10
Tarda de dimarts 8 de desembre

L’Erik sap que no podrà dormir, però ho intenta igualment. Ha estat despert tota l’estona, tot i que l’inspector Joona Linna condueix a pas de caragol per la carretera 274 per l’illa de Värmdö, de camí cap a la casa on segurament es troba l’Evelyn. Quan passen pel costat de la vella serradora senten un cruixit de grava sota el cotxe. Les píndoles de codeïna tenen un efecte secundari que fa que l’Erik tingui els ulls sensibles i secs; ho pateix mentre contempla una zona de bungalous i casetes de vacances fetes de fusta amb jardinets de gespa petits com segells. Els arbres s’alcen nus en el fred estèril de desembre. La llum i els colors li recorden les excursions que feia amb l’escola; la mateixa olor de podrit, l’aroma dels bolets que surten de terra. La seva mare treballava d’infermera a mitja jornada a l’institut de Sollentuna i creia fermament en les bondats de l’aire fresc. També havia estat idea seva posar-li Erik Maria, un nom ben inusual que havia sentit en un viatge que va fer a Viena per aprendre alemany. Durant la seva estada havia anat al Burgtheater a veure El pare de Strindberg amb Klaus Maria Brandauer com a protagonista, i l’havia fascinada tant que havia recordat anys i anys el nom de l’actor. De nen, l’Erik sempre havia intentat dissimular el seu segon nom, Maria, i d’adolescent s’havia sentit identificat amb la cançó A Boy Named Sue de Johnny Cash, gravada a la presó de San Quentin:

«Some gal would giggle and I’d get red, and some guy’d laugh and I’d bust his head, I tell ya, life ain’t easy for a boy named Sue».

El pare de l’Erik, que treballava a la Seguretat Social sueca, només havia estat interessat en una sola cosa en tota la seva vida: era il·lusionista amateur i sovint es posava una capa que s’havia fet ell mateix, un frac de segona mà i una mena de barret alt plegable que anomenava chapeau claque. L’Erik i els seus amics havien de seure en cadires de fusta al garatge, on el pare havia muntat un petit escenari amb trapes secretes. La majoria de trucs els treia del catàleg de Bernandos Magic, a Bromölla: varetes que s’obrien amb un claclaclac, boles de billar que es multiplicaven, un mar de vellut amb butxaques secretes, i la lluent guillotina tallamans. Ara l’Erik recorda el seu pare amb afecte; recorda que engegava el radiocasset amb la cinta de Jean Michel Jarre amb el peu mentre feia moviments màgics de vareta per damunt d’una calavera. Tant de bo mai no s’hagués arribat a adonar que l’Erik, en fer-se més gran, se n’avergonyia i intercanviava miradetes còmplices amb els amics quan es posava d’esquena.

No hi ha cap explicació concreta del perquè l’Erik es va fer metge; mai no havia volgut cap altra cosa, mai no s’havia imaginat cap altra vida. Recorda els últims dies d’escola, la pluja, la bandera hissada i els salms d’estiu. Sempre treia les millors notes a totes les assignatures, cosa que els seus pares també trobaven d’allò més normal. La seva mare deia sovint que els suecs estaven aviciats perquè els semblava que el seu estat del benestar era una cosa natural, mentre que amb gairebé tota probabilitat es tractava d’un petit intermezzo històric. Li semblava que aquest sistema, amb assistència mèdica i dental, llars d’infants, educació bàsica, i ensenyament mitjà i universitari gratuïts podia desaparèixer en qualsevol moment. Però ara fins i tot nois i noies normals i corrents podien estudiar i fer-se metges, arquitectes o economistes en qualsevol universitat del país, i tot això sense tenir patrimoni propi ni dependre de beques o almoines.

L’Erik sentia a dir sovint que era un privilegiat. Això havia estat positiu per a ell, i li havia donat forces per aconseguir el seu objectiu, però de jove potser també n’havia tret una certa arrogància. Encara recorda perfectament que, als divuit anys, s’havia assegut al sofà que tenia a Sollentuna a contemplar les bones notes del seu diploma, i que després havia fet una ullada al seu voltant, a la senzilla habitació: les prestatgeries amb foteses i souvenirs, les fotografies en marcs d’alpaca: instantànies de la confirmació, el casament i les noces d’or dels seus pares, seguides de desenes de fotos del seu únic fill, de nadó grassonet amb vestit de puntes a jove somrient amb pantalons de campana.

