36
Matí de dimarts 15 de desembre

A primera hora del matí l’ombra gran de l’Ajuntament cobreix la façana del quarter general de policia. La llum del sol només toca la torre més alta, la del mig. En les hores posteriors a l’alba, la llum va desvestint el quarter fins que al final és d’un groc radiant. El sostre de coure brilla, els bonics forjats amb canaleres encastades i cistelletes de coure per les quals l’aigua de pluja s’escola cap a les canals està cobert de rosada lluent. La façana està banyada per la llum del sol tot el dia, mentre les ombres dels arbres es van desplaçant com les busques d’un rellotge, i l’edifici no es torna gris fins que només falten un parell d’hores per al capvespre.

En Carlos Eliasson s’està al costat de l’aquari, mirant cap a fora, quan en Joona pica a la seva porta i entra sense esperar-se. En Carlos se sobresalta i es gira. Com sempre, quan veu en Joona la seva cara adquireix una expressió que es pot interpretar de dues maneres: el saluda amb una barreja de vergonya, alegria i benvinguda recalcitrant, li assenyala la cadira per a visites i s’adona que encara té el potet de menjar per a peixos a la mà.

—He vist que ha nevat —diu sense que vingui gaire al cas, i deixa el potet amb compte al costat de l’aquari.

En Joona s’asseu i mira cap a fora per la finestra. Sobre el parc de Kronoberg hi ha una fina capa de neu seca.

—Potser tindrem un Nadal blanc —diu en Carlos amb un somriure tímid, i s’asseu a l’altra banda de l’escriptori—. A Skäne, on jo em vaig criar, no nevava mai per Nadal; el paisatge era sempre igual, una llum grisa sobre els camps…

En Carlos calla de cop.

—Però suposo que no has vingut a parlar del temps —diu, esquerp.

—No exactament.

En Joona se’l mira amb calma, es recolza al respatller i continua:

—Vull agafar el cas de la desaparició del fill de l’Erik Maria Bark.

—No —respon en Carlos bruscament.

—Home, jo ja vaig començar…

—No, Joona. Podies encarregar-te’n mentre estigués relacionat amb en Josef Ek.

—Encara ho està —respon en Joona tossudament.

En Carlos es posa dret, camina impacient amunt i avall, i es dirigeix a en Joona:

—Les nostres directrius són perfectament clares, no tenim els mitjans per…

—Crec que el segrest està estretament relacionat amb la hipnosi d’en Josef Ek.

—Què vols dir? —pregunta en Carlos molest.

—Que no és cap casualitat que el fill de l’Erik Maria Bark desaparegués només una setmana després de la hipnosi.

En Carlos torna a seure, i quan intenta insistir la seva veu sona menys ferma:

—Un xaval que s’escapa de casa no és un cas per al departament d’investigació criminal. No pot ser, i prou.

—No s’ha escapat de casa —intervé en Joona.

En Carlos llança una mirada ràpida als peixos, s’inclina cap endavant i diu en veu baixa:

—Però, Joona, només perquè tinguis mala consciència no puc pas…

—Aleshores demanaré el trasllat —diu en Joona posant-se dret.

—A on?

—A la unitat que s’ocupi del cas.

—Que tossut ets —diu en Carlos, i es grata el cap, indignat.

—Però m’acabaràs donant la raó —somriu Joona.

—Mare meva —sospira en Carlos. Es mira els peixos i remena el cap preocupat.

En Joona ja va cap a la porta.

—Espera! —crida en Carlos.

En Joona s’atura, fa mitja volta i alça les celles inquisitivament cap a en Carlos.

—Quedem així: no agafes el cas, però tens una setmana per investigar la desaparició del noi.

—Perfecte.

—Així que no cal que diguis «Què t’havia dit?».

—D’acord.

En Joona baixa al seu pis amb ascensor. Saluda l’Anja, que li torna la salutació amb la mà sense desviar la mirada de la pantalla de l’ordinador, i passa per davant del despatx d’en Petter Näslund, que té la ràdio engegada. Un periodista esportiu comenta el biatló femení amb falsa energia. En Joona torna cap a l’Anja.

—No tinc temps —diu ella sense mirar-lo.

—Ja ho crec que sí —diu ell amb veu tranquil·la.

—Estic fent una cosa molt important.

En Joona intenta mirar per damunt de l’espatlla de l’Anja.

