moblada de la casa, sense fer res.

En Benjamin escolta la neu que cau al sostre, i pensa com va entrar la Lydia a la seva vida. Un dia, quan ell tornava a casa de l’escola, la dona li va córrer al darrere.

—T’has deixat això —va cridar, i li va donar la seva gorra.

En Benjamin es va aturar a donar-li les gràcies. Aleshores ella li va dirigir una mirada estranya i va dir:

—Ets en Benjamin, oi?

Ell va preguntar com sabia com es deia, ella li va acariciar els cabells i li va dir que ella l’havia dut al món.

—Però el nom que et vaig posar és Kasper —va dir—. I jo et diré Kasper.

I aleshores li havia donat un vestidet de nadó de punt de color blau cel.

—Això t’ho vaig fer quan et tenia a la panxa —va xiuxiuejar.

Ell va dir-li que es deia Benjamin Peter Bark i que no podia ser el seu fill. Havia estat una escena una mica trista, i ell va intentar mantenir una actitud tranquil·la i amable. Ella se’l va escoltar somriem i després va remenar el cap melancòlicament.

—Tu pregunta-ho als teus pares —va dir—. Pregunta’ls si ets realment el seu fill. Ara bé, els ho pots preguntar, però la veritat, no te la diran pas. Ells no podien tenir fills. Ja veuràs que menteixen; és perquè tenen por de perdre’t, perquè no ets realment fill seu. Jo et puc parlar de la teva família de debò, ets el meu fill. Això és la veritat. No ho veus, que ens assemblem? Em van obligar a deixar-te.

—Però si jo no sóc adoptat —va dir ell.

—Ho sabia… Sabia que no te n’haurien dit res.

Ell va reflexionar i de cop es va adonar que, de fet, podia ser veritat.

La Lydia l’havia mirat somrient.

—No ho puc demostrar —va dir ella—. T’has de refiar dels teus propis sentiments, ho has de notar tu mateix. Aleshores veuràs que és cert.

Es van separar, però l’endemà va tornar-la a veure. Van anar junts a una cafeteria i s’hi van estar un munt d’estona xerrant. Ella va explicar-li que s’havia vist obligada a separar-se d’ell, però que no l’havia oblidat mai. Des que va néixer i l’hi van prendre, havia pensat en ell dia rere dia, l’havia enyorat cada minut de la seva vida.

En Benjamin ho havia explicat tot a l’Aida i havien acordat que l’Erik i la Simone no en podien saber res fins que ell no s’ho hagués pogut rumiar. Abans de res, volia conèixer la Lydia, pensar si el que li deia podia ser cert. La Lydia estava en contacte amb ell mitjançant l’e-mail de l’Aida; en Benjamin li havia donat l’adreça de correu de la noia, i ella li havia enviat la foto de la tomba familiar.

—Sé que saps qui ets —va dir-li—. Aquí reposa la teva família, Kasper. Un dia hi anirem junts, tu i jo.

En Benjamin gairebé l’havia cregut. Volia creure-la, perquè era emocionant. Era una idea estranya, pensar que algú l’havia enyorat tant i l’estimava tant. La Lydia li va donar coses, petits records de la seva pròpia joventut: diners, llibres i una càmera, i ell li havia donat dibuixos, coses que havia guardat de petit. La Lydia fins i tot es va encarregar que en Wailord deixés de molestar-lo. Un dia li va donar, com si res, un paper escrit per en Wailord en el qual prometia que no tornaria a ficar-se mai amb en Benjamin ni els seus amics. Els seus pares mai no ho haurien aconseguit. Cada cop pensava més sovint que els seus pares, en qui havia cregut tota la vida, eren uns mentiders; s’havia irritat pel fet que mai no parlaven amb ell, que mai no mostraven realment què significava per a ells.

Que estúpid havia estat.