La seva mare havia entrat a l’habitació i li havia donat els formularis d’inscripció per a la carrera de medicina. Com sempre, tenia raó: tan bon punt l’Erik va posar un peu sobre el llindar de l’institut Karolinska, va tenir la sensació de ser a casa. Quan es va especialitzar en psiquiatria va entendre que l’ofici de metge encara li anava millor que no volia admetre: després de divuit mesos de rotatori indispensables per obtenir el títol, s’havia posat a treballar per a Metges sense Fronteres. Havia anat a parar a Chisimayu, al sud de Mogadiscio, Somàlia. Havia estat una època dura en un hospital de campanya l’equipament del qual consistia en material hospitalari rebutjat per Suècia, màquines de rajos X dels anys seixanta, medicaments caducats de feia temps, llits rovellats i plens de taques que els enviaven hospitals que feien reformes o tancaven portes. A Somàlia havia tingut el seu primer contacte amb gent greument traumatitzada: nens que ja no tenien ganes de jugar i s’havien tornat apàtics; joves que relataven sense cap emoció que els havien obligat a cometre crims terribles; dones que havien estat tan maltractades que no podien ni parlar i no feien altra cosa que somriure evasives sense dirigir-li la mirada en cap moment. Va pensar que volia ajudar les persones que seguien confuses espiritualment i físicament a causa de les vexacions a què havien estat exposades, per coses que encara els afectaven malgrat que els causants haguessin desaparegut feia temps.

L’Erik va tornar a casa i va cursar estudis de psicoteràpia a Estocolm. No va entrar en contacte amb diverses teories sobre l’hipnosi fins que va començar l’especialització en psicotraumatologia i psiquiatria de desastres. El que més el va atreure va ser la rapidesa, el fet que el psicòleg pogués acostar-se a l’origen del trauma en tan poc temps.

L’Erik considerava que aquesta rapidesa era crucial si es treballava amb víctimes de guerra o de desastres naturals.

Va fer la formació bàsica d’hipnosi a l’European Society of Clinical Hypnosis i de seguida va fer-se membre de la Society for Clinical and Experimental Hypnosis, la Junta Europea d’Hipnosi Mèdica i l’associació sueca d’hipnosi clínica, i durant anys va mantenir correspondència amb Karen Olness, la pediatra nord-americana responsable del mètode pioner per hipnotitzar nens malalts i amb dolors forts que tant l’impressiona encara ara.

L’Erik va treballar cinc anys amb persones traumatitzades per a la Creu Roja d’Uganda. En aquella època no tenia gens de temps per provar la hipnosi i desenvolupar-la; les situacions eren massa aclaparadores i urgents, i gairebé sempre calia respondre a una necessitat bàsica. En aquell període només va utilitzar la hipnosi una desena de vegades, i sempre en situacions senzilles: per substituir calmants en cas d’al·lèrgia, o com a primer bloqueig de fòbies. En el seu últim any a Uganda s’havia trobat amb una noia a qui tenien tancada en una habitació perquè no parava de xisclar. Les monges catòliques que treballaven d’infermeres van explicar-li que havia arribat a l’hospital arrossegant-se des del barri de barraques que hi havia al nord de Mbale.

Suposaven que devia ser del clan bagisu, perquè parlava lugisu. No havia dormit ni una nit: es passava les hores cridant ininterrompudament que tenia un terrible dimoni flamejant als ulls.

L’Erik va demanar a les monges que obrissin l’habitació de la noia. Tot just veure-la es va adonar que presentava greus símptomes de deshidratació, però quan va intentar fer-la beure, va posar-se a cridar com si la visió de l’aigua la cremés com el foc i va començar a rodolar per terra. L’Erik va decidir utilitzar la hipnosi per calmar-la.

Una monja, la germana Marion, va traduir el que ell deia al bukusu, una llengua que la noia devia entendre; i un cop va començar a escoltar, va ser molt fàcil hipnotitzar-la.

