47
Tarda de dissabte 19 de desembre

La Simone seu al cotxe al costat de l’Erik. De tant en tant li llança una llambregada i després torna a dirigir els ulls cap endavant. Avancen ràpidament per la carretera amb neu bruta entre els dos sentits. Els cotxes que tenen al davant es mouen en fileres infinites de llums que fan pampallugues. Van deixant enrere un fanal rere l’altre, monòtonament. La Simone no diu res de la brutícia que hi ha al seient de darrere i als seus peus: ampolles d’aigua buides, llaunes de refresc, una capsa de pizza, diaris, gotets de plàstic, tovallons, bosses de patates buides i paperets de caramels.

L’Erik condueix de pressa cap a l’hospital Danderyd, on en Sim Shulman està ingressat en coma, i sap exactament què farà tan bon punt hi arribi. Mira la Simone de reüll; està més prima i les comissures dels seus llavis caigudes en una expressió trista i neguitosa.

Ell se sent tan despert que gairebé li fa por; veu els esdeveniments dels darrers dies amb una gran claredat. Creu que entén les circumstàncies del que ha passat a la seva família. Abans de travessar Kräftriket, a la zona a la riba del Brunnsviken on hi ha edificis de la Universitat i un restaurant, ho comença a explicar a la Simone.

—Quan vam comprendre que en Josef no podia ser el segrestador d’en Benjamin, en Joona em va dir que rebusqués en la meva memòria —diu—. Així que em vaig posar a regirar el passat per trobar algú que es volgués venjar de mi.

—I què has trobat? —pregunta la Simone.

L’Erik veu de reüll que ella el mira, així que entén que està disposada a escoltar.

—Vaig trobar el grup d’hipnosi que vaig deixar a mig tractament… Encara que només fa deu anys, no pensava mai en ells, per a mi eren un capítol tancat. Però ara que vaig intentar recordar-los, va ser com si el grup no hagués desaparegut mai, sinó que s’haguessin estat esperant a la banda.

Veu que la Simone assenteix. Continua parlant, intenta explicar les teories que tenia sobre el grup d’hipnosi, les tensions que hi havia entre els seus membres, els seus propis intents de mantenir l’equilibri en el si del grup i la confiança violada.

—Quan tot va fallar, vaig prometre que no hipnotitzaria mai més ningú.

—Sí.

—Però quan en Joona em va convèncer que era l’única manera de salvar l’Evelyn Ek, vaig trencar la meva promesa.

—Creus que tot el que ens ha passat és culpa del fet que l’hipnotitzessis?

—No ho sé…

L’Erik fa una breu pausa i després diu que pot haver desencadenat un odi latent, un odi que potser només estava controlat per la promesa que havia fet de no tornar a hipnotitzar mai més ningú.

—Te’n recordes de l’Eva Blau? —continua—. Patia un episodi psicòtic darrere l’altre. Ja saps que m’amenaçava, deia que arruïnaria la meva vida.

—No vaig entendre mai per què —diu la Simone suaument.

—Tenia por d’algú. Jo creia que era una paranoia, però ara estic gairebé segur que l’amenaçaven de debò, i que qui ho feia era la Lydia.

—Els paranoics també poden tenir algú que els vagi al darrere —diu la Simone.

L’Erik entra a l’extens recinte de l’hospital Danderyd. La pluja pica contra el vidre de davant.

—Potser fins i tot va ser la Lydia qui li va mutilar la cara —diu, gairebé parlant amb si mateix.

La Simone se sobresalta.

—Li havien mutilat la cara? —pregunta.

—Jo vaig pensar que s’ho havia fet ella mateixa, perquè no és infreqüent —diu l’Erik—. Vaig pensar que es devia escapçar la punta del nas en un intent desesperat de sentir alguna cosa diferent, de no haver de sentir el que realment li feia mal…

—Espera —interromp la Simone esgarrifada—. Li havien escapçat el nas?

—La punta del nas.

—El meu pare i jo també hem trobat un noi a qui havien tallat la punta del nas. T’ho ha explicat, el meu pare? Algú el va amenaçar, el va espantar i el va ferir perquè s’havia estat ficant amb en Benjamin.

—La Lydia.

—És ella qui ha segrestat en Benjamin?

—Sí.

—I què vol?

L’Erik la mira seriosament.

—Ja saps una part de la història —diu—; la Lydia va admetre sota hipnosi que havia tancat el seu fill Kasper en una gàbia del soterrani de casa i que l’obligava a menjar coses podrides.

—Kasper? —repeteix la Simone.

—Quan vau explicar-me el que va dir l’Aida, que la dona havia anomenat Kasper en Benjamin, vaig saber que era la Lydia. Vaig anar a la seva casa de Rotebro i vaig forçar la porta, però no hi havia ningú. Estava abandonada.

Ressegueix a tota velocitat les fileres de cotxes aparcats, però no hi ha ni una plaça lliure, així que torna a sortir de l’aparcament i va cap a l’entrada principal.