Aleshores la Lydia va començar a dir que volia anar a casa d’ell per estar junts. I li havia dit que li donés les claus. Ell no entenia per què, i li va dir que ja li obriria quan truqués. Aleshores ella es va enfadar i va dir que si no obeïa, l’hauria de castigar. Es va quedar totalment astorat, se’n recorda molt bé. La Lydia va explicar-li que, quan ell encara era petit, havia donat als seus pares una palmeta, un estri que s’utilitza per castigar els nens, per simbolitzar que esperava que l’eduquessin correctament. Aleshores li havia pres les claus de la motxilla sense cap mirament i havia dit que ella mateixa podia decidir quan volia visitar el seu fill.

En aquell moment ell va començar a adonar-se que la Lydia no era del tot normal.

Quan la va trobar esperant-lo el dia següent, va anar cap a ella i li va dir tan tranquil com va poder que volia que li tornés les claus i que no volia tornar a veure-la mai més.

—Però Kasper —va dir ella—, és clar que et torno les claus.

I les hi va tornar. Ell se’n va anar i ella va seguir-lo; aleshores ell es va aturar i va preguntar si no l’havia entès quan havia dit que no volia saber res més d’ella.

En Benjamin es mira el cos; veu que li ha aparegut una enorme taca blava al genoll. «Si la mama ho veiés es posaria histèrica», pensa.

Com sempre, en Marek s’està davant de la finestra mirant cap a fora. Arrufa el nas i escup a la finestra, en direcció al cos d’en Jussi, que és fora a la neu. L’Annbritt seu a taula amb les espatlles caigudes. Intenta no plorar; empassa saliva, s’escura la gola i sanglota. Quan va sortir i va veure que la Lydia havia matat en Jussi, s’havia posat a xisclar sense parar fins que en Marek la va apuntar amb l’arma i li va dir que li fotria un tret a ella si tornava a obrir la boca.

No hi ha ni rastre de la Lydia. En Benjamin s’incorpora, s’asseu i diu, amb la veu ronca:

—Marek, has de saber una cosa…

En Marek se’l mira amb els ulls com granets de pebre negre, s’estira a terra i comença a fer flexions.

—Què vols, desgraciat? —pregunta entretalladament.

En Benjamin empassa saliva amb la gola adolorida.

—En Jussi em va dir que la Lydia et mataria —menteix—. Que primer es desfaria d’ell, després de l’Annbritt i al final, de tu.

En Marek continua amb les flexions i després es posa dret amb un esbufec.

—Estàs fet tot un bromista, tu.

—Només et dic el que va dir —respon en Benjamin—. Ella només em vol a mi, vol estar sola amb mi. Ja t’ho pots creure.

—És clar —diu en Marek.

—Sí, en Jussi em va dir que li havia explicat què pensava fer, que començaria per ell i mira, ara…

—Tanca la boca! —crida en Marek.

—Així que continuaràs esperant que t’arribi el moment? —pregunta en Benjamin—. Tu no li importes gens ni mica, creu que ella i jo formem una família millor.

—De veritat que en Jussi et va dir que la Lydia pensava matar-me? —pregunta.

—T’ho juro…

En Marek fa una riallada i en Benjamin calla.

—He sentit tot el que la gent és capaç de dir per suavitzar el seu dolor —diu amb una rialleta—. Ja me les sé, les promeses i les estratègies, els pactes i els trucs.

En Marek mira indiferent cap a la finestra. En Benjamin sospira i està intentant empescar-se alguna altra cosa per dir quan veu entrar la Lydia. La seva boca fina està tensa; té la pell pàl·lida i s’amaga alguna cosa a l’esquena.

—Ha passat una altra setmana, torna a ser diumenge —anuncia solemnement, i tanca els ulls.

—Quart diumenge d’advent —xiuxiueja l’Annbritt.