En tal sols una hora havia pogut perfilar tot el trauma psíquic de la noia. Una mica al nord del barri de barraques, a la carretera entre Mbale i Soroti, havia sortit de la carretera un camió cisterna que venia de Jinja. Aquest vehicle tan pesant havia bolcat i havia obert un esvoranc gros. La cisterna tenia un forat d’on rajava benzina pura. La noia se n’havia anat a casa corrents, hi havia trobat el seu oncle i li havia dit que la benzina s’estava perdent. L’oncle hi va córrer amb dues garrafes buides; quan la noia va tornar a ser al costat del camió, el seu oncle i altres persones ja hi eren, omplint galledes de benzina. Feia molta pudor, el sol lluïa i l’aire era calent. L’oncle de la noia va saludar-la amb la mà. Ella va agafar la primera garrafa i va començar a arrossegar-la cap a casa. Pesava com un mort. Es va aturar per col·locar-se-la al cap i va veure una dona amb un mocador blau que s’aturava al costat del camió, s’agenollava i començava a omplir ampolles de vidre. I una mica més amunt, a la carretera, la noia va veure un home amb una camisa groga de camuflatge que s’acostava des de la ciutat. L’home tenia un cigarret a la mà; quan va dur-se’l a la boca, va veure que la punta s’encenia, com una brasa. L’Erik encara recorda perfectament l’aspecte de la noia mentre explicava la seva història: tenia la veu gruixuda i apagada, i les llàgrimes li regalimaven per les galtes mentre explicava que havia agafat el foc del cigarret amb els ulls i l’havia enviat a la dona del mocador. Tenia el foc als ulls, havia dit, perquè quan va girar-se i va mirar la dona, estava tota encesa: les flames van consumir primer el mocador blau, i després la resta del cos. De cop s’havia produït una espècie de tempesta de foc al voltant del camió. La noia havia començat a caminar. Darrere seu només se sentien crits. Després de la hipnosi l’Erik i la germana Marion van passar molta estona parlant amb la noia sobre el que havia explicat, i li van assegurar que els vapors pudents de la benzina eren el que havia encès la flama. El cigarret de l’home havia encès la cisterna, i això havia fet prendre foc als vapors que suraven a l’aire; ella no hi havia tingut res a veure.

Només un mes després d’aquesta història, l’Erik havia tornat a Estocolm, on havia sol·licitat una beca del Consell d’investigació de Medicina per poder aprofundir seriosament en la hipnosi i el tractament de traumes a l’institut Karolinska. Això era poc després de conèixer la Simone.

Encara recorda perfectament quan la va conèixer, en una gran festa de la universitat. Era una noia alegre, brillant i plena de vida. El primer que li va cridar l’atenció van ser els rínxols rogencs; després va veure-li la cara. Tenia el front suau i llis; la seva pell tensa i clara estava sembrada de piguetes de color marró clar. Semblava un angelet d’una postaleta cursi: petita i prima. Recorda exactament com anava vestida: portava una brusa de seda que li marcava la cintura, pantalons llargs negres i sabates altes de color fosc. Duia pintallavis rosa suau i els ulls de color verd clar brillaven. Un any després ja s’havien casat i gairebé de seguida van intentar tenir una criatura, però va resultar difícil. Quatre avortaments l’un darrere l’altre. L’Erik en recorda un especialment. La Simone estava a la setmana setze quan la cosa va anar malament: el fetus era una nena. Just dos anys després d’aquell avortament va néixer en Benjamin.

L’Erik mira pel vidre del davant i sent, sense escoltar-la, la conversa de ràdio que en Joona manté en veu baixa amb els seus companys que van cap a Värmdö.

—M’he recordat d’una cosa —diu l’Erik.

—Sí.

—He dit que en Josef Ek no podria fugir de l’hospital, però de fet, si ha estat capaç d’infligir-se totes aquelles ferides d’arma blanca, potser no en podem estar tan segurs.

—Jo també ho he pensat —respon en Joona.

—Bé.

—He deixat un dels meus homes a la porta.

—Segurament no farà cap falta —diu l’Erik.

—Ja.

Tres cotxes s’aturen en filera al costat de la carretera, sota un pal d’alta tensió. Quatre agents de policia parlen sota la llum blanca; porten armilles antibales i assenyalen punts en un mapa. La llum del sol es reflecteix al vidre d’un hivernacle vell.