—Què? —pregunta.

—No res.

—De què va?

Ella sospira.

—Una subhasta. Ara mateix sóc la que ha fet l’oferta més alta, però hi ha un sonat que no para de fer pujar el preu.

—Una subhasta?

—Col·lecciono nines de Lisa Larsson —respon ella secament.

—Aquells nens grassonets de fang?

—És art, però tu d’això no en tens ni idea.

L’Anja mira la pantalla.

—Ja gairebé està. Només cal que ara ningú no em superi, i…

—Necessito que m’ajudis —insisteix en Joona—. És una cosa relacionada amb la teva feina, i de fet és força important.

—Espera, espera, espera.

L’Anja alça una mà amb un gest que vol dir que s’esperi.

—Sí, ja són meves! Meves! Ja tinc l’Amalia i l’Emma.

Tanca ràpidament el lloc web.

—Molt bé, Joona, fineset meu. En què et puc ajudar?

—M’has d’espavilar els teleoperadors i assegurar-te que rebo les dades sobre la conversa que en Benjamin Bark va mantenir diumenge. Vull saber des d’on trucava exactament. Tens cinc minuts.

—Vaja, quin humor que gastes, avui —sospira l’Anja.

—Tres minuts —modifica en Joona—. Amb la subhasta aquella ja te n’has gastat dos.

—Vés-te’n a la porra —diu l’Anja en veu baixa quan en Joona ha sortit de l’habitació.

En Joona va al seu despatx, tanca la porta, fulleja el correu i llegeix una postal de la Disa, que és a Londres i diu que el troba a faltar. La Disa sap que odia els ximpanzés que juguen a golf o que s’han enrotllat amb paper de vàter, així que sempre aconsegueix trobar postals amb aquests temes.

En Joona dubta de si girar la postal o llençar-la i prou, però no cal ni dir que guanya la curiositat. Gira la postal i s’estremeix del disgust: un buldog amb masclet, gorra de mariner i pipa al morro. Somriu pensant en l’esforç que la Disa hi ha dedicat i penja la postal al tauler. En aquell moment sona el telèfon.

—Sí? —diu en despenjar.

—Ja tinc la resposta —diu l’Anja.

—Que ràpida.

—Han dit que havien tingut problemes tècnics, però que fa una hora ja han trucat a l’inspector Kennet Sträng i li han dit que l’estació base era a Gävle.

—A Gävle —repeteix en Joona.

—Han dit que encara no estaven llestos del tot, que trigaran un o dos dies, en tot cas aquesta setmana, a saber on era exactament en Benjamin quan va trucar.

—Ja hauries pogut venir a dir-m’ho al despatx, és a només quatre metres de…

—No sóc la teva minyona, oi que no?

—No.

En Joona escriu «Gävle» a la pàgina buida del bloc de notes que té al davant, i després agafa el telèfon un altre cop.

—Erik Maria Bark, digui? —l’Erik contesta immediatament.

—Sóc en Joona.

—Com va? Saps alguna cosa?

—Acabo de rebre la posició global de la conversa.

—On és?

—L’únic que sabem fins ara és que l’estació base és a Gävle.

—Gävle?

—Un bon tros al nord del riu Dalälven…

—Ja sé on és Gävle, és només que no entenc… vull dir…

En Joona sent que l’Erik trafegueja pel despatx.

—Han dit que aquesta setmana tindran una localització més precisa —diu en Joona.

—Quan?

—Esperen que demà.

Sent que l’Erik s’asseu.

—Agafes el cas, aleshores? —pregunta l’Erik amb veu tensa.

—Agafo el cas —diu en Joona amb determinació—. Trobaré en Benjamin.

L’Erik s’escura la gola, i quan torna a controlar la seva veu, diu, ràpidament:

—He rumiat molt sobre qui pot haver fet això, i tinc un nom que has d’investigar. Era una pacient meva, Eva Blau.

—Blau? Tal com sona?

—Sí.

—Et va amenaçar?

—És una mica difícil d’explicar.

—La buscarem immediatament al sistema.

Es fa un silenci.

—Vull reunir-me amb la Simone i tu al més aviat possible —diu en Joona després.

—I això?

—No s’ha fet cap reconstrucció del segrest, oi que no?

—Una reconstrucció?

—Hem d’investigar qui pot haver vist el segrestador d’en Benjamin. Sereu a casa d’aquí a mitja hora?

