38
Matí de dimecres 16 de desembre

L’Erik se sobresalta, la mà que sosté el gotet fa una sacsejada i li cau cafè a la jaqueta i al puny de la camisa.

En Joona el mira estranyat i li atansa un mocador de la capsa de Kleenex del davantal del cotxe.

L’Erik mira per la finestra cap a la casa gran de fusta groga, el jardí i la gespa amb l’enorme ninot de Winnie de Pooh amb les dents pintades.

—És perillosa? —pregunta en Joona.

—Qui?

—L’Eva Blau.

—Potser —respon l’Erik—. Vull dir, en tot cas és capaç de fer coses perilloses.

En Joona apaga el motor. Es treuen els cinturons de seguretat i obren les portes del cotxe.

—No tinguis gaires esperances —diu en Joona amb el seu melancòlic accent finès—. La Liselott Blau podria no tenir res a veure amb l’Eva.

—Ja —respon l’Erik, absent.

Recorren el caminet de lloses de pissarra. Floquets de neu rodons s’arremolinen per l’aire; sembla calamarsa. Si mires enlaire, fa la sensació que la casa estigui coberta per un tel blanc, una boirina lletosa.

—Però hem d’anar amb compte, perquè això podria ser el castell embruixat —diu en Joona.

Un lleuger somriure s’obre pas en el seu rostre simètric i amable.

L’Erik es queda al mig del camí. La tela molla del puny de la camisa s’ha refredat. Tot ell fa olor de cafè recremat.

—El castell embruixat és una casa a l’antiga Iugoslàvia —diu—. És un pis a Jakobsberg i un gimnàs a Stocksund, una casa de color verd clar a Dorotea, etcètera.

Se li escapa el riure en veure la mirada d’incomprensió d’en Joona.

—El castell embruixat no és cap casa en concret, sinó un concepte —explica l’Erik—. El grup d’hipnosi anomenava castell embruixat el lloc on havien sofert el seu trauma.

—Crec que ho entenc —diu en Joona—. On era el castell embruixat de l’Eva Blau?

—Això és el problema —respon l’Erik—; ella era l’única que no aconseguia trobar el seu castell embruixat. Al contrari que els altres, mai no va descriure un lloc concret.

—Potser és aquí —suggereix en Joona, assenyalant la casa.

Arriben a grans gambades al final del caminet. L’Erik es palpa la butxaca buscant la capseta del papagai. Se sent marejat, és com si els records encara l’atordissin. Es grata el front i vol una píndola; una píndola, tant li fa de què sigui. Però sap que ara ha de mantenir-se lúcid. Ha de parar de prendre’n tantes, això no pot continuar. No pot seguir amagant-se, i ha de trobar en Benjamin abans que sigui massa tard.

L’Erik truca al timbre. Sent el so potent ressonar per la fusta massissa, i s’ha de controlar per no arrencar la porta, córrer cap a dins i cridar en Benjamin. En Joona es queda quiet amb una mà a l’interior de la jaqueta. La porta s’obre i apareix una dona jove amb ulleres, cabells pèl-rojos i les galtes plenes de petites cicatrius.

—Busquem la Liselott Blau —diu en Joona.

—Sóc jo —diu expectant.

En Joona mira l’Erik i veu que aquesta dona pèl-roja no és la que es feia anomenar Eva Blau.

—De fet busquem l’Eva —diu.

—L’Eva? Quina Eva? De què es tracta? —pregunta la dona.

En Joona ensenya la placa i pregunta si poden passar, però ella s’hi nega i en Joona li demana que es posi una jaqueta i els acompanyi fora. Un instant després són tots tres a la gespa congelada, parlant mentre els surt baf de la boca.

—Visc tota sola —diu la dona.

—És una casa molt gran.

La dona fa cara de modèstia i respon:

—No em van malament les coses.

—És família de l’Eva Blau?