En Joona torna a seure al seient del conductor i l’aire fred entra al cotxe amb ell. Espera que els altres es fiquin als seus cotxes i va tamborinejant amb una mà al volant, perdut en els seus pensaments. La ràdio de la policia emet de cop uns tons ràpids i breus, després se senten uns cruixits intensos que s’interrompen sobtadament. En Joona canvia de canal, comprova si tots els grups estan connectats entre ells i intercanvia unes quantes paraules amb cada un abans de fer girar la clau de contacte.

Els cotxes continuen endavant pel costat d’un camp marró, un bosc de bedolls i una sitja gran i rovellada.

—Quan arribem, tu t’esperes al cotxe —diu en Joona fluixet.

—Sí —respon l’Erik.

Un parell de corbs que sobrevolen la carretera s’allunyen batent les ales.

—És perillosa, la hipnosi? —pregunta en Joona.

—Què vols dir?

—Eres un dels millors del món, però ho vas deixar.

—La gent pot tenir bons motius per guardar secrets —diu l’Erik.

—És clar, però…

—I en el cas de la hipnosi, aquests motius són difícils de valorar.

En Joona se’l mira escèptic.

—Per què no em crec que ho deixessis per això?

—No en vull parlar —diu l’Erik.

A banda i banda del camí hi ha troncs d’arbres que fan que la llum els arribi fent pampallugues. El bosc és cada cop més pregon i fosc, la grava cruix sota el cotxe. Agafen una carretera de bosc estreta, passen de llarg un parell de cases de vacances i s’aturen. Lluny, entre els arbres, en Joona veu una casa marró de fusta en una clariana fosca.

—Compto que et quedes aquí —diu en Joona a l’Erik en sortir del cotxe.

Mentre en Joona va cap a l’entrada, on ja l’esperen els altres policies, l’Erik torna a pensar en el noi hipnotitzat, en Josef, i en com les paraules fluïen dels seus llavis sense cap esforç.

Un noi jove que descrivia la seva agressió bestial amb una agudesa distant. Devia estar visualitzant el record molt clarament: les rampes que patia la seva germaneta per culpa de la febre, l’accés de fúria, la tria de ganivets, l’eufòria de superar el límit. Cap al final de la hipnosi la descripció d’en Josef s’havia tornat més confusa i havia estat més difícil entendre què havia vist, i si la seva germana gran, l’Evelyn, realment l’havia obligat a cometre aquells assassinats. En Joona reuneix els quatre policies al seu voltant, i sense fer-ne cap espectacle descriu la gravetat de la situació i els dóna instruccions sobre l’ús d’armes de foc: que, en tot cas, si cal disparar haurà de ser a les cames. Evita utilitzar la terminologia específica que va aprendre en la formació de tàctica policial per a circumstàncies extraordinàries, i afirma que segurament es trobaran una persona que no representa cap perill.

—Vull demanar-vos a tots que actueu amb peus de plom per no espantar la noia —diu en Joona—. Pot tenir por, potser està ferida, però alhora heu de tenir present en tot moment que podria tractar-se d’una persona perillosa.

Envia una patrulla de tres persones a rodejar la casa, els demana que no facin malbé l’hort i que no entrin a dins.

S’han d’acostar a la part de darrere però mantenint-se a una distància prudent. Els homes surten del camí del bosc. Un d’ells s’atura i es fica una mica de tabac mòlt ben fi sota el llavi. La façana de color xocolata de la casa està formada per panells de fusta horitzontals que s’encavallen entre ells; els bastiments estan pintats de blanc i la porta és negra. A les finestres hi ha cortines rosades. No surt fum de la xemeneia. Al porxo hi ha una escombra i una galleda groga de plàstic plena de pinyes grosses.

En Joona veu que la patrulla s’escampa al voltant de la casa, mantenint una certa distància i amb les armes a la mà. Una branca cruix. Lluny se sent ressonar el martelleig d’un picot. En Joona segueix amb la mirada els moviments dels policies i s’acosta a poc a poc a la casa. Intenta veure alguna cosa a través de la tela rosa de les cortines, i fa un gest a l’agent Kristina Andersson, una dona jove de rostre angulós, perquè es quedi al caminet. Ella fa que sí amb les galtes vermelles, sense perdre de vista la casa. Ben concentrada, treu tranquil·lament la seva pistola reglamentària i fa un parell de passes cap a un costat.