—Al soterrani hi havia hagut un incendi, però el foc s’havia apagat sol —continua—. Suposo que havia estat un incendi provocat, però encara es veien les restes d’una gàbia gran.

—Però si no hi havia gàbia, oi? —diu la Simone—. No s’havia demostrat que no havia tingut mai fills?

—En Joona va fer venir un gos, i van trobar al jardí les restes d’un nen mort fa deu anys.

—Déu meu —xiuxiueja la Simone.

—Sí.

—Va ser quan…

—Crec que va matar el nen del soterrani quan va entendre que s’havia descobert —diu l’Erik.

—Així que tu tenies raó des del començament —diu la Simone en veu baixa.

—Això sembla.

—Vol matar en Benjamin?

—No ho sé… Segurament li sembla que tot plegat és culpa meva; si jo no l’hagués hipnotitzat, s’hauria pogut quedar el nen.

L’Erik calla i pensa en la veu d’en Benjamin quan va trucar-li; com havia intentat no sonar espantat, i el que havia dit sobre el castell embruixat. Devia ser el castell embruixat de la Lydia. El lloc on ella havia crescut, on havia comès actes violents i, segurament, on també havia estat exposada a vexacions terribles. Si no s’havia endut en Benjamin al castell embruixat, podia haver-se’l endut a qualsevol lloc.

L’Erik aparca davant de l’entrada principal de l’hospital Danderyd, no tanca el cotxe ni hi posa tiquet. Deixen enrere ràpidament la font malenconiosa i plena de neu, passen pel costat d’un parell de fumadors mig morts de fred vestits amb bates d’anar per casa, travessen corrent les portes automàtiques i agafen l’ascensor cap al departament on es troba en Sim Shulman.

L’aire de l’habitació està molt carregat per l’abundància de flors. Davant de la finestra hi ha rams grans i aromàtics. A la taula hi ha un pilonet de targetes i cartes d’amics i companys de feina perplexos L’Erik mira l’home que hi ha estirat al llit: les galtes xuclades, el nas, les parpelles. El moviment de la panxa, massa regular, segueix el ritme dels sospirs de la màquina de respiració assistida.

Es troba en un estat vegetatiu permanent, el mantenen amb vida els aparells que té a l’habitació, i mai no sortirà del coma. A través d’un tall al coll, li han introduït un tubet al conducte respiratori, i s’alimenta mitjançant una gastrostomia de Witzel, una sonda que li entra directament a l’estómac, amb una placa de suport a la panxa.

—Simone, has de parlar amb ell quan es desperti i…

—No se’l pot despertar —interromp ella amb veu estrident—. Està en coma, Erik. Ha sofert danys cerebrals per culpa de la pèrdua de sang. No es despertarà mai més, mai no tornarà a parlar.

S’eixuga les llàgrimes de les galtes.

—Hem de saber què va dir en Benjamin…

—Calla d’una vegada! —crida la Simone, i comença a somicar fort.

Una infermera ve a mirar, veu que l’Erik abraça el cos tremolós de la Simone i els deixa en pau.

—Li donaré una injecció amb zolpidem —xiuxiueja l’Erik a l’orella de la Simone—; és un somnífer potent que pot despertar d’un estat comatós.

Nota que ella fa que no amb el cap.

—Però què dius?

—Té un efecte molt breu.

—No m’ho crec —diu ella insegura.

—El somnífer alenteix l’activitat cerebral que provoca el coma.

—I es despertarà? És això el que estàs dient?

—Mai no es curarà. Ha sofert danys cerebrals greus, Sixan, però amb aquest somnífer potser recuperarà la consciència uns segons.

—Què he de fer?

—De vegades, els pacients a qui se’ls administra són capaços de dir unes quantes paraules; altres vegades només poden mirar.

—I està permès, això?

—No penso demanar permís. Ho faig i ja està, i tu hauràs de parlar amb ell si es desperta.

—Doncs afanyat —diu la Simone.

L’Erik surt ràpidament a buscar les coses que necessita.

La Simone es posa al costat del llit d’en Shulman i li agafa la mà, mirant-se’l. Fa cara de pau. Està tan tranquil que els trets foscos i potents han quedat gairebé esborrats. La seva boca, tan irònica i sensual, està gairebé inexpressiva. Ni tan sols no se li veu aquella arruga seriosa d’entre les celles. La Simone li acaricia el front suaument, i decideix que continuarà exposant la seva obra. Un artista de talent mai no mor.

L’Erik torna. En silenci, s’acosta a en Shulman, es posa d’esquena a la porta i li apuja la màniga de la bata sense perdre temps.

—Estàs a punt? —pregunta.

—Sí —respon la Simone—. Estic preparada.

