18
Tarda de divendres 11 de desembre

L’interrogatori de l’Evelyn es fa en una oficina de la institució penitenciària. Per donar un aire una mica més acollidor a aquesta habitació tan desolada, algú ha col·locat una capsa de galetes de pebre a l’escriptori i espelmetes elèctriques de l’IKEA davant de la finestra. L’Evelyn i la seva persona de suport ja hi són quan en Joona engega la gravadora.

—Entenc que les meves preguntes poden ser dures, Evelyn —diu en veu baixa mentre li dirigeix una mirada—, però aniria bé que les contestessis el millor possible.

L’Evelyn es mira el genoll sense respondre.

—Perquè no crec que t’ajudi callar —continua en Joona amablement.

Ella no reacciona i continua mirant-se el genoll insistentment. La persona de suport, un home de mitjana edat amb l’ombra d’una barba, mira inexpressivament en Joona.

—Començo, Evelyn?

Ella fa que no amb el cap. En Joona s’espera. Al cap d’una estona, l’Evelyn alça els ulls i se’l mira de fit a fit.

—Havies anat al bosc amb l’escopeta per treure’t la vida, oi?

—Sí —xiuxiueja ella.

—M’alegro que no ho fessis.

—Jo no.

—Ho has provat altres vegades?

—Sí.

—Abans d’aquell cop?

Ella assenteix.

—I abans que en Josef vingués amb el pastís?

—No.

—Què et va dir?

—No hi vull pensar.

—En què no vols pensar? En el que va dir?

L’Evelyn s’asseu amb l’esquena recta i la seva boca es converteix en una línia fina.

—Ja no me’n recordo —diu amb un fil de veu—. No devia ser res d’especial.

—Volies tirar-te un tret, Evelyn —li recorda en Joona.

Ella es posa dreta, va cap a la finestra, encén i apaga les espelmes, torna a la cadira i s’hi asseu amb els braços creuats davant del pit.

—No em podeu deixar en pau i ja està?

—És això el que vols? N’estàs segura?

Ella assenteix sense mirar-lo.

—Vols fer una pausa? —pregunta la persona de suport.

—No sé què li passa, a en Josef —diu l’Evelyn fluixet—. Té algun problema mental. Sempre ha estat… Quan era petit, pegava; massa fort, massa perillós. M’ho trencava tot, jo no podia tenir res.

Li tremolen els llavis.

—Quan tenia vuit anys volia ser el meu nòvio. Potser no sona tan greu, però per a mi… Jo no volia, però ell m’exigia que ens féssim petons… Em feia por. Feia coses estranyes. De nit entrava a la meva habitació i em clavava cops fins que em sortia sang. Vaig començar a tornar-m’hi, jo aleshores encara era més forta que ell.

S’eixuga les llàgrimes de les galtes.

—Després, si jo no feia el que ell deia, agafava en Buster. Cada vegada era pitjor. Volia mirar-me els pits, volia ficar-se a la banyera amb mi… Va matar el meu gos i el va llançar daltabaix des d’un viaducte.

Es posa dreta i s’acosta inquieta a la finestra.

—En Josef devia tenir uns dotze anys quan…

Se li trenca la veu i gemega dèbilment abans de continuar.

—Em va dir que si volia ficar-me el seu penis a la boca. Li vaig dir que era un pervertit, i se’n va anar cap a la Lisa i la va pegar, ella només tenia dos anys…

L’Evelyn plora, però aconsegueix assossegar-se.

—M’obligava a mirar-lo quan es masturbava, diverses vegades al dia… Si m’hi negava, pegava la Lisa, deia que la mataria. Al cap de poc, potser un parell de mesos després, va començar a exigir que folléssim. Ho deia cada dia, m’amenaçava… però jo tenia la resposta a punt: li deia que ell era menor, que estava prohibit, i que jo no podia fer coses prohibides.

S’eixuga les llàgrimes de les galtes.

—Jo pensava que se li passaria; me’n vaig anar de casa, va passar un any, però aleshores va començar a trucar-me i a dir que estava a punt de fer quinze anys. Aleshores em vaig amagar. No… no entenc com va saber que era a la parcel·la, jo…

Plora amb la boca oberta, oberta i exposada.

—Oh, Déu meu…

—Així que amenaçava —diu en Joona—. Amenaçava de matar tota la família si tu no…

—Això no ho va dir! —crida ella—. Va dir que començaria amb el pare… És culpa meva, tot… Em vull morir, és l’únic que vull…

L’Evelyn cau a terra i s’arrossega contra la paret.