28
Tarda de diumenge 13 de desembre, diada de Santa Llúcia

La Simone seu al cotxe de tornada de Tumba i escolta el discurs del seu pare sobre la falta de coordinació de la policia. Ella no contesta, el deixa que es queixi i mira per la finestra. Veu totes les famílies que caminen allà fora; mares amb nens petits, vestits amb granotes, que xerrotegen amb els xumets a la boca. Un parell de nens intenten caminar per si sols en la neu pastosa. Tots porten les mateixes motxilles. Un grup de noies amb lluentons de Santa Llúcia als cabells mengen alguna cosa d’una bossa i de sobte esclaten a riure a grans riallades.

«Ha passat més d’un dia des que ens van prendre en Benjamin, des que el van agafar del seu llit i el van treure de casa a ròssec», pensa mentre es mira les mans, que té a la falda. Les línies vermelles de les manilles encara són clarament visibles. Res no fa pensar que en Josef Ek estigués relacionat amb la desaparició d’en Benjamin. A l’habitació secreta no hi havia rastres d’en Benjamin, només d’en Josef. És gairebé segur que era allà quan ella i el seu pare van baixar al soterrani.

La Simone s’imagina com devia escoltar-se’ls ajupit, com devia adonar-se que havien descobert el seu amagatall, i aleshores va decidir agafar la destral tan silenciosament com va poder. Després, quan es va produir el terrabastall (quan la policia va baixar en tromba i se’ls va endur a ella i al seu pare cap amunt) en Josef havia aprofitat la situació per apartar l’armari, col·locar l’escala contra la finestreta del soterrani i sortir.

Havia fugit, havia enganyat la policia i encara és lliure. S’ha emès una ordre de cerca nacional, però en Josef Ek no pot haver segrestat en Benjamin. Són, simplement, dues coses que van passar més o menys alhora, com l’Erik ja havia provat de dir-li.

—Véns? —pregunta en Kennet.

Ella fa que sí i s’adona que ara fa fred. En Kennet li ha de repetir un parell de cops que surti del cotxe i vagi amb ell abans que la Simone s’adoni que són a Luntmakargatan.

Obre la porta principal amb clau i veu la jaqueta d’en Benjamin penjada al rebedor. El cor li fa un salt i per un moment pensa que ha tornat, però després recorda que se’l van endur en pijama.

El seu pare té la cara grisa com la cendra; diu que se’n va a la dutxa i desapareix a la cambra de bany.

La Simone es repenja contra la paret del rebedor, tanca els ulls i pensa: «Si recupero en Benjamin oblidaré tot el que ha passat aquests dies, i tot el que vindrà. No en parlaré mai, no estaré enfadada amb ningú, no hi pensaré mai, només estaré agraïda».

Sent que en Kennet obre l’aixeta a la cambra de bany.

Es descalça amb un sospir, deixa caure la jaqueta a terra, se’n va a l’habitació i s’asseu al llit. De cop s’ha oblidat de què hi venia a fer, si havia volgut agafar alguna cosa o si pensava estirar-se una estoneta. Nota la fredor dels llençols contra la palma de la mà i veu els pantalons arrugats del pijama de l’Erik que sobresurten de sota el coixí.

Quan s’atura la dutxa, recorda què ha vingut a fer: volia agafar una tovallola per al seu pare i després anar a mirar a l’ordinador d’en Benjamin per si hi trobava alguna cosa que pogués estar relacionada amb el seu segrest. Es posa dreta, agafa una tovallola grisa de l’armari i torna cap al passadís. La porta de la cambra de bany s’obre i en surt en Kennet, totalment vestit.

—Aquí tens una tovallola —diu ella.

—He agafat la lila.

Encara té els cabells humits i fa olor d’espígol. La Simone entén que ha utilitzat el sabó barat del dispensador de la pica.

—T’has rentat el cap amb sabó? —pregunta.

—Feia bona olor —respon ell.

—Hi ha xampú, papa.

—És el mateix.

—D’acord —diu la Simone amb un somriure, i decideix no explicar al seu pare per a què utilitzen la tovallola lila.

—Vaig a fer cafè —diu ell, i es dirigeix a la cuina.

La Simone deixa la tovallola grisa al bufet i va a l’habitació d’en Benjamin, encén l’ordinador i s’asseu a la cadira. A l’habitació no ha canviat res: els llençols encara són a terra, ningú no ha redreçat el got d’aigua bolcat.

Ressona la melodia de benvinguda del sistema operatiu.

