15
Matí de divendres 11 de desembre

Només són dos quarts de sis del matí quan comencen a sentir-se uns copets al pis. La Simone sent el soroll dins d’un somni frustrant en el qual ha d’aixecar diverses petxines i tapes de porcellana i, tot i que entén les normes, s’equivoca una vegada rere l’altra. Un noi fa copets a la taula i li ensenya que ho ha fet malament. La Simone es regira al llit i rondina, obre els ulls i es desvetlla del tot a l’instant.

Al pis hi ha algú o alguna cosa que fa tic-tic. Intenta localitzar el soroll en la foscor i es queda absolutament immòbil escoltant, però els copets s’han acabat.

Al seu costat, l’Erik ronca suaument. Les canonades fan soroll. El vent bat contra les finestres.

La Simone té el temps just de pensar que deu haver magnificat aquest soroll a causa del seu somni quan els copets es reprenen de cop. Al pis hi ha algú, i l’Erik s’ha pres el somnífer i dorm com un tronc.

A través del vidre de la finestra se sent un cotxe a baix al carrer. Els roncs de l’Erik disminueixen d’intensitat quan la Simone li posa la mà al braç, però es gira amb un esbufec sense despertar-se. La Simone s’aixeca tan silenciosament com pot i surt per la porta del dormitori, que està mig oberta, cap al rebedor.

Algú ha encès el llum de la cuina. Mentre travessa el distribuïdor veu una forma a l’aire, com un fum de gas blau, i s’adona que el llum de la nevera està encès.

Es troba la nevera i el congelador oberts de bat a bat; el congelador goteja i el terra és un bassal. Les gotes del menjar descongelat cauen fent tic-tic sobre el sòcol de plàstic.

La Simone sent que a la cuina hi fa fred. Fa olor de fum de cigarret.

Mira cap al rebedor i s’adona que la porta del pis està oberta de bat a bat.

Es dirigeix ràpidament a l’habitació d’en Benjamin però se’l troba dormint tranquil·lament. La Simone es queda un moment a escoltar la seva respiració regular.

Quan va per tancar la porta principal, gairebé se li atura el cor: al llindar de la porta hi ha algú. El noi la mira i li allarga un objecte; la Simone triga un moment a adonar-se que és el repartidor que intenta donar-li el diari del matí. Li dóna les gràcies, agafa el diari, i quan finalment tanca la porta amb clau s’adona que tota ella tremola com una fulla.

Encén tots els llums i revisa el pis de dalt a baix: sembla que no hi falta res.

Quan l’Erik entra a la cuina es troba la Simone de genolls fregant el terra. L’Erik agafa una tovallola, la llança a terra i comença a fregar amb el peu.

—Dec haver tingut un episodi somnàmbul —diu