«En aquesta casa no hi ha ningú», pensa en Joona mentre es va acostant al porxo. Les planxes de fusta cruixen sota el seu pes. Mira la cortina per si hi ha cap moviment sobtat quan truca a la porta. No passa res. S’espera un moment i es tensa; li ha semblat que sentia alguna cosa i fa una ullada cap al bosc que hi ha al costat de la casa, entre les bardisses i els troncs dels arbres. Treu la pistola, una Smith & Wesson feixuga que li agrada més que l’arma reglamentària (marca Sig Sauer), li treu el fiador i comprova que hi hagi cartutxos al carregador. De cop se sent una remor a la vora del bosc i un cabirol fa un bot i s’allunya amb salts ràpids de costat a costat entre els arbres. La Kristina Andersson li fa un somriure tens quan la mira. En Joona assenyala la finestra, s’hi acosta amb compte i mira cap a dins pel costat de la cortina.

En la foscor veu una tauleta de vímet amb el sobre de vidre gruixut i un sofà de pana de color marró clar. Sobre el respatller d’una cadira de fusta vermella hi ha dues calcetes de cotó esteses perquè s’eixuguin. A la prestatgeria hi ha uns quants paquets de macarrons de cocció ràpida, potets de pesto, llaunes de conserves i una bossa de pomes. Es veuen brillar uns coberts a terra, davant de la pica, i sota la taula de la cuina.

En Joona torna al porxo, fa un gest a la Kristina Andersson per indicar-li que vol entrar, i després obre la porta, surt de la línia de foc, rep el vistiplau de la Kristina, mira cap a dins i travessa el llindar.

L’Erik, des del cotxe, només pot imaginar-se què passa. Veu que en Joona Linna entra a la casa marró seguit d’un altre policia. Poc després torna a veure’l al porxo. Tres agents de policia vénen de la part de darrere de la casa i es queden davant d’ell. Parlen, miren un mapa, assenyalen el camí i les altres cases. Sembla que en Joona vol ensenyar alguna cosa de la casa a un dels altres. Entren tots i l’últim tanca la porta darrere seu perquè no passi el fred.

De cop l’Erik veu algú entre els arbres, allà on el camí comença a fer pendent cap a l’aiguamoll: una dona prima duu una arma, una escopeta de caça. Va arrossegant el doble canó lluent per terra mentre camina cap a la casa. L’Erik veu que el canó frega suaument gerderes i nabineres i topa amb la molsa.

Els policies no l’han vista, i ella tampoc no els pot veure. L’Erik truca al número de mòbil d’en Joona, però el sent sonar dins del cotxe; és al seient del conductor, al seu costat.

La dona camina sense esma entre els arbres, amb l’arma agafada amb dits flàccids. L’Erik entén que es podria produir una situació perillosa si la policia i la dona se sorprenen els uns als altres, així que surt del cotxe, corre cap a l’entrada de la parcel·la i després comença a caminar a poc a poc, i crida:

—Hola.

La dona s’atura i el mira.

—Fa fred, avui —diu ell en veu baixa.

—Què?

—A l’ombra fa fred —diu ell en veu més alta.

—Sí —respon ella.

—Que ets nova? —pregunta l’Erik mentre va cap a ella.

—No, m’estic a casa de la meva tieta.

—Ets neboda de la Sonja?

—Sí —diu ella amb un somriure.

L’Erik se li acosta.

—Què caces?

—Llebres —respon ella fluixet.

—Em deixes veure l’escopeta?

Ella posa el fiador a l’arma i l’hi dóna. Té la punta del nas vermella, li penja pinassa seca dels cabells sorrencs.

—Evelyn —diu l’Erik tranquil·lament—, hi ha uns agents de policia que volen parlar amb tu.

La noia fa cara de preocupació i retrocedeix un pas.

—Si tens un moment… —somriu l’Erik.

Ella fa que sí, cautelosa, i l’Erik crida cap a la casa.