La Simone posa la mà sobre el ratolí, espera uns instants i fa clic a la fotografia d’en Benjamin per iniciar la sessió.

L’ordinador demana un nom d’usuari i una contrasenya. La Simone fa clic a «Benjamin», respira fondo i a continuació escriu «Dumbledore».

La pantalla fa pampallugues un moment, com un ull que primer es tanca i després s’obre.

Ha pogut entrar!

El fons de pantalla de l’ordinador és una fotografia d’un cérvol en una clariana al bosc. Hi ha una llum boirosa i encisadora sobre les mates. L’animal tímid sembla totalment tranquil.

Malgrat que sap que està envaint la privacitat d’en Benjamin, la Simone se sent més a prop d’ell tot de cop.

—Ets un geni —sospira en Kennet darrere seu.

—No.

En Kennet li posa una mà a l’espatlla i ella obre el gestor de correu.

—Per on hauríem de començar? —pregunta.

—Ho mirarem tot —respon el seu pare.

La Simone va avançant per la safata d’entrada i obre un mail rere l’altre.

Un company de classe té una pregunta sobre una campanya de col·lecta.

Organització d’un treball en grup.

Algú que assegura que en Benjamin ha guanyat quaranta milions d’euros en una loteria espanyola.

En Kennet se’n va i torna amb dos gots.

—El cafè és la beguda més deliciosa del món —diu mentre s’asseu—. Com coi has aconseguit entrar a l’ordinador?

Ella s’arronsa d’espatlles i es beu el cafè.

—He de trucar a en Kalle Jeppson i dir-li que ja no necessitem que ens hi ajudi.

Ella continua mirant i obre un missatge de l’Aida, que descriu amb gràcia l’argument d’una pel·lícula dolenta i diu que l’Arnold Schwarzenegger és un Shrek a qui han practicat una lobotomia.

Missatges setmanals de l’escola.

El banc, que avisa que no s’han de donar les dades personals.

Facebook, Facebook, Facebook, Facebook, Facebook.

La Simone va al compte de Facebook d’en Benjamin. Centenars de sol·licituds estan relacionades amb el grup «hypno monkey». Totes les entrades són sobre l’Erik; diverses teories burletes sobre que en Benjamin està hipnotitzat i per això és tan figaflor, proves que l’Erik ha hipnotitzat tots els suecs, algú que exigeix una compensació econòmica perquè l’Erik li ha hipnotitzat el penis.

Hi ha un enllaç a un vídeo de You Tube. La Simone hi fa clic i es troba amb un breu vídeo titulat «Malparit» en què un investigador explica com funciona la hipnosi seriosa mentre les imatges mostren l’Erik obrint-se pas entre un grup de gent. Gairebé fa caure una dona gran amb caminador, i ella li fa un gest obscè a l’esquena.

La Simone torna a la safata d’entrada d’en Benjamin i hi troba un mail curt de l’Aida que li fa posar els cabells de punta. Són poques paraules, però la por li tenalla el cor i les palmes de la mà li queden impregnades de suor. Es gira per captar l’atenció d’en Kennet.

—Mira això, papa.

Gira la pantalla perquè pugui llegir el missatge de l’Aida:

En Nicke diu que en Wailord està enfadat, que ha parlat malament de tu. Això pot ser perillós de debò, Benjamin.

—En Nicke és el germà de l’Aida —diu la Simone.

—I en Wailord? —pregunta en Kennet, respirant profunda ment—. Et diu alguna cosa, aquest nom?

La Simone fa que no amb el cap. La por que l’ha envaïda de cop s’ha convertit en una bola fosca que li rodola per dins del cos. De fet, què en sap ella, de la vida del seu fill?

—Crec que és el nom d’un personatge de Pokémon —diu a poc a poc—. El germà de l’Aida, en Nicke, va dir alguna cosa d’en Wailord.

La Simone va a la carpeta de missatges enviats i troba la resposta sorpresa d’en Benjamin: En Nicke s’ha de quedar a casa, no el deixis anar al mar. Si en Wailord està enfadat de debò, algun de nosaltres tindrà problemes. Hauríem hagut d’anar a la policia de seguida, però crec que ara és massa perillós fer-ho.

—Casum dena —diu en Kennet.

—No sé si és veritat, això, o si forma part d’algun joc.

—No sembla cap joc.

—No.

En Kennet exhala aire i es grata la panxa.

—Aquests, l’Aida i en Nicke… —diu, lentament—, quina mena de gent són?