L’Erik agafa la xeringa, la connecta a la via i després injecta el líquid grogós a poc a poc. El líquid oliós es barreja amb el líquid clar del sèrum i a continuació desapareix per l’agulla cap a l’interior del colze d’en Shulman, en direcció al seu torrent sanguini. L’Erik es fica la xeringa a la butxaca, es desbotona la jaqueta i es col·loca els elèctrodes del pit d’en Shulman al seu propi pit; després li treu la pinça del dit índex i se la posa al seu dit índex, i observa la cara d’en Shulman.

No passa res. La panxa d’en Shulman puja i baixa regularment i mecànica amb l’ajuda de la màquina de respiració assistida.

L’Erik té la boca seca i s’estremeix.

—Marxem, o què? —pregunta la Simone al cap d’una estona.

—Esperem un momentet més —xiuxiueja l’Erik.

El seu rellotge avança lentament. Un pètal cau lentament d’una flor que hi ha a l’ampit de la finestra i va a parar a terra amb un lleuger xiuxiueig. Gotes de pluja piquen al vidre. Senten una dona que riu en una altra habitació.

El cos d’en Shulman fa un xiuxiueig estrany, com una brisa suau per una finestra ajustada.

La Simone nota que li regalima suor lentament de les aixelles. Se sent atrapada per les circumstàncies. De fet, voldria sortir corrents de l’habitació, però no és capaç de deslligar els ulls de la gola d’en Shulman. Potser s’ho imagina, però li sembla que l’artèria gruixuda del coll d’en Shulman palpita més ràpid. L’Erik respira feixugament i quan s’inclina sobre del llit, la Simone s’adona que està molt nerviós: es mossega el llavi de baix i torna a mirar-se el rellotge. No passa res més.

La màquina de respiració assistida emet un xiulet metàl·lic. Se sent algú que camina pel passadís. El grinyol de les rodetes d’un carretó. Després torna a fer-se el silenci; l’únic so és el treball rítmic de la màquina.

De cop senten una mena de gàrgara; al començament, la Simone no entén d’on ve. L’Erik s’ha apartat una mica. El so gutural continua. La Simone s’adona que ha de provenir d’en Shulman, s’hi acosta i veu que mou el dit índex per damunt del llençol estirat. El cor se li accelera i està a punt de dir alguna cosa a l’Erik quan en Shulman obre els ulls i li dirigeix una mirada estranyada. Després fa una ganyota atemorida, mou la llengua amb dificultats i li regalima una mica de saliva de la barbeta.

—Sóc jo, Sim. Sóc jo —diu, agafant-li la mà—. T’he de fer unes preguntes molt importants.

Els dits d’en Shulman tremolen sense força; la Simone sap que l’està veient.

De sobte, els ulls d’en Shulman es desenfoquen, la boca se li posa rígida i se li inflen les venes de les temples.

—Vas agafar el meu telèfon quan en Benjamin va trucar, te’n recordes?

L’Erik, que duu els elèctrodes d’en Shulman al pit, veu a la pantalla que el seu ritme cardíac s’accelera. Els peus d’en Shulman tremolen sota el llençol.

—Sim, que em sents? Sóc jo, la Simone. Que em sents, Sim?

En Shulman torna a enfocar la mirada, però de seguida se li desvia cap a un costat. Se senten passos ràpids al passadís; una dona que crida.

—Vas contestar una trucada al meu telèfon —repeteix la Simone.

En Shulman assenteix lleument.

—Era el meu fill —continua ella—. Era en Benjamin…

Els peus d’en Shulman tornen a començar a sacsejar-se, els seus ulls roden a l’interior de les conques i la llengua li surt de la boca.

—Què va dir, en Benjamin? —pregunta la Simone.

En Shulman empassa saliva i mastega lentament. Les parpelles se li tanquen.

—Sim? Què va dir?

Ell fa que no amb el cap.

—No va dir res?

—No… —xiuxiueja en Shulman.

—Què dius?

—En Benjamin no… —diu amb un fil de veu.

—No va dir res? —pregunta la Simone.

—No era ell —diu en Shulman en veu baixa i atemorida.

—Què?

—Ussi?

—Què dius? —pregunta la Simone.

—Era en Jussi…

Els llavis d’en Shulman tremolen.

—On era? —pregunta l’Erik—. Pregunta-li on era en Jussi.

—On era? —pregunta la Simone—. Ho saps?

—A casa —respon en Shulman en veu baixa.

—I en Benjamin era amb ell?

El cap d’en Shulman cau cap a un costat. Els llavis es destensen i la barbeta cau sobre el pit. La Simone mira l’Erik tensa, sense saber què fer.

—Que hi era, la Lydia, també? —pregunta l’Erik.

En Shulman alça la mirada, però després la desvia un altre cop.

—Hi era, la Lydia? —pregunta la Simone.

En Shulman fa que sí.

—I en Jussi va dir res sobre…?

La Simone calla perquè en Shulman comença a gemegar. Li dóna un copet a la galta; de cop, ell la mira.

—Què ha passat? —pregunta des del llit, sobtadament lúcid, i després torna a caure en coma.