En Joona surt amb expressió irritada, a punt per enviar-lo un altre cop al cotxe. En veure la dona, es queda garratibat una fracció de segon.

—Aquesta és l’Evelyn —diu l’Erik, mentre dóna l’escopeta a en Joona.

—Hola —diu en Joona.

L’Evelyn es queda blanca, sembla que es podria desmaiar en qualsevol moment.

—He de parlar un moment amb tu —afirma en Joona seriós.

—No —xiuxiueja ella.

—Entra.

—No vull.

—No vols entrar?

L’Evelyn es gira cap a l’Erik.

—Ho he de fer? —pregunta amb veu tremolosa.

—No —respon ell—, ho pots decidir tu mateixa.

—Voldries acompanyar-me a dins, si us plau? —pregunta en Joona.

Ella fa que no amb el cap però el segueix igualment.

—M’espero fora —diu l’Erik.

Camina una estona per l’entrada de la parcel·la. La grava està coberta de pinassa i pinyes marrons. A través de les parets de la casa sent cridar l’Evelyn; un sol xiscle, solitari i desesperat. Una expressió de pèrdua incomprensible. Des de la seva estada a Uganda, coneix aquesta mena de xiscles massa bé.

L’Evelyn seu al sofà de pana amb les mans entre les cuixes. Té la cara grisa com la cendra. En Joona li ha explicat el que ha passat a la seva família. El marc de fotos amb forma de reig bord és a terra. Els seus pares, asseguts en una mena de balancí, amb la filleta petita entre ells. Els pares tenen els ulls entretancats pel sol, les ulleres de la petitona reflecteixen la llum blanca.

—Em sap molt de greu —diu en Joona amb veu sorda.

La barbeta de l’Evelyn tremola.

—Creus que ens pots ajudar a entendre què ha passat? —pregunta en Joona.

La cadira cruix sota el seu pes. En Joona s’espera un moment abans de continuar:

—On eres el dilluns 7 de desembre?

Ella fa que no amb el cap.

—És ahir —especifica en Joona.

—Aquí —diu ella en veu baixa.

—A la casa?

Ella se’l mira.

—Sí.

—No vas sortir en cap moment?

—No.

—Només vas ser aquí dins?

Ella fa un gest cap al llit i els llibres de politicologia.

—Estàs estudiant?

—Sí.

—Així que ahir no vas sortir de casa?

—No.

—Hi ha algú que ho pugui confirmar?

—Què?

—Va haver-hi algú aquí amb tu, ahir? —pregunta en Joona.

—No.

—Tens alguna idea de qui pot haver fet això a la teva família?

Ella fa que no amb el cap.

—Us ha amenaçat algú?

És com si no el sentís.

—Evelyn?

—Eh? M’ho pot repetir?

Té els dits completament fixats entre les cames.

—Ha amenaçat algú a la teva família? Teniu enemics?

—No.

—Sabies que el teu pare devia molts diners?

Ella fa que no amb el cap.

—Lamentablement, així era —diu en Joona—. El teu pare havia agafat diners prestats a criminals.

—Oh.

—Podria haver estat algun d’ells qui…

—No —l’interromp ella.

—Per què no?

—No enteneu res —diu ella en veu més alta.

—Què és el que no entenem?

—No enteneu res de res.

—Si ens expliques què…

—No pot ser! —crida.

Està tan commocionada que esclata a plorar, tan de sobte que ni té temps de tapar-se la cara. La Kristina Andersson se li acosta i l’abraça, i al cap d’una estona l’Evelyn es calma una mica, i es queda asseguda, completament en silenci, entre els braços de la policia, mentre les últimes esgarrifances del plor li recorren el cos.

—Va, noia —xiuxiueja consoladora la Kristina Andersson.

Repenja l’Evelyn contra ella i li acaricia el cap.

De cop, la Kristina xiscla i aparta l’Evelyn amb força de manera que la fa caure a terra.

—La malparida m’ha mossegat… m’ha mossegat molt fort.

Es mira disgustada els dits tacats de la sang que li surt d’una ferida al coll.

L’Evelyn seu a terra. Es cobreix una rialla confusa amb la mà, els seus ulls giren cap enrere i cau inconscient.