—Trucaré a la Simone —diu l’Erik—. T’hi esperem.

—Entesos.

—Joona? —pregunta l’Erik.

—Sí?

—Sé que és una qüestió d’hores, si es vol trobar el responsable. Que el més important és el primer dia —diu l’Erik en veu baixa—, i ara ja n’han passat…

—No creus que el trobarem?

—És que… No ho sé —xiuxiueja l’Erik.

—Jo no m’equivoco mai —respon en Joona amb suavitat, però alhora amb un deix tallant a la veu—, i crec que el trobarem.

En Joona penja, agafa la noteta amb el nom «Eva Blau» i torna a anar cap a l’Anja. El seu despatx fa molta olor de taronja. Al costat de l’ordinador amb el teclat rosa hi ha un bol amb diversos tipus de cítrics. En una paret penja un pòster gran i brillant amb una Anja musculada que neda estil papallona als Jocs Olímpics.

En Joona somriu i comenta:

—A l’exèrcit vaig estar al servei de salvament; havia de poder nedar deu quilòmetres carregant una bandera per fer senyals a la mà. Però l’estil papallona sempre se m’ha resistit.

—És malgastar energia, i res més.

—A mi m’agrada, sembles una sirena nedant —diu en Joona.

La veu de l’Anja sona una mica orgullosa mentre intenta explicar-ho:

—A la coordinació has de tenir en compte força coses. Has de mantenir un ritme asimètric i… Ah, quina importància té?

Posa l’esquena recta i els seus pits generosos gairebé toquen en Joona, que és al costat de l’escriptori.

—Bé —diu ell, i agafa el paperet—. Ara vull que em busquis una persona.

El somriure de l’Anja es refreda.

—Sí, ja em temia que volies alguna cosa de mi, Joona; estàvem massa bé, ara. T’ajudo amb això del pal de telèfon i entres amb aquest somriure ampli i galant, ja gairebé em pensava que venies a convidar-me a sopar o així, i…

—Tot arribarà, Anja. Quan sigui l’hora.

Ella remena el cap i agafa el paperet de la mà d’en Joona.

—Una persona. Corre pressa?

—És qüestió de vida o mort, Anja.

—I aleshores per què encara ets aquí lligant amb mi?

—Pensava que t’agradava…

—Eva Blau —diu l’Anja, pensativa.

—No és del tot segur que sigui el seu nom de debò.

L’Anja es mossega el llavi preocupada.

—Un nom inventat —diu—. Això no ens serveix de gaire. No tens res més? Una adreça, per exemple?

—No, res de res. L’únic que sé és que fa deu anys va ser pacient de l’Erik Maria Bark a l’institut Karolinska, segurament només durant uns mesos. Però has de consultar tots els registres, no només els habituals, sinó tots: mira si hi ha alguna Eva Blau matriculada a la universitat, si ha comprat algun cotxe, si en tenen constància a l’Autoritat de Trànsit. Si alguna vegada ha demanat un visat, si té el carnet d’alguna biblioteca… associacions, alcohòlics anònims… També vull que consultis les identitat protegides, víctimes de crims…

—D’acord, d’acord, vés-te’n d’una vegada —diu l’Anja—, així com a mínim podré posar-me a treballar.

En Joona posa en marxa l’audiollibre en què Per Myrberg llegeix amb una barreja especial de calma i intensitat Crim i càstig de Fiódor Dostoievski. Aparca el cotxe al costat de Lao Wai, el restaurant asiàtic vegetarià al qual la Disa fa temps que vol que vagin. Llança una ullada cap a dins i queda admirat en veure el menjador, de bellesa espartana, decorat amb mobles de fusta.

Quan truca a casa de la Simone, l’Erik ja hi és. Se saluden i en Joona els explica breument què vol fer.

—Reconstruirem el segrest en la mesura que sigui possible. L’únic de nosaltres que hi va ser present ets tu, Simone.

Ella assenteix preocupada.

—Per tant, has de fer de tu mateixa. Jo sóc el segrestador, i tu, Erik, en Benjamin.

—D’acord —diu l’Erik.

En Joona es mira el rellotge.

—Simone, a quina hora creus que van entrar al pis?

Ella s’escura la gola i diu:

—No n’estic segura, però el diari no havia arribat… així que encara no eren les cinc. A les dues vaig beure una mica d’aigua, i després no em vaig adormir de seguida… Així que devia ser en algun moment entre dos quarts de tres i les cinc.

