13
Tarda de dimecres 9 de desembre

L’Erik camina entre les vitrines il·luminades del departament de joieria dels grans magatzems NK. Una dona vestida de negre parla en veu baixa amb un client, obre un calaix i col·loca un parell de joies sobre una safata folrada de vellut. L’Erik s’atura davant d’una vitrina i mira un penjoll de Georg Jensen: uns trianglets feixucs amb els cantells arrodonits units entre ells formant un cercle tancat, com una corona. L’argent de llei polit té una lluïssor profunda, com si fos platí. L’Erik pensa que la cadeneta quedaria molt bonica al coll esvelt de la Simone.

Mentre la venedora embolica la joia amb el paper vermell fosc de Nadal, el mòbil que l’Erik duu a la butxaca comença a vibrar, i ressona contra la capseta de fusta amb l’indígena i el papagai. L’Erik aconsegueix treure’l i contesta sense mirar el número de la pantalla.

—Erik Maria Bark, digui?

Sent un cruixit estrany i, de fons, nadales.

—Hola —diu.

Aleshores una veu molt dèbil pregunta:

—Que ets l’Erik?

—Sí, sóc jo —diu.

—Em preguntava si…

De cop a l’Erik li sembla que sent algú que intenta reprimir una rialla.

—Amb qui parlo? —pregunta secament.

—Un moment, metge de pacotilla. Només et vull demanar una cosa —diu la veu, que ara té un clar to burleta.

L’Erik es disposa a penjar quan de cop la veu del telèfon crida:

—Hipnotitza’m! Vull…

Amb un gest sobtat, l’Erik s’aparta el telèfon de l’orella; rebutja la trucada i intenta mirar d’on venia, però era un número ocult. Un pip indica que ha rebut un SMS, també procedent d’un número ocult. L’obre i el llegeix: «Podries hipnotitzar un cadàver?».

Confús, l’Erik agafa el regal de Nadal (que va en una bosseta petita de color blanc i negre) i surt del departament. A la sortida del carrer Hamngatan la seva mirada es creua amb la d’una dona que duu un abric llarg i balder. S’està dempeus sota l’arbre de Nadal penjant de tres pisos d’altura i mira l’Erik. Ell no l’havia vista mai, però la seva mirada és clarament hostil.

L’Erik forfolleja amb una mà per obrir la tapa de la capseta que duu a la butxaca, agafa una píndola de Codeisan, se la fica a la boca i se l’empassa.

Surt al carrer, cap al fred. La gent s’apinya davant dels aparadors nadalencs en què nans del bosc ballen en un paisatge de caramels. Un toffee de boca grossa canta una nadala. Una classe de nens petits amb armilles grogues sobre granotes gruixudes observa tot aquest esplendor en silenci.

Li torna a sonar el telèfon, però aquest cop l’Erik mira el número abans de contestar. Veu que és un número d’Estocolm i diu, cautelós:

—Erik Maria Bark, digui?

—Bona tarda, em dic Britt Sundström. Treballo per a Amnistia International.

—Hola —diu l’Erik, intrigat.

—Voldria saber si el seu pacient va tenir la possibilitat de rebutjar la hipnosi.

—Perdó? —pregunta l’Erik mentre veu, a l’aparador, un cargol gros que arrossega un trineu carregat de regals. El cor se li accelera i li ve acidesa.

—El KUBARK, el manual de la CIA sobre tortures que no deixen rastre, considera que la hipnosi és un dels…

—El metge responsable va valorar que…

—Vol dir que vostè no hi té cap responsabilitat?

—Crec que no tinc per què contestar-li —diu l’Erik, esquerp.

—Ja ha estat denunciat a la policia —informa ella secament.

—Oh —diu ell empipat, i penja.

Camina a poc a poc en direcció a Sergels Torg, veu el pilar de vidre lluent i l’edifici de la Casa de la Cultura. Hi ha un mercat de Nadal i sent un trompetista que toca Santa nit. Trenca a la dreta a Sveavägen i s’atura davant del Seven Eleven per llegir les capçaleres dels diaris de la tarda:

L’Erik sent el batec de la sang a les temples, cada cop més fort. Camina ràpidament sense mirar ningú. Passa pel lloc on Olof Palme fou assassinat; a la placa commemorativa bruta hi ha tres roses vermelles.

L’Erik sent que algú el crida i es capbussa ràpidament en una exclusiva botiga d’alta fidelitat. El cansament que fa uns instants era una mena d’embriaguesa ha deixat lloc a un aiguabarreig febril de nervis i dubtes. Les mans li tremolen mentre es pren una altra píndola de Codeisan, un potent analgèsic. Nota una fiblada a l’estómac quan la càpsula es desfà i les mucoses n’absorbeixen el contingut.

A la ràdio hi ha un debat sobre si caldria prohibir els tractaments amb hipnosi. Un home explica que una vegada el van hipnotitzar per fer-lo creure que era Bob Dylan.

—És clar que jo sabia que no era cert —diu amb veu ensopida—, però tot i així estava literalment obligat a dir el que deia. Sabia que estava hipnotitzat, veia el meu amic que s’esperava al meu costat, i tot i així creia que era Bob Dylan. Parlava en anglès, no podia fer altra cosa. Hauria pogut confessar vés a saber què.