—No conec cap Eva Blau, ja ho he dit, no?

En Joona mostra tres fotos de l’Eva que ha imprès a partir del vídeo digitalitzat, però la dona pèl-roja fa que no amb el cap.

—Miri-les bé —diu en Joona seriós.

—No m’ha de dir el que he de fer —replica ella.

—No, però li demano que…

—Jo pago el seu sou —l’interromp ella—. El seu sou surt dels meus impostos.

—Miri una mica més aquestes fotos, si us plau —demana en Joona.

—No l’he vista mai.

—És important —insisteix l’Erik.

—Potser per a vostès —diu la dona—, però per a mi no.

—Es fa dir Eva Blau —continua en Joona—, i Blau és un cognom molt poc habitual a Suècia.

De cop, l’Erik veu una cortina que es mou al pis de dalt.

Corre cap a la casa i sent que els altres dos el criden.

Esprinta cap a l’interior, travessa el rebedor, mira al seu voltant, veu l’escala ampla i la puja saltant els graons de dos en dos.

—Benjamin! —crida, i s’atura.

El passadís s’estén a dreta i esquerra, amb portes a dormitoris i banys.

—Benjamin? —pregunta fluixet.

En algun lloc cruix el terra. Mentre sent que la dona pèl-roja entra ràpidament al pis de sota, l’Erik intenta calcular en quina finestra ha vist moure’s la cortina i es decideix ràpidament per la dreta, l’última porta del passadís. Prova d’obrir-la, però sembla que estigui tancada amb clau. L’Erik s’inclina cap endavant i mira a l’interior pel forat del pany. La clau està posada, però li sembla veure uns reflexos foscos al metall que es belluguen.

—Obriu! —diu alçant la veu.

La dona pèl-roja ha pujat les escales.

—Vostè no hi pot entrar, aquí —crida.

L’Erik fa un pas enrere, clava una coça a la porta i entra. A l’habitació no hi ha ningú; només un llit gran, sense fer, amb llençols de color rosa. A terra hi ha una moqueta de color rosa vell, i les portes de l’armari tenen miralls fumats. També hi ha un trípode amb una càmera encarada cap al llit. L’Erik entra i obre l’armari, però no hi ha ningú dins. Es gira, mira cap a les cortines gruixudes i la butaca, i després s’ajup i veu algú que s’arrauleix en la foscor de sota el llit: ulls tímids i espantats, cuixes primes i peus descalços.

—Surt d’aquí —diu amb veu autoritària.

Fica la mà sota el llit, enganxa un turmell i estira fins que apareix un home jove despullat. El noi intenta explicar alguna cosa, parla de pressa i amb fervor en una llengua que sembla àrab mentre es posa uns texans.

El cobrellit es mou; en surten els ulls d’un altre noi que diu alguna cosa en to dur al primer, que calla a l’instant. La dona pèl-roja és al llindar de la porta i repeteix amb veu tremolosa que l’Erik ha de deixar en pau els seus amics.

—Són menors? —pregunta l’Erik.

—Fora de casa meva! —vocifera.

L’altre noi s’ha embolicat amb el cobrellit. Agafa un cigarret i es mira l’Erik somrient.

—Fora! —crida la Liselott Blau.

L’Erik recorre el passadís i baixa les escales. La dona el segueix a un pam, cridant amb veu ronca que se’n vagi a la merda. L’Erik surt de la casa i recorre el camí de lloses de pissarra. En Joona l’espera a l’entrada, l’arma preparada oculta sota la jaqueta. La dona es queda a la porta.

—Això no ho podeu fer! —crida—. No ho teniu permès. La policia necessita una ordre judicial per entrar d’aquesta manera.

—Jo no sóc policia —crida l’Erik.

—Doncs… el denunciaré.

—Faci-ho! —diu en Joona—. Si vol, ja li prenc jo declaració, perquè jo, com li he dit, sí que sóc policia.