—Bé, doncs em posaré el rellotge a dos quarts de quatre, així tenim una hora aproximada —diu en Joona—. Obro la porta i m’acosto sigil·losament a la Simone, que és al llit. Faig com si li injectés l’anestèsic i després vaig cap a en Benjamin (aquest ets tu, Erik), et poso una injecció i et trec de l’habitació. T’arrossego pel terra del rebedor i per la porta principal cap a fora. Peses més que el teu fill, així que hem de calcular un parell de minuts menys. Simone, intenta moure’t exactament com aquell dia. Posa’t en la mateixa posició en el mateix moment. Vull saber què vas veure, hem de saber exactament què podies veure i què només podies sospitar.

La Simone assenteix amb la cara pàl·lida.

—Gràcies —xiuxiueja—. Gràcies per fer això.

En Joona la mira amb aquells ulls de color gris platejat i diu:

—Trobarem en Benjamin.

La Simone es frega ràpidament el front amb la mà.

—Vaig a l’habitació —diu amb veu ronca, i veu que en Joona surt amb les claus a la mà.

Quan en Joona entra al dormitori, se la troba sota el cobrellit. S’hi acosta ràpidament; sense córrer, però sense distreure’s en cap moment del seu objectiu. Li fa pessigolles en aixecar-li el braç i fer veure que li posa la injecció. Quan la seva mirada es creua amb la d’en Joona, inclinat damunt d’ella, la Simone recorda que es va despertar amb la certesa d’haver sentit una fiblada al braç, i que va veure algú que s’esmunyia ràpidament cap al rebedor. Només de pensar-hi ja nota una sensació desagradable al braç, al lloc on la van punxar. Quan l’esquena ampla d’en Joona desapareix, s’incorpora, es frega el colze i surt a poc a poc del llit. Entra al rebedor, fa una ullada a l’interior de l’habitació d’en Benjamin i veu en Joona inclinat sobre el llit. I de cop les paraules flueixen dels seus llavis per si soles, com si ressonessin per la seva memòria:

—Què feu? Que puc passar?

Aleshores camina vacil·lant cap al bufet. El seu cos recorda que va perdre les forces i va caure a terra. Se li dobleguen les cames i alhora recorda que va caure en un pou negre cada cop més profund, interromput només per rajos de llum que s’anaven escurçant.

Ha quedat mig caiguda, repenjada contra la paret, i veu en Joona que arrossega l’Erik agafant-lo pels peus. La seva memòria reprodueix coses que es nega a comprendre: en Benjamin que va intentar aferrar-se al marc de la porta, el cop que es va donar amb el cap contra el llindar mentre estirava la mà cap a ella amb moviments cada cop més febles.

Quan l’Erik passa al costat de la Simone i les seves mirades es troben, és com si per un instant al rebedor aparegués una figura de boira o fum. Veu la cara d’en Joona des de baix, després la imatge es desdibuixa i la seva consciència entreveu un flaix del segrestador: un rostre a l’ombra i una mà groga al voltant del turmell d’en Benjamin. El cor de la Simone palpita amb força quan sent que en Joona arrossega l’Erik cap al replà i tanca la porta darrere seu. L’ambient queda impregnat d’angoixa. La Simone no pot desempallegar-se de la sensació que l’han drogada un altre cop. Quan es posa dreta per esperar que tornin l’Erik i en Joona, té els braços i les cames rígids.

Mentre arrossega l’Erik pel marbre ratllat del replà, en Joona va mirant al seu voltant, buscant racons i punts elevats per localitzar llocs on podria haver-hi hagut testimonis. Intenta comprendre fins on arriba la línia de visió i pensa que potser en aquell moment algú que estigués cinc graons més avall, prop del mirall de l’escala, l’hauria pogut veure. Continua cap a l’ascensor. Previsor, s’havia deixat la porta oberta. Quan s’inclina endavant, veu el seu reflex al vidre entelat i lluent de la porta, i després a la paret del fons. En Joona arrossega l’Erik fins a ficar-lo a l’ascensor. Des de dins veu la porta de la dreta, la bústia i la placa de llautó amb el nom, però a l’altra banda només veu una paret. El muntant de la porta tapa el llum del sostre del replà. Després en Joona dirigeix la mirada cap al mirall gran; s’inclina i s’estira, però no veu res. La finestra de l’escala no queda a la vista en cap moment.