El ministre de Justícia declara, amb el seu accent del sud:

—No hi ha dubte que, si s’utilitza la hipnosi com a mètode interrogatiu, es produeix el que coneixem com un delicte d’afront.

—Així que Erik Maria Bark ha violat la llei? —pregunta el periodista de seguida.

—Això ho ha de determinar la fiscalia…

L’Erik surt de la botiga, trenca per un carreró i continua per Luntmakargatan.

Arriba al portal de Luntmakargatan 73 amb l’esquena xopa de suor. Marca el codi i entra.

Busca meticulosament les claus mentre l’ascensor puja amb un brunzit. Un cop a casa, tanca la porta amb clau darrere seu, va trontollant cap al menjador i intenta treure’s la roba, però cau contínuament cap a la dreta.

Engega el televisor i veu el president de l’associació sueca de la hipnosi al plató. L’Erik el coneix molt bé, ha vist molts companys perjudicats per l’altivesa i l’arribisme d’aquest home.

—Vam donar de baixa en Bark fa deu anys i no és benvingut a la nostra associació —diu el president amb un somriure educat.

—Creu que això malmet la reputació de la hipnosi seriosa?

—Tots els nostres membres respecten estrictes normes ètiques —explica el president amb arrogància—, i, a més, a Suècia hi ha lleis contra els xarlatans.

L’Erik es desvesteix amb moviments matussers, s’asseu al sofà i descansa un moment, però torna a obrir els ulls quan sent un xiulet i veus infantils a la televisió. Apareix en Benjamin en un pati d’escola assolellat. Té el front arrugat, i la punta del nas vermella, com les orelles; encongeix les espatlles i sembla que estigui passant fred.

—Que t’ha hipnotitzat alguna vegada, el teu pare? —pregunta el corresponsal.

—Què? Eh… no, és clar que no…

—Com ho saps? —l’interromp el corresponsal—. Si t’hagués hipnotitzat, potser ara no te’n recordaries, oi?

—No, tens raó —somriu en Benjamin, sorprès per la insistència del periodista.

—Què et semblaria si resultés que sí que ho ha fet?

—No ho sé —diu en Benjamin mentre comença a ruboritzar-se.

L’Erik va cap al televisor i l’apaga, es dirigeix trontollant cap al dormitori, s’asseu al llit, es treu els pantalons i deixa la capseta de fusta amb el papagai al calaix de la tauleta de nit.

No vol pensar en l’enyorança que va sentir quan va hipnotitzar en Josef Ek, mentre s’enfonsava amb ell a les profunditats del mar, mentre queien junts lleugers com una ploma al costat de la roca nua.

L’Erik s’estira i allarga la mà cap al got d’aigua de la tauleta de nit, però s’adorm abans de poder fer ni un glop.

* * *

Més tard es desperta i mig adormit pensa en el seu pare, quan actuava en una festa infantil, amb el frac ple de butxaques secretes, la suor regalimant-li per les galtes.

Doblegava globus per fer figures i feia aparèixer flors de coloraines de plomes que sortien d’un bastó buit. De vell, després de traslladar-se de la seva casa de Sollentuna a una residència per a gent gran, havia sentit a parlar de la feina de l’Erik amb la hipnositeràpia i havia volgut que fessin un número tots dos plegats: ell com a lladre de guant blanc i l’Erik com a hipnotitzador artístic, fent cantar la gent com si fossin l’Elvis o la Zarah Leander.

De cop s’ha desvetllat del tot; s’imagina en Benjamin, que té fred i s’està al pati de l’escola davant dels seus companys de classe, els professors, la càmera de televisió i el periodista somrient.

L’Erik s’incorpora, sent una cremor a l’estómac, agafa el telèfon de la tauleta de nit i truca a la Simone.

—Galeria Simone Bark —diu ella.

—Hola, sóc jo —diu l’Erik.

—Un momentet.

Passos pel terra de fusta, i després sent que tanca la porta del seu despatx.

—Què passa? —pregunta—. En Benjamin ha trucat i…

—Els mitjans de comunicació, que han trobat un filó…

—Vull dir, què has fet? —l’interromp ella.

—El metge responsable em va demanar que hipnotitzés el pacient.

—Però confessar un crim sota hipnosi és…

—Escolta’m —diu l’Erik—. Podries escoltar-me?

—Sí.

—No era cap interrogatori —comença l’Erik.

—Tant li fa com en diguin…

La Simone calla. L’Erik la sent respirar.

—Perdona —diu la Simone, fluixet.

—No era cap interrogatori. La policia volia una descripció, qualsevol cosa, perquè creien que aquesta informació podia ser crucial per salvar la vida d’una noia, i el metge que en aquell moment era responsable del pacient va pensar que pràcticament no posava en risc la seva salut.

—Però…

—Crèiem que era una víctima; només intentàvem salvar la seva germana.

L’Erik calla i sent la respiració de la Simone.

—Què has desencadenat, estimat meu?

—Tot anirà bé.

—Tu creus?

L’Erik va cap a la cuina, dissol una pastilla efervescent de Treo i fa passar la medicació per a l’úlcera estomacal amb la beguda dolça.