No sé per què, vaig tenir la sensació que havia de trucar a la Charlotte.

Alguna cosa em tenia intranquil, potser era perquè durant la hipnosi l’havia convençuda de quedar-se més estona que no volia al castell embruixat, perquè havia temptat el seu orgull i l’havia animada a abaixar la mirada i mirar per primer cop el gran gos que rondava prop de les cames del seu pare.

Em preocupava el seu comportament, això d’anar-se’n a mitja sessió sense donar explicacions ni dir gràcies, cosa que sempre feia.

Tot just vaig marcar el seu número de mòbil ja me’n vaig penedir, però vaig esperar que saltés la bústia de veu abans de penjar.

Després de dinar tard a Stallmästaregärden vaig tornar en bici a l’hospital Karolinska. L’aire era fresc, però la llum de la primavera il·luminava carrers i façanes.

Vaig espolsar-me la inquietud per la Charlotte i vaig pensar que devia haver tingut una experiència tan enervant que més valia que la deixés tranquil·la una temporada. Al Cementiri Nord, les fulles feien remolins a mans del vent i la llum.

Aquell dia en Kennet havia de recollir en Benjamin a l’escola; li havia promès un passeig en cotxe de policia. Després, en Benjamin es quedaria a dormir a casa seva perquè jo havia de treballar fins tard i la Simone anava a l’òpera amb unes amigues.

Jo havia quedat per segon cop amb la Maja Swartling, l’estudiant de medicina. Em vaig adonar que tenia ganes de parlar amb ella, perquè en principi la Charlotte havia confirmat les meves teories.

Vaig sortir de la sala de reunions i vaig recórrer el passadís cap al meu despatx. A l’entrada de l’hospital no hi havia gaire gent, només un parell de senyores grans que esperaven el transport per a discapacitats i persones amb mobilitat reduïda. Feia bon dia: un sol enlluernador i nuvolets de pols voleiant. Vaig decidir que aquell vespre, tan bon punt enllestís la feina, faria un passeig.

Quan vaig arribar al despatx, la Maja Swartling ja m’esperava davant de la porta. Els seus llavis voluptuosos i pintats de vermell es van obrir en un ample somriure, i la clenxa dels seus cabells negres com el carbó va brillar quan es va inclinar endavant i em va dir, amb el seu to humorístic habitual:

—Espero que el doctor no s’hagi penedit de concedir l’entrevista número dos.

—I ara —vaig dir, i vaig tenir una sensació indescriptible quan em vaig col·locar al seu costat per obrir la porta. Les nostres mirades es van creuar i vaig veure una seriositat inesperada als seus ulls quan em va passar pel costat entrant al despatx.

De cop vaig ser conscient del meu propi cos, dels peus, de la boca. Ella va començar a ruboritzar-se mentre treia una carpeta plena de papers, un bolígraf i un bloc de notes.

—Què ha passat des de l’últim cop que ens vam veure? —va preguntar.

Vaig oferir-li una tassa de cafè de la cuina del personal i vaig començar a explicar l’èxit de la sessió d’aquell matí.

—Crec que aquest matí hem trobat el botxí de la Charlotte —vaig dir—, la persona que li va fer tant de mal que no para d’intentar suïcidar-se.

—I qui és?

—Un gos —vaig dir, seriós.

La Maja no va riure; havia llegit amb deteniment els meus articles i sabia que una de les meves teories, la més atrevida i la que més cridava l’atenció, es basava en l’antiquíssima estructura de la faula: persones en forma d’animal, una de les maneres més antigues d’explicar coses que altrament estaven prohibides, eren massa seductores o feien por.

Per als meus pacients, era una manera d’afrontar allò que no podien entendre: que aquell que t’hauria de protegir i estimar ha estat, justament, qui t’ha causat dolor de la manera més terrible.

Parlar amb la Maja Swartling em resultava molt senzill, gairebé seductorament fàcil. Havia llegit força, però no era cap experta. Feia preguntes intel·ligents i sabia escoltar.

—I en Marek Semiovic? Com va el seu tractament? —va preguntar, rosegant el bolígraf.

—Ja coneixes la seva història: va venir refugiat a Suècia des de Bòsnia durant la guerra i només va rebre ajuda per a les lesions físiques.

—Sí.

—És interessant per a la meva recerca, tot i que encara no entenc ben bé què passa, perquè en hipnosi profunda sempre va a parar al mateix lloc i al mateix record. L’obliguen a torturar gent, persones que coneix, nois amb qui va jugar de petit… però després passa alguna cosa.

—A la hipnosi?

—Sí. Es nega a continuar.

La Maja va apuntar alguna cosa, va fullejar els seus papers i va alçar la mirada.

Vaig decidir no parlar de la Lydia i no esmentar que havia caigut de la cadira durant la hipnosi. En lloc d’això, vaig exposar les meves idees sobre el lliure albir, que en la hipnosi només queda limitat pel fet que no et pots mentir a tu mateix.