Quan mira per sobre la seva espatlla no veu res de nou, però de cop descobreix una cosa inesperada. En un angle determinat, a través del mirall petit que queda de biaix, es té una línia de visió directa sobre l’espiell d’un pis, que semblava que no quedaria a la vista en cap moment. En Joona tanca la porta de l’ascensor i s’adona que a través del vidre de l’ascensor encara veu l’espiell reflectit al mirall. Si hi hagués algú darrere la porta, mirant per l’espiell, li podria veure bé la cara. Però quan mou el cap cinc centímetres en una altra direcció, la línia de visió es trenca immediatament.

Quan arriben a baix, l’Erik es posa dret i en Joona es mira el rellotge.

—Vuit minuts —diu.

Tornen al pis. La Simone els espera al rebedor; es nota que ha estat plorant.

—Duia guants de làtex —els diu—. Grocs.

—N’estàs segura? —pregunta l’Erik.

—Sí.

—Aleshores no cal que ens molestem a buscar empremtes dactilars —diu en Joona.

—Què fem? —pregunta la Simone.

—La policia ja va interrogar els veïns —diu l’Erik afligit, mentre la Simone li espolsa la brutícia de l’esquena.

En Joona treu un paper.

—Sí, aquí tinc la llista de les persones amb qui van parlar. Naturalment, es van centrar en aquest pis i els apartaments de sota. Hi ha cinc veïns amb qui encara no han parlat i un que…

Estudia el paper i veu que el nom dels veïns del pis situat en diagonal darrere de l’ascensor està esborrat. La porta d’aquest pis és la que es veia a través dels miralls.

—Han esborrat un pis —diu en Joona—. El que hi ha a l’altre costat de l’ascensor.

—És que estaven de vacances —diu la Simone—. De fet, encara no han tornat: sis setmanes a Tailàndia.

En Joona se’ls mira seriós.

—Hora d’anar a fer vida social —diu, anant per feina.

A la porta des d’on es pot veure perfectament l’interior de l’ascensor reflectit als miralls hi diu «Rosenlund». Els policies que es van ocupar d’interrogar els veïns van deixar estar aquest pis, perquè queda una mica amagat i perquè no hi havia ningú.

En Joona s’inclina i mira a l’interior a través de la bústia de la porta. No veu correu ni propaganda comercial a l’estoreta de l’entrada. De cop sent un soroll feble provinent d’algun punt del pis, i al rebedor apareix un gat. L’animal s’atura de cop i es mira expectant en Joona, que manté la tapa de la bústia oberta.

—Ningú no deixa un gat sis setmanes sol —es diu en Joona lentament.

El gat escolta amb postura atenta.

—No se’t veu famolenc —li diu en Joona.

El gat badalla amb parsimònia, s’enfila d’un bot a una cadira que hi ha al rebedor i s’arrauleix fet una bola.

El primer veí amb qui en Joona vol parlar és el marit de l’Alice Franzén, que era sola a casa quan la policia va anar-hi per primera vegada.

El matrimoni Franzén viu al mateix pis que la Simone i l’Erik, a la porta de davant de l’ascensor.

En Joona truca al timbre i s’espera. Recorda que, de nen, anava de casa en casa amb una capsa de cartró amb floretes de maig, que es venen per recollir diners per a una associació que ajuda els nens malalts; i també li passa pel cap una vegada que va anar de porta en porta amb una guardiola de cartró per recollir diners per a obres benèfiques de l’església. Ara reviu la sensació de presentar-se a casa de desconeguts, la desconfiança als ulls de qui obre la porta.

Torna a trucar. Obre una dona d’uns trenta anys, que se’l mira amb un posat expectant i reservat que el fa pensar en el gat del pis buit.

—Sí?

—Em dic Joona Linna —diu, i mostra la seva identificació—. Voldria parlar amb el seu marit.

Ella fa una mirada ràpida per sobre la seva espatlla i diu:

—Primer vull saber de què es tracta, està força ocupat.

—Es tracta de la nit de divendres dia 11 a dissabte dia 12 de desembre.

—Però si ja vau venir —remuga la dona, molesta.

En Joona fa una ullada ràpida al paper que té a la mà.

—Aquí hi diu que la policia la va interrogar a vostè, però no al seu marit.

