Era hora de fer una nova sessió amb el grup d’hipnosi. Arribarien en deu minuts: els sis participants de sempre i la dona nova, l’Eva Blau. En posar-me la bata blanca, sempre sentia una alegria embriagadora, una presència dramàtica. Era com si estigués a punt de sortir a un escenari, a la llum dels focus. Aquesta sensació no tenia res de vanitat, sinó que venia de l’enorme plaer de poder transmetre la meva experiència d’una manera tan concreta.

Vaig agafar el bloc i vaig llegir les notes de la sessió de la setmana passada, en què en Marek Semiovic havia descrit el casalot als camps del comtat de Zeniäkodobojski.

Després jo l’havia conduït a una hipnosi més profunda que mai abans, i en Marek va descriure amb veu tranquil·la i amb tots els ets i uts una habitació amb terra de formigó que hi havia al soterrani, on havia hagut de donar descàrregues elèctriques a amics i parents llunyans. Però de cop s’havia desviat i havia començat a navegar en un altre rumb, havia deixat de seguir les meves instruccions i s’havia buscat per iniciativa pròpia un camí per sortir de la hipnosi. Jo sabia que el millor era treballar a passets curts, així que vaig decidir que aquell dia en Marek descansés. Començaria amb la Charlotte i després potser faria un primer intent amb la dona nova, l’Eva Blau.

La sala on es feia la hipnosi havia de tenir un aspecte neutre i assossegador. Les cortines eren d’un color groguenc difícil d’identificar, el ferra era gris i els mobles, senzills, però còmodes: taules i cadires de bedoll, fusta clara amb puntets marrons. En una de les cadires hi havia un protector de sabates de color blau que algú s’havia descuidat. Les parets eren llises i només hi penjaven un parell de litografies de colors indefinits.

Vaig col·locar les cadires formant un semicercle i vaig posar el trípode de la càmera de vídeo tan lluny com vaig poder. La recerca m’entusiasmava; sentia una gran curiositat per veure què descobriria, però alhora estava cada cop més convençut que aquesta nova forma de teràpia era millor que les que havia utilitzat abans. El grup era molt important en el tractament dels traumes; l’aïllament de la solitud es convertia en un procés curatiu en comunitat. Vaig col·locar la càmera al trípode, hi vaig introduir una cinta nova, vaig connectar el cable, vaig regular el balanç de blancs, vaig acostar la imatge al respatller d’una cadira, vaig enfocar i després vaig tornar a allunyar-la.

Mentrestant havia entrat un dels pacients, la Sibel. Vaig suposar que devia fer un parell d’hores que s’esperava fora de l’hospital que s’obrís la sala i comencés la sessió. Es va asseure en una cadira i va posar-se a empassar saliva fent uns sorolls guturals estranys. Amb un somriure insatisfet, es va col·locar bé la perruca de rínxols rossos que solia portar a les sessions i va sospirar, tensa.

Va arribar la Charlotte Cederskiöld, que duia un impermeable de color blau fosc amb un cinturó ample ben cenyit al voltant de la seva cintureta esvelta. Quan es va treure la gorra, els densos cabells castanys li van tapar la cara. Com sempre, estava tristíssima i preciosa.

Vaig anar cap a la finestra, la vaig obrir i vaig notar la brisa suau de la primavera a la cara.

Quan em vaig tornar a girar, vaig veure que també havia entrat en Jussi Persson.

—Hola, doctor —va saludar en el seu dialecte norlandès enrogallat.

Em va allargar la mà i després va anar a saludar la Sibel. Es va donar un copet a la panxeta cervesera i va dir alguna cosa que la va fer ruboritzar i riure. Van continuar xerrant en veu baixa mentre arribava la resta del grup: la Lydia, en Pierre i en Marek, que com sempre van fer una mica tard.

Em vaig quedar quiet esperant fins que van estar a punt. Tots tenien una cosa en comú: havien experimentat violacions traumàtiques de la seva privacitat que ara havien de superar. Aquestes violacions havien provocat tants danys a les seves psiques que ara s’ocultaven les violacions a si mateixos per poder tirar endavant. Cap d’ells no comprenia ben bé què havia viscut: només sabien que alguna cosa horrible del passat els havia destruït la vida.

«El passat mai està mort, ni tan sols està passat»; jo citava aquestes paraules de William Faulkner amb freqüència per dir que totes les experiències que hem viscut, per petites que siguin, ens acompanyen en el present. Totes les experiències influeixen en les decisions, i en el cas de les experiències traumàtiques, el passat ocupa pràcticament tot l’espai del present.