Havia anat passant l’estona i ja era vespre. El passadís de fora del despatx estava silenciós i desert.

La Maja va ficar les seves coses en una cartera, es va nuar una bufanda al coll i es va aixecar.

—El temps passa volant —va dir en to de disculpa.

—Gràcies —vaig dir, i li vaig donar la mà.

Ella va dubtar, però va acabar preguntant:

—Aleshores, puc convidar-lo a prendre alguna cosa?

Vaig rumiar un moment. La Simone i les seves amigues anaven a l’òpera, a veure Tosca, i arribaria tard a casa. En Benjamin es quedava a dormir a casa l’avi i jo havia pensat treballar fins tard.

—Doncs sí —vaig dir, amb la sensació que creuava un límit.

—Sé un bon lloc a Roslagsgatan, es diu Peterson-Berger. És senzill, però molt acollidor.

—D’acord —va ser tot el que vaig dir abans d’agafar la jaqueta, apagar el llum i tancar la porta.

Vam resseguir el parc Haga i les aigües del Brunnsviken en bicicleta cap a Norrtull. Gairebé no hi havia trànsit. Eren tot just dos quarts de vuit. Els refilets dels ocells als arbres evidenciaven que arribava la primavera.

Vam aparcar les bicicletes davant del petit parc que hi ha prop de l’antic alberg Claes pä Hörnet. Quan vam entrar junts i vam ser rebuts per la mirada somrient de la propietària, vaig començar a tenir dubtes. Ja feia ben fet de ser-hi? Què havia de dir a la Simone si trucava i em preguntava què feia? Em va assaltar una sensació desagradable de la qual no em vaig poder deslliurar. La Maja era una companya de feina, volíem continuar la conversa i, a més, la Simone havia sortit amb les amigues, no? Segurament, en aquest mateix moment eren al restaurant de l’òpera, fent uns vinets.

La Maja em va mirar expectant. Jo no entenia bé què feia aquí amb mi; una noia tan atractiva, jove i extravertida.

Jo tenia ben bé quinze anys més que ella, i estava casat.

—M’encanten les broquetes de pollastre amb comí —va dir, passant davant meu cap a una tauleta a la part de darrere del restaurant.

Ens vam asseure i una dona va venir ràpidament a portar-nos una gerra d’aigua. La Maja va repenjar la barbeta a les mans, va mirar el got i va dir tranquil·lament:

—Si ens cansem d’aquest lloc, sempre podem anar a casa meva.

—Maja, què estàs lligant amb mi?

Ella va somriure i els clotets de les seves galtes es van fer més profunds.

—El meu pare sempre deia que ja vaig néixer així: una flirtejadora incorregible.

Vaig pensar que no sabia res d’ella, mentre que estava ben clar que ella havia aprofundit en tot el que jo havia fet.

—Que també era metge, el teu pare? —vaig preguntar aleshores.

Ella va assentir.

—El catedràtic Jan E. Swartling.

—El neurocirurgià? —vaig preguntar, impressionat.

—O com en vulguis dir, d’algú que furga dins del cap dels altres —va dir, aspra.

Va ser el primer cop que li va desaparèixer el somriure de la cara.

Vam sopar, jo em sentia cada cop més violent. Vaig beure massa de pressa i vaig demanar més vi. Era com si m’incomodessin les mirades del personal, la seva patent assumpció que érem una parella. Havia begut força i no vaig ni mirar el compte quan vaig signar-lo, rebregar-lo i llençar-lo a la paperera que hi havia al costat del guarda-roba.

Quan vam sortir al carrer, al vespre primaveral xafogós i assolellat, jo donava per fet que me n’aniria a casa; però la Maja va assenyalar un portal i em va preguntar si volia pujar un moment, només per veure casa seva i prendre un te.

—Maja, ets incorregible —vaig dir—. El teu pare té tota la raó.

Ella va riure i em va agafar de bracet.

A l’ascensor vam estar molt junts. No podia desviar la mirada de la seva boca exuberant i riallera, les dents blanques com la neu, el front alt i els cabells negres i llustrosos.

Se’n va adonar i em va acariciar suaument la galta. Em vaig inclinar endavant i anava a fer-li un petó, però em va interrompre la sotragada que va fer l’ascensor en aturar-se.

—Vine —va xiuxiuejar, i va obrir la porta del pis.

Era diminut, però molt acollidor. Les parets estaven pintades de color blau cel, i a l’única finestra penjaven cortines blanques. La cuina americana tenia un aire fresc, amb rajoles blanques i fogons moderns de gas. La Maja hi va anar i vaig sentir que obria una ampolla de vi.

—Pensava que prendríem un te —vaig dir quan va tornar amb l’ampolla i dues copes a les mans.

—Això és millor per al cor —va dir.

—Ah, llavors d’acord.

Vaig agafar una de les copes i vaig vessar-me vi a la mà.

Ella em va eixugar la mà amb un drap, es va asseure al llit estret i s’hi va estirar panxa enlaire.

—Tens un pis molt agradable —vaig dir.