La Simone mira el seu pare i es pregunta què li ha de dir.

Ell mai no entendria algú com l’Aida; una noia tan maquillada, vestida de negre, amb pírcings i tatuatges, amb una situació complicada a casa.

—L’Aida és la nòvia d’en Benjamin —diu la Simone—, i en Nicke és el seu germà. Deu haver-hi una foto d’ella amb en Benjamin per aquí.

Agafa el moneder d’en Benjamin i busca la fotografia de l’Aida. En Benjamin li rodeja les espatlles amb el braç. Ella sembla una mica incòmoda, però ell somriu alegrement a la càmera.

—Però quina mena de gent són? —insisteix en Kennet mentre observa el rostre tan maquillat de la foto.

—Quina mena de gent són… —repeteix la Simone en veu baixa—. No ho sé exactament. Només sé que en Benjamin se l’estima molt, i que ella sembla que s’ocupa del seu germà petit, que crec que és disminuït psíquic.

—Agressiu?

La Simone fa que no amb el cap.

—No crec.

Després reflexiona i afegeix:

—La seva mare sembla malalta. Tinc la sensació que té un emfisema pulmonar, però no en sé res més.

En Kennet creua els braços damunt del pit, es repenja al respatller de la cadira i mira el sostre. Després torna a incorporar-se i diu, seriós:

—En Wailord és un personatge de còmic, oi?

—Un pokémon —respon ella.

—Com és que saps aquestes coses?

—Si tens nens d’una certa edat, saps aquestes coses, tant si vols com si no —respon ella.

En Kennet se la mira totalment inexpressiu.

—Pokémon —repeteix la Simone—. És una mena de joc.

—Un joc?

—No te’n recordes que a en Benjamin també li agradava quan era més petit? Col·leccionava les cartes i després ens explicava un cop i un altre els diferents poders, que canviaven.

En Kennet fa que no amb el cap.

—Li va durar ben bé dos anys —diu la Simone.

—I ara ja no?

—Ara ja s’ha fet una mica gran per a aquestes coses.

—A tu encara et vaig veure jugar amb nines quan vas tornar del campament d’hípica.

—Sí, qui sap, potser d’amagat encara hi juga.

—Quin objectiu té això del Pokémon?

—Com t’ho explico jo ara… Són uns animals, però no animals de debò. Són inventats, semblen insectes, o robots; no n’estic segura. Alguns són molt bufons i d’altres són veritables monstres. Originalment vénen del Japó, van aparèixer als anys noranta i s’han convertit en tota una indústria enorme. Les figures es diuen pocketmonsters; qui hi juga els porta a la butxaca. És bastant simplot tot plegat. Jugues contra els altres fent lluitar els teus pokémons amb els de l’adversari. Molt violent, no cal ni dir-ho. L’objectiu és derrotar-ne tants com puguis, perquè aleshores guanyes diners… el jugador guanya diners. I el pokémon, punts.

—I qui té més punts guanya —diu en Kennet.

—Buf, no ho sé. La veritat és que sembla una cosa infinita.

—També és un videojoc?

—Hi ha de tot, segurament per això va ser un fenomen tan gran. Hi ha la sèrie de televisió, un joc de cartes per col·leccionar, ninos, caramels, concursos de televisió, videojocs, Nintendos… sembla mentida.

—No sé si ho he entès del tot —diu en Kennet.

—Ja —diu ella, vacil·lant.

El seu pare se la mira.

—En què penses?

—M’acabo d’adonar que això és justament l’objectiu: que els adults no s’hi fiquin —diu—. Així els deixem en pau. Els deixem en pau perquè no entenem el món Pokémon; hi ha massa coses, és massa gran.

—Creus que en Benjamin ha tornat a començar a jugar-hi? —pregunta en Kennet.

—No, o almenys no com abans. Això ha de ser alguna altra cosa —diu, assenyalant la pantalla.

—Creus que en Wailord és algú de debò? —pregunta ell inquisitiu.

—Sí.

—Que no té res a veure amb els pokémon?

—No ho sé… El germà de l’Aida, en Nicke, em va dir alguna cosa d’en Wailord com si fos un pokémon, però potser només és la seva manera de parlar. Vull dir, la cosa canvia si mires el que va escriure en Benjamin: No el deixis anar al mar.

—Quin mar? —pregunta en Kennet.

—Exacte. Aquí no hi ha cap mar, és només al joc.

