17
Matí de divendres 11 de desembre

L’Erik baixa les escales i surt per la porta principal. S’atura a Sveavägen, sent que la suor enganxosa de l’esquena es refreda. Està marejat d’angoixa i no entén com ha pogut ser tan estúpid d’apartar la Simone només perquè s’ha sentit ofès. Camina lentament cap a la plaça Odenplan i s’asseu en un banc davant de la biblioteca. Fa fred. Una mica més enllà hi ha un home que dorm sota una pila de mantes.

L’Erik es posa dret i se’n torna cap a casa. Compra pa a la fleca amb forn de llenya i un latte macchiato per a la Simone. Puja les escales a grans gambades. La porta està tancada; l’Erik agafa les seves claus, obre i s’adona de seguida que no hi ha ningú. Aleshores decideix que demostrarà a la Simone que pot confiar en ell; per molt que li costi, la convencerà. Es queda dret al costat del banc de cuina, es beu el cafè, se sent marejat i busca una píndola de Losec.

Passa poca estona de les nou del matí; el seu torn a l’hospital no comença fins d’aquí a un parell d’hores. Agafa un llibre i es fica al llit, però en lloc de llegir els seus pensaments deriven cap a en Josef Ek.

Es pregunta si l’inspector Joona Linna aconseguirà fer-lo parlar.

El pis està en silenci, desert.

El medicament escampa una sensació tranquil·la pel seu estómac.

El que es diu durant la hipnosi no pot servir de prova, però l’Erik sap que en Josef els va dir la veritat, que ell és qui va assassinar la seva família, tot i que no estigui clar per què i que encara no sàpiguen com, creu que li va obligar la seva germana.

L’Erik tanca els ulls i intenta imaginar-se la casa adossada i la família. L’Evelyn devia haver notat que el seu germà era perillós; al llarg dels anys, va aprendre a viure amb un noi que no sabia controlar els seus impulsos i a sortir-se amb la seva a pesar del risc que en Josef reaccionés furiosament.

En Josef era un noi que es barallava, el renyaven però se seguia barallant. Com a germana gran, no tenia cap protecció concreta; la família va anar aprenent dia a dia a conviure amb la violència d’en Josef, però no va saber-ne reconèixer la gravetat. Els seus pares potser pensaven que es comportava amb agressivitat simplement perquè era un noi, potser se’n culpaven perquè l’havien deixat jugar a videojocs violents o mirar pel·lícules de por.

L’Evelyn se n’havia anat de casa de seguida que havia pogut, s’havia buscat una feineta i un pis, però per algun motiu era cada cop més conscient de la gravetat de la situació, i de sobte s’havia espantat tant que s’havia atrinxerat a la caseta de la seva tieta amb una arma per protegir-se.

Que potser en Josef l’havia amenaçada?

L’Erik intenta imaginar-se l’angoixa de l’Evelyn, de nit, a la caseta a les fosques, amb l’arma carregada al costat del llit.

Pensa en la trucada de telèfon que li va fer en Joona Linna després d’interrogar l’Evelyn. Què havia passat quan en Josef havia anat a veure-la amb un pastís? Què li havia dit? Com s’havia sentit, ella? Havia estat aleshores que s’havia espantat i s’havia comprat l’arma?

Després de la visita d’en Josef, havia viscut amb la por que la mataria?

L’Erik pensa en l’Evelyn. Se la imagina tal com va veure-la arribar a la caseta: una dona jove amb una armilla platejada de plomes, jersei de punt gris, texans desgastats i vambes. Camina lentament entre els arbres; els cabells, lligats amb una cua, saltironegen amunt i avall. Té la cara desvalguda, infantil. Sosté l’escopeta sense força.

L’arrossega per terra, topant suaument amb els esbarzers i la molsa. El sol s’escola entre les branques dels avets.

De cop l’Erik s’adona d’una cosa essencial: si l’Evelyn hagués tingut por, si hagués tingut l’arma per protegir-se d’en Josef, l’hauria agafat d’una altra manera, no l’hauria arrossegat darrere seu de camí a la casa.

L’Erik recorda que tenia els genolls humits, que duia taques fosques de fang als texans.

Havia anat al bosc amb l’arma per suïcidar-se, pensa.

S’havia agenollat sobre la molsa amb l’arma a la boca, però no s’havia atrevit a disparar.

Quan ell la va veure al límit del bosc, arrossegant l’arma entre les gerderes i nabineres, tornava cap a la caseta, cap a l’alternativa de què havia volgut fugir.

L’Erik agafa el telèfon i marca el número de mòbil d’en Joona.

—Joona Linna, digui?

—Hola, sóc l’Erik Maria Bark.

—Erik? Et volia trucar, però tinc tanta feina…

—No pateixis —diu l’Erik—. He…

—Escolta —l’interromp en Joona—, em sap molt de greu tot aquest xou mediàtic. Et prometo que rastrejaré la filtració tan bon punt hi pugui dedicar temps.

—No té importància.

—Me’n sento responsable perquè jo et vaig convèncer de…

—La decisió la vaig prendre jo, no en culpo ningú.

—Personalment, continuo pensant que va ser positiu hipnotitzar en Josef, tot i que naturalment no ho hauria de dir. Encara no sabem res, però potser va servir per salvar la vida de l’Evelyn.

—Per això truco, de fet —diu l’Erik.

—En quin sentit?

—Se m’ha acudit una cosa, tens un moment?

L’Erik sent una remor a l’altra banda del fil, com si en Joona apartés una cadira de la taula i s’hi assegués.

—Sí —diu amb veu tranquil·la—, tinc temps.

—Quan érem a Värmdö, a la parcel·la de la tieta —comença l’Erik—, jo era al cotxe i de cop veig una dona que s’acosta entre els arbres amb una arma a la mà. D’alguna manera vaig entendre que era l’Evelyn, i vaig pensar que podia produir-se una situació perillosa si la policia la sorprenia.

—Sí, si hagués pensat que era en Josef, hauria pogut disparar per la finestra —diu en Joona.

—A casa he tornat a pensar en l’Evelyn —continua l’Erik—. Entre els arbres, caminant lentament cap a la casa, amb l’escopeta agafada amb una sola mà, arrossegant el canó per terra.

—I?

—Creus que és la manera de dur una arma si tens por que et matin?

—No —respon en Joona.

—Crec que havia anat al bosc a suïcidar-se —diu l’Erik—. Tenia els genolls dels texans molls, segurament havia estat agenollada a la molsa amb l’arma dirigida al front o al pit, però s’hi havia repensat perquè no es va atrevir a disparar. És la sensació que tinc.

L’Erik calla. Sent la respiració feixuga d’en Joona a l’auricular. A baix al carrer comença a sonar l’alarma d’un cotxe.

—Gràcies —diu en Joona en veu baixa—. Aniré a parlar amb ella.