—Se’m fa estrany veure’t aquí —va somriure; havia començat a parlar-me de tu—. Fa tant de temps que t’admiro i…

De cop va fer un bot.

—T’he de fer una foto! —va cridar, rient—. El famós metge a casa meva!

Va agafar la càmera i es va concentrar.

—Fes cara seriosa —va dir, mirant-me pel visor.

Em va fotografiar sense poder parar de riure i em va animar a posar.

Es va burlar de mi, va dir que era molt atractiu i em va demanar que premés els llavis.

—Sexi! —va exclamar alegrement.

—Sortiré a la portada de Vogue?

—A no ser que s’estimin més posar-m’hi a mi —va respondre ella, donant-me la càmera.

Em vaig incorporar, vaig notar que les cames no m’aguantaven bé del tot i vaig mirar-la pel visor. S’havia estirat al llit panxa enlaire.

—Tu guanyes —vaig dir, i vaig fer una foto.

—El meu germà em deia «pernileta». Tu també trobes que estic grassa?

—Al contrari, ets molt bonica —vaig xiuxiuejar, i vaig veure que s’asseia i es treia el jersei. Uns sostenidors de seda de color verd clar cobrien el seu pit exuberant.

—Fes una foto —va xiuxiuejar traient-se els sostenidors.

Es va posar com un tomàquet i va somriure. Jo vaig enfocar, vaig mirar-li els ulls negríssims i guspirejants, vaig veure els seus llavis somrients i els pits joves i plens, amb mugrons de color rosa fluix.

Vaig fotografiar-la mentre ella posava i em gesticulava perquè m’hi acostés.

—Faré un primer pla —vaig murmurar, posant-me de genolls. Estava tan calent que em palpitava tot el cos.

Ella va alçar-se un pit. Flaix. Va xiuxiuejar que m’hi havia d’acostar més. Jo tenia una erecció enorme, em feia mal de debò. Vaig abaixar la càmera, em vaig inclinar i vaig posar-me el seu pit a la boca. Ella el va empènyer contra la meva cara. Jo vaig llepar i xuclar el mugró dur.

—Déu meu —va xiuxiuejar—, oh, com m’agrada!

Tenia la pell calentíssima. Es va descordar els texans, se’ls va abaixar i se’ls va treure amb un moviment de les cames. Jo em vaig posar dret; havia decidit que no podia tirar-me-la, però vaig agafar la càmera i vaig fer encara més fotos. Duia unes calcetes de color verd clar.

—Vine, va —va xiuxiuejar.

Vaig tornar a mirar-la pel visor; ella va somriure d’orella a orella i va obrir les cames. Vaig veure uns pelets foscos a banda i banda de les calcetes.

—Pots —va dir.

—No puc —vaig respondre jo.

—Jo crec que sí —va somriure ella.

—Maja, ets perillosa. Mortalment perillosa —vaig dir, i vaig apartar la càmera.

—Ja ho sé, sóc una entremaliada.

—Sóc un home casat, ho entens?

—És que no t’agrado?

—Et trobo preciosa, Maja.

—Més que la teva dona?

—Para.

—Que no et poso calent? —va xiuxiuejar. Va somriure i es va posar seriosa.

Jo vaig assentir, vaig fer un parell de passes enrere i vaig veure que somreia satisfeta.

—Però puc continuar amb les entrevistes, oi?

—És clar —vaig dir, i vaig anar cap a la porta.

Vaig veure que em llançava un petó, l’hi vaig tornar, vaig sortir del pis, vaig baixar corrents i vaig agafar la bicicleta.

Aquella nit vaig somiar que observava un relleu de pedra que representava tres nimfes. Em vaig despertar perquè vaig dir alguna cosa en veu alta, tan fort que vaig sentir ressonar la meva pròpia veu al dormitori a les fosques. La Simone havia arribat mentre jo dormia; es va remoure al meu costat sense despertar-se. Jo estava banyat de suor i l’alcohol encara em circulava per la sang. Fora passava un camió de la brossa, amb el seu llum intermitent giratori encès i fent molt de soroll. A casa regnava el silenci. Vaig prendre un comprimit i vaig intentar no pensar, però no vaig poder evitar recordar el que havia passat la nit abans. Pràcticament havia fotografiat la Maja Swartling despullada; havia fet fotos dels seus pits, les cames, les calcetes de color verd clar. Però no ens n’havíem anat al llit, em vaig repetir. M’havia passat de la ratlla, però no havia fet el salt a la Simone. Ara m’havia despertat del tot, no tenia gens de son. Què coi em passava? Com collons m’havia deixat convèncer de fer-li fotos nua?

Era bonica i seductora. M’havia afalagat; era l’únic que calia, això? Em va sorprendre haver descobert el meu punt feble: la vanitat. Jo no estava enamorat d’ella, de cap manera; era la meva vanitat la que s’hi entenia tan bé.

Em vaig girar i em vaig tapar el cap amb el cobrellit, i poc després tornava a dormir profundament.