—Vull que ens relaxem tots i pensem en la setmana que s’acaba —diu la Lydia, a poc a poc—. Fa tres dies que ens va deixar en Jussi. Ja no forma part del món dels vius, la seva ànima viatja en una de les set rodes celestials. En les encarnacions futures serà castigat per la seva traïció, i la seva ànima en patirà les conseqüències. Renaixerà com a carn d’escorxador i com a insecte.

Calla.

—Heu reflexionat? —pregunta al cap d’una estona.

Tothom fa que sí i la Lydia somriu satisfeta.

—Kasper, vine aquí —diu en veu baixa.

En Benjamin intenta posar-se dret. S’esforça a no permetre que la cara se li contregui de dolor, però tot i així la Lydia li pregunta:

—No m’estàs fent ganyotes, oi que no?

—No —xiuxiueja ell.

—Som una família, i ens respectem els uns als altres.

—Sí —respon ell amb llàgrimes a la veu.

La Lydia somriu i mostra l’objecte que duia amagat a l’esquena. Són unes tisores, unes tisores grosses de sastre amb les fulles amples.

—Aleshores no et sabrà greu acceptar el teu càstig —diu amb veu plàcida, i deixa les tisores sobre la taula inexpressivament.

—Només sóc un nen —diu en Benjamin trontollant perquè les cames no el sostenen.

—Estigues quiet! —brama la Lydia—. Mira que no portar-te mai bé, mira que no entendre-ho de cap manera! Jo m’esforço tant com puc, m’esllomo nit i dia per assegurar-me que a la meva família no li falti res, que estiguem nets i sans. L’únic que vull és que estiguem tots bé.

En Benjamin plora de bocaterrosa; sanglots profunds i roncs.

—Que no som una família, potser? Que no som un equip?

—Sí —somiqueja en Benjamin—. Sí, som un equip.

—Aleshores, per què et portes així? Fas coses d’amagat nostre, ens traeixes i ens enganyes, ens robes coses, ens critiques i ho espatlles tot… Per què m’ho fas, això? Per què fiques el nas a tot arreu, malparles i llepes el cul a tothom?

—No ho sé —xiuxiueja en Benjamin—. Ho sento molt.

La Lydia agafa les tisores. Respira feixugament i té la cara suada.

Les galtes i el coll se li han omplert de taques vermelles.

—Et castigaré perquè puguem deixar tot això enrere —diu amb to d’anar per feina.

Mira de l’Annbritt a en Marek, i un altre cop a l’Annbritt.

—Annbritt, vine aquí —diu.

L’Annbritt, que mirava la paret, s’acosta vacil·lant. Té els ulls en tensió i va llançant llambregades a totes bandes. La punta de la seva barbeta fina tremola.

—Talla-li el nas —diu la Lydia.

L’Annbritt es posa com un tomàquet, mira la Lydia, i després en Benjamin. Finalment fa que no amb el cap.

La Lydia li clava una bufetada forta a la galta, l’agafa pel bíceps gruixut i l’empeny contra en Benjamin.

—En Kasper ha ficat el nas on ningú li demanava i tu t’asseguraràs que no hi torni mai més.

L’Annbritt es frega la galta amb posat absent i després agafa les tisores. En Marek s’hi acosta, agafa amb fermesa el cap d’en Benjamin i el gira de cara a l’Annbritt. Les tisores brillen metàl·liques, i en Benjamin veu el rostre nerviós de la dona, els tics que té als ulls i la boca, les mans que se li posen a tremolar.

—És per avui! —crida la Lydia.

L’Annbritt es queda quieta amb les tisores alçades davant d’en Benjamin i plora sense reprimir-se.

—Tinc hemofília —gemega en Benjamin—, si em talles el nas em moriré. Tinc hemofília!

Les mans de l’Annbritt tremolen quan tanca les tisores que encara sosté en l’aire i després les deixa caure a terra.

—No puc —sanglota—. No puc… Em fan mal les mans quan agafo les tisores, no puc sostenir-les.