—Però sembla que en Benjamin es prengui seriosament l’amenaça —diu en Kennet—. Com si fos real, oi?

Ella assenteix.

—El mar no és real, però l’amenaça sí.

—Hem de trobar aquest Wailord.

—Podria ser un avatar —diu, insegura.

Ell la mira somrient i comenta:

—Començo a entendre per què m’havia arribat l’hora de jubilar-me.

—Un avatar és una identitat en un xat —explica la Simone, i acosta la cadira a l’ordinador—. Buscaré «Wailord».

La cerca troba 85.000 ocurrències. En Kennet va a la cuina. La Simone sent que apuja el volum de la ràdio. Els cruixits i brunzits es barregen amb veus.

La Simone passa ràpidament d’una pàgina de material sobre els pokémon japonesos a una altra. Wailord és el pokémon més gran que s’ha identificat fins ara. Aquest pokémon gegant neda a alta mar, on menja quantitats enormes de menjar d’una sola glopada gràcies a la seva boca enorme.

—Aquí tenim el mar —diu en Kennet en veu baixa mentre llegeix per damunt de la seva espatlla.

La Simone no l’havia sentit tornar.

El text descriu com caça en Wailord les seves preses: fa un salt gegant, va a parar al mig d’un banc de peixos i se’n va tranquil·lament amb la boca ben plena. La Simone llegeix que és fastigós veure com s’empassa les preses sense mastegar. Després la Simone limita la cerca a pàgines en suec i va a parar a un fòrum on llegeix aquesta conversa:

—Hola, com puc obtenir un Wailord?

—El millor que pots fer és pescar un Wailmer al mar.

—D’acord, però on del mar?

—Pràcticament a qualsevol lloc, però has d’utilitzar la canya Super Rod.

—Trobes alguna cosa? —pregunta en Kennet.

—N’hi ha per estona.

—Repassa tots els correus, mira a la paperera, intenta rastrejar aquest Wailord.

La Simone alça la mirada i veu que el seu pare s’ha posat la jaqueta de cuir.

—I tu, on vas?

—Me’n vaig.

—Te’n vas? A casa?

—He de parlar amb en Nicke i l’Aida.

—T’acompanyo?

En Kennet fa que no amb el cap.

—Més val que et quedis a revisar l’ordinador.

En Kennet intenta somriure quan ella l’acompanya al rebedor. Se’l veu totalment esgotat. La Simone l’abraça abans que se’n vagi, tanca la porta darrere seu i sent que pitja el botó de l’ascensor. La maquinària es posa en marxa. De cop, la Simone recorda que, de petita, una vegada s’havia passat tot el dia al rebedor, mirant la porta, esperant l’arribada del seu pare. Devia tenir uns nou anys, s’acabava d’adonar que la seva mare pensava anar-se’n, i tenia por que el seu pare també l’abandonés.

Quan torna a la cuina, la Simone veu que en Kennet ha començat un pa rodó i no l’ha tornat a guardar al paquet. La cafetera també està engegada. Al fons de la gerra hi ha un pòsit fosc. L’olor del cafè cremat es barreja amb la sensació terrorífica que podria haver deixat enrere les últimes restes de l’època feliç de la seva vida, que la seva vida està dividida en dues parts, i que la primera, la feliç, s’ha acabat. No s’atreveix a pensar en el que li queda ara.

La Simone agafa la seva bossa i en treu el mòbil. Com ja s’esperava, l’Ylva li ha trucat unes quantes vegades des de la galeria. Entre les trucades perdudes també n’hi ha d’en Shulman. La Simone busca el seu número i pitja «Trucar», però s’hi repensa abans de sentir el primer senyal; desa el telèfon i se’n torna a l’ordinador de l’habitació d’en Benjamin.

Fora és fosc, tan fosc com pot ser al desembre. Sembla que fa molt de vent; els fanals penjants es balancegen d’un costat a l’altre. A la llum es veu que cau aiguaneu.

La Simone troba a la paperera un missatge de l’Aida que diu: Em sap greu que visquis en una casa de mentides. El missatge porta un adjunt gros. La Simone nota el pols fins i tot a les temples mentre dirigeix el cursor cap a l’adjunt. Just quan està a punt d’escollir amb quin programa obrir el fitxer, sent un truc cautelós a la porta d’entrada. És gairebé més un frec que un truc. La Simone aguanta la respiració, torna a sentir que truquen i es posa dreta. Amb les cames que gairebé li fan figa, recorre el llarg passadís que va al rebedor i a la porta.