En general, jo hipnotitzava tot el grup alhora i cada dia escollia un o dos membres amb qui anava més lluny que amb els altres. Així, doncs, es podria dir que en una mateixa sessió hi havia dos nivells: el nivell de la suggestió hipnòtica i el nivell de la consciència.

Havia descobert alguna cosa en la hipnosi. Primer era només una sospita, i a poc a poc va anar creixent fins a convertir-se en un patró cada cop més clar. Era un descobriment que encara no havia demostrat, és clar; jo era conscient que potser la meva teoria donava massa per fet que l’agent provocador del trauma principal sempre apareixia disfressat durant la hipnosi profunda. La situació surt a la superfície i es pot analitzar el procés que genera l’angoixa, però el causant es manté ocult.

Ja s’havia assegut tothom, però l’Eva Blau, la meva pacient nova, encara no hi era. El grup estava inquiet, com sempre.

La Charlotte Cederskiöld solia ser la que s’asseia més lluny. S’havia tret la jaqueta i anava molt elegant, com de costum. Duia un conjunt senzill de jersei i rebequeta grisos i un collaret gruixut de perles brillants al voltant del coll delicat. A més, portava una faldilla prisada de color blau fosc, mitges fosques i espesses i sabates baixes i lluents. Quan les nostres mirades van creuar-se, va esbossar un somriure caut. Quan va entrar al meu grup, la Charlotte havia intentat suïcidar-se quinze vegades, la darrera disparant-se al cap amb l’escopeta de caça del seu marit al bell mig del menjador del seu xalet, a Djursholm. L’arma li havia relliscat de la mà i havia perdut una orella i una petita part de la galta, però no se li notava gens: s’havia sotmès a un parell d’operacions de cirurgia plàstica molt cares i havia canviat de pentinat, i ara duia una cabellera llisa i densa que amagava la pròtesi i l’audiòfon.

Quan veia que la Charlotte inclinava el cap i escoltava, educada i respectuosa, les històries dels altres, la por em tenallava el cor. Una dona bonica i madura. Atractiva, tot i que es notava que no hi era tota. Jo era conscient de la meva incapacitat d’encarar-me sense prejudicis a l’abisme que pressentia al seu fur intern.

—Estàs còmoda, Charlotte? —vaig preguntar.

Va fer que sí i va respondre amb la seva veu clara i dolça:

—Sí, i tant.

—Avui examinarem les habitacions interiors de la Charlotte —vaig declarar.

—El meu castell embruixat —va somriure ella.

—Exacte.

En Marek em va somriure sense alegria, impacient, quan les nostres mirades van creuar-se. S’havia passat el matí al gimnàs i venia ple d’energia. Em vaig mirar el rellotge: era hora de començar, no podíem continuar esperant l’Eva Blau.

—Proposo que comencem —vaig dir.

La Sibel es va posar dreta de seguida i va embolicar un xiclet amb un tovalló de paper que després va llençar. Em va dirigir una mirada vergonyosa i va dir:

—Quan vulgui, doctor.

Després de la relaxació venia l’escala feixuga i càlida de la inducció, la dissolució de la voluntat i dels límits. Els vaig conduir lentament a un trànsit més profund, invocant la imatge d’una escala de fusta molla que anaven baixant darrere meu a poc a poc.

Vaig començar a sentir aquella energia especial entre nosaltres, una escalfor particular entre els meus pacients i jo. Al començament la meva veu era forta i clara, però va anar baixant gradualment. En Jussi semblava inquiet. Feia «mmmmm» i de tant en tant els seus llavis es tensaven, agressius. La meva veu menava els pacients i els meus ulls van veure que els seus cossos s’enfonsaven a les cadires, que les seves cares s’allisaven i adquirien aquella expressió tosca tan peculiar que sempre té la gent hipnotitzada.

Em vaig moure per darrere d’ells, els vaig palpar les espatlles, empenyent-los d’un en un, comptant enrere a poc a poc.

En Jussi es va murmurar alguna cosa a si mateix.

En Marek Semiovic tenia la boca oberta; en penjava un filet de saliva.

En Pierre tenia un aspecte més prim i dèbil que mai.

Els braços de la Lydia penjaven sense força al costat dels reposabraços de la seva cadira.

—Continueu baixant l’escala —vaig dir en veu baixa.

No havia explicat a la junta que l’hipnotitzador també entra en una mena de trànsit; als meus ulls era inevitable i positiu.

Mai no havia entès per què el meu propi trànsit, que sempre anava en paral·lel a la hipnosi dels clients, transcorria sota l’aigua, però mantenia la imatge aquàtica, perquè era clara i agradable, i m’havia acostumat a llegir els matisos del procés a partir d’aquesta imatge.

Mentre jo m’enfonsava en un mar, els meus pacients veien coses molt diferents, és clar. S’enfonsaven en els seus propis records, el seu passat; anaven a parar a les seves habitacions de quan eren petits, a llocs de joventut, a la casa de vacances dels seus pares o al garatge de la veïneta. No sabien que, alhora, als meus ulls, eren sota l’aigua, enfonsant-se gradualment al costat d’una enorme formació de corall, una vall d’obi submarina o la paret rugosa d’una plataforma continental.

En els meus pensaments, ens enfonsàvem junts per aigua borbollejant. Aquest cop volia intentar hipnotitzar tothom força profundament. La meva veu anava dient xifres i parlava d’una relaxació agradable mentre l’aigua em borbollava a les orelles.

—Vull que us enfonseu més, encara una mica més —vaig dir—. Seguiu baixant, però ara més a poc a poc… cada vegada més a poc a poc. Gairebé us podeu aturar, molt suaument i amb tota la calma… una mica més avall, només una mica… i ara ens aturem.

El grup era al meu davant, en semicercle, al fons submarí arenós, pla i extens com un terra gegant.

L’aigua era transparent i de color verd pàl·lid. Onadetes regulars de sorra ens passaven pels peus. Unes meduses rosades suraven lluents per sobre dels nostres caps. Els llenguados formaven nuvolets de sorra aquí i allà i després se n’anaven.

—Hem baixat tots a un lloc molt profund —vaig dir.

Van obrir els ulls i em van mirar de fit a fit.

—Charlotte, avui et toca començar a tu —vaig continuar—. Què veus? On ets?

La seva boca es movia en silenci.

—No hi ha res perillós —vaig dir—. Estem amb tu tota l’estona, darrere teu.

—Ja ho sé —va dir amb veu plana.

Tenia els ulls entretancats, mirava a l’infinit sense veure-hi, com una somnàmbula.

—Ets davant de la porta —vaig dir—. Que vols entrar?

Va fer que sí i els seus cabells es van moure amb el corrent de l’aigua.

—Doncs endavant.

—Sí.

—Què veus? —vaig continuar.

—No ho sé.

—Has entrat? —vaig preguntar amb la sensació que estava intentant anar massa de pressa.

—Sí.

—Però no veus res?

—Sí.

—Hi ha alguna cosa estranya?

—No ho sé. No crec que…

—Descriu-m’ho, va —vaig dir ràpidament.

Ella va fer que no amb el cap. Unes bombolletes li van sortir dels cabells i van pujar brillants cap a la superfície. Vaig entendre que ho estava fent malament, que no l’estava escoltant bé, que en lloc de dirigir-la estava intentant empènyer-la, però tot i així no em vaig saber estar de dir:

—Ets un altre cop a casa del teu avi.

—Sí —va respondre en veu baixa.

—Has entrat i camines cap a l’interior.

—No vull.

—Un passet, només.

—Potser en un altre moment —va xiuxiuejar ella.

—Alces el cap i mires.

—No vull.

El llavi de baix li tremolava.

—Que veus alguna cosa estranya? —vaig preguntar—. Alguna cosa que no hi hauria de ser?

Va arrugar el front de punta a punta, i de cop vaig entendre que estava a punt de deixar-se anar i que la hipnosi es trencaria. Això podia ser perillós, i no seria gens positiu; si ho feia massa ràpid, podria caure en una greu depressió. De la boca li sortien unes bombolles grans, com una cadena resplendent. Tenia la cara brillant i li passaven onades de color blau verdós pel front.

—No cal, Charlotte, no cal que miris —vaig dir per apaivagar-la—. Si vols, pots obrir les portes del jardí i sortir.

La Charlotte tremolava de cap a peus; vaig entendre que no hi havia arribat a temps.

—Tranquil·la —vaig xiuxiuejar, i vaig allargar una mà per fer-li uns copets reconfortants.

Tenia els llavis blancs com la cera i els ulls oberts de bat a bat.

—Charlotte, tornarem junts a poc a poc cap a la superfície —vaig dir.

Els seus peus van crear un gran núvol de sorra quan es van impulsar cap amunt.

—Espera! —vaig dir impotent.

En Marek em va mirar i va intentar cridar alguna cosa.

—Ja estem pujant tots, i compto fins a deu —vaig dir mentre tornàvem ràpidament cap a la superfície—. Quan arribi a deu, obriu els ulls i us sentireu bé i…