—Som una família —diu la Lydia amb veu estricta i cansada mentre s’inclina endavant i recull les tisores—. M’has d’obeir i respectar, ho entens?

—Em fan mal les mans, ja t’ho he dit! Les tisores són massa grans per…

—Calla! —talla la Lydia, i li clava un cop fort a la boca amb els ulls de les tisores. L’Annbritt gemega, fa un pas cap a un costat, es recolza trontollant contra la paret i es duu la mà als llavis plens de sang.

—Els diumenges són el dia de la disciplina —diu la Lydia gairebé sense alè.

—No vull —suplica l’Annbritt—. Per favor… no vull.

—Vinga, va —diu la Lydia, impacient.

L’Annbritt només fa que no amb el cap i xiuxiueja alguna cosa.

—Què has dit? Has dit «cony»?

—No, no —plora l’Annbritt, i allarga la mà—. Ho faré —sanglota—, li tallaré el nas. Us ajudaré. No farà mal, serà només un moment.

La Lydia li dóna les tisores satisfeta. L’Annbritt s’acosta a en Benjamin, li dóna un copet al cap i xiuxiueja ràpidament:

—No tinguis por. Afanya’t, corre tan lluny com puguis.

En Benjamin se la mira amb incomprensió i intenta desxifrar què li diuen aquells ulls espantats i aquella boca tremolosa. L’Annbritt alça les tisores, però es gira cap a la Lydia i les hi intenta clavar sense gaire força. En Benjamin veu que la Lydia es protegeix de l’atac i que en Marek agafa amb fermesa el canell de l’Annbritt, li estira el braç, li trenca per l’espatlla i l’hi disloca. L’Annbritt xiscla de dolor. En Benjamin ja ha sortit de l’habitació quan la Lydia cull les tisores de terra, es dirigeix cap a l’Annbritt i se li asseu eixarrancada sobre el pit. L’Annbritt sacseja el cap a una banda i a l’altra per escapar-se.

Mentre surt al fred inclement travessant el pòrtic gelat i baixant les escales, en Benjamin sent els xiscles i estossecs de l’Annbritt.

La Lydia es neteja la sang de la galta i mira al seu voltant buscant el noi.

En Benjamin camina ràpidament pel caminet nevat.

En Marek despenja l’escopeta de caça de la paret, però la Lydia el reté.

—Això li farà bé —diu—, va descalç i només porta el pijama, ja tornarà amb la mama quan tingui fred.

—I, si no, es morirà —diu en Marek.

En Benjamin menja neu i ignora el dolor mentre corre entre les fileres de vehicles. Rellisca però es torna a posar dret, corre una mica i perd la sensibilitat als peus. En Marek li crida alguna cosa des de la casa. En Benjamin sap que si el persegueix, no en podrà fugir; és massa petit i està massa dèbil. El millor que pot fer és amagar-se en la foscor i després, quan torni la tranquil·litat, buscar el camí cap al llac. Potser allà hi trobarà algun pescador amb tamboret i trepant pescant per un forat fet al gel.

En Jussi havia dit que el Djuptjärnen només feia una setmana que estava glaçat, l’hivern havia començat suau.

En Benjamin s’ha de quedar dret. Escolta per si sent passes, recolza la mà en una camioneta rovellada, mira cap amunt, cap al marge fosc del bosc, i després continua endavant. No ho suportarà gaire estona més, perquè tot el cos li crema de dolor i fred.

S’entrebanca i es fica de quatre grapes sota la lona tensa que hi ha sobre un tractor, continua arrossegant-se per la gespa gelada fins al següent cotxe, i allà es posa dret. Està entre dos autobusos. Continua avançant a les palpentes. Un dels autobusos té una finestra oberta. En Benjamin aconsegueix grimpar per la roda enorme i ficar-se per l’obertura.

Busca un camí en la foscor, troba un pilot de mantes velles i s’hi embolica.