La dona sospira malhumorada.

—No sé si tindrà temps —diu.

En Joona somriu.

—Només seran un parell de minuts, l’hi prometo.

La dona s’arronsa d’espatlles i crida cap a l’interior del pis:

—Tobias! La policia!

Al cap d’una estona apareix un home amb una tovallola embolicada a la cintura. De tan lluent i morena que té la pell, sembla socarrimada.

—Hola —saluda—. Era a la cabina de raigs UVA.

—Que bé —diu en Joona.

—No —respon en Tobias Franzén—. Al meu fetge li falta un enzim, estic sentenciat a prendre el sol dues hores cada dia.

—Aleshores és una altra cosa —diu en Joona secament.

—Què em volia preguntar?

—Volia saber si va veure o sentir alguna cosa inusual la nit de divendres 11 a dissabte 12 de desembre.

En Tobias es grata el pit. Els seus dits deixen marques blanques a la pell cremada.

—Un moment… sí, ja sé quin dia diu. Em sap greu, però no recordo res d’inusual. No ho sé, de debò.

—D’acord, gràcies —diu en Joona, i assenteix.

En Tobias allarga la mà cap al pom per tancar la porta.

—Una cosa més.

En Joona assenyala l’apartament buit amb el cap.

—Aquella família, els Rosenlund… —comença.

—Gent molt amable —diu en Tobias amb un calfred, però somrient—. Fa dies que no els veig.

—És que estan de viatge. Que sap si tenen dona de fer feines o alguna cosa així?

En Tobias fa que no amb el cap. S’ha posat pàl·lid a pesar de la pell socarrimada i es nota que té fred.

—Em sap greu, però ni idea.

—Gràcies —diu en Joona, i veu que en Tobias Franzén tanca la porta.

Passa al següent nom de la llista: Jarl Hammar, que viu al pis de sota de l’Erik i la Simone. Un jubilat que no era a casa quan la policia va anar a parlar amb ell.

En Jarl Hammar és un home prim que clarament pateix la malaltia de Parkinson. Va molt mudat, amb armilla i un mocadoret al coll.

—Departament d’investigació criminal —repeteix en Hammar amb veu ronca i gairebé inaudible, mentre repassa en Joona amb ulls enteranyinats per les cataractes—. I què vol, de mi, el departament d’investigació criminal?

—Només vull fer-li una pregunta —diu en Joona—. Que va veure alguna cosa inusual en aquest edifici o al carrer la nit de l’11 al 12 de desembre?

En Jarl Hammar inclina el cap i tanca els ulls; al cap d’una estona els torna a obrir i fa que no amb el cap.

—Em prenc unes medicaments que em fan dormir molt profundament —diu.

En Joona intueix la silueta d’una dona darrere d’en Jarl Hammar.

—I la seva dona? —pregunta—. Que podria parlar amb ella un moment?

En Jarl Hammar li dedica una rialleta sense alegria.

—La meva dona Solveig era una persona meravellosa, però lamentablement ja no és entre nosaltres. Va morir fa gairebé trenta anys.

L’home prim es gira i assenyala amb el braç tremolós la figura fosca que s’entreveu a l’interior del pis:

—Aquesta és l’Anabella, m’ajuda amb la neteja i aquestes coses. Lamentablement, no parla suec, però segur que no ha fet res de dolent.

La dona surt a la llum quan sent el seu nom.

Sembla peruana; té uns vint anys i escaig, les galtes marcades per la verola, duu els cabells lligats en un monyo fet a cuita-corrents i és molt baixeta.

—Anabella —diu en Joona amablement—, soy inspector de policia, Joona Linna.

—Buenos días —respon ella una mica papissota, i se’l mira amb els seus ulls negres.

—¿Tú limpias más apartamentos aquí, en este edificio?

La noia fa que sí.

—¿Cuáles? —pregunta en Joona.

—Espera un momento —diu l’Anabella, i rumia un moment abans de començar a comptar amb els dits—. El piso de Lagerberg, Franzén, Gerdman, Rosenlund, el piso de Johansson también.

—Rosenlund —diu en Joona—. Rosenlund es la familia con un gato, ¿no es verdad?

L’Anabella fa que sí amb un somriure.

—Y muchas flores —hi afegeix.

—Moltes plantes —diu en Joona, i veu que ella assenteix.

En Joona pregunta amb expressió seriosa si va veure alguna cosa inusual quatre nits enrere, la nit que en Benjamin va desaparèixer:

—¿Notaste alguna cosa especial hace cuatro días? De noche…

L’expressió de l’Anabella s’endureix.

—No —diu ràpidament, i intenta tornar a ficar-se cap al pis d’en Jarl Hammar.

—¿De verdad? —reacciona en Joona de seguida—. Espero que digas la verdad, Anabella.

Repeteix que és molt important, que es tracta d’un nen que ha desaparegut.

En Jarl Hammar, que ha estat escoltant tota aquesta estona, alça dues mans tremoloses i diu, amb la seva veu ronca i vibrant:

—Ha de ser amable amb l’Anabella, és una bona noia.

—M’ha de dir què va veure —afirma en Joona amb fermesa, i es torna a girar cap a l’Anabella—. La verdad, por favor.

Sense poder fer-hi res, en Jarl Hammar veu que unes grans llàgrimes afloren als ulls foscos i lluents de l’Anabella.

—Perdón —xiuxiueja—. Perdón, señor.

—No ploris, Anabella —diu en Jarl Hammar, i fa un gest a en Joona perquè entri—. Passi, no puc pas deixar-la plorar a l’escala, oi?

Entren i s’asseuen tots tres a la taula brillant del menjador d’en Jarl Hammar, que porta un pot de galetes de pebre mentre l’Anabella explica en veu baixa que no té casa, que fa tres mesos es va quedar sense lloc on viure, però que ha aconseguit anar-se amagant a les escales i als locals de mals endreços de la gent per a qui fa la neteja. Quan li van donar les claus del pis dels Rosenlund perquè tingués cura de les plantes i del gat, per fi va poder rentar-se bé i dormir en un lloc segur. Repeteix un cop i un altre que no ha pres res, que no és cap lladre, que no ha robat res de menjar, que no ha tocat res i que no dorm als llits dels Rosenlund, sinó en una manta al terra de la cuina.

Després l’Anabella mira en Joona seriosament i explica que té un son molt lleuger, des que era una nena i havia de tenir cura dels seus germans petits. La nit de divendres a dissabte va sentir un soroll a l’escala i, espantada, va recollir les seves coses, va anar cap a la porta i va mirar per l’espiell.

—La porta de l’ascensor estava oberta —diu—, però no vaig veure res. De cop va sentir un soroll fort: esbufecs i passos lents, com d’una persona vella i feixuga.

—No vas sentir veus?

Ella fa que no amb el cap.

—Sombras.

L’Anabella intenta explicar que va veure ombres que es movien a terra.

En Joona assenteix i pregunta:

—¿Qué viste en el espejo?

—Al mirall?

—Podies veure l’interior de l’ascensor, Anabella —diu en Joona.

L’Anabella pensa i després diu lentament que va veure una mà groga.

—I després —afegeix—, al cap de molta estona, li vaig veure la cara.

—Era una dona?

—Sí, una mujer.

L’Anabella explica que la dona duia una gorra que li feia ombra sobre la cara, però que li va veure un moment la galta i la boca.

—Sin duda era una mujer —repeteix l’Anabella.

—De quina edat?

Ella remena el cap; no ho sap.

—Tan jove com tu?

—Tal vez.

—Una mica més gran? —pregunta en Joona.

Ella fa que sí, però després diu que no ho sap, que només la va veure una fracció de segon i que de fet no li va veure bé la cara.

—¿Y la boca de la señora? —pregunta en Joona—. Com tenia la boca?

—Alegre.

—Estava contenta?

—Sí. Contenta.

En Joona no aconsegueix obtenir una descripció. Inquireix sobre diferents detalls, reformula les preguntes amb altres paraules, ofereix exemples, però queda clar que l’Anabella ja ha descrit tot el que va veure. En Joona dóna les gràcies a tots dos.

Mentre torna cap a dalt, aprofita per trucar a l’Anja, que contesta immediatament.

—Anja Larsson, departament d’investigació criminal.

—Anja, has descobert alguna cosa sobre l’Eva Blau?

—Hi estic treballant, però no deixes de distreure’m amb trucades.

—Em sap greu, però és urgent.

—Ja ho sé, ja ho sé. Però de moment encara no tinc res.

—D’acord, truca’m de seguida que…

—No siguis corcó —el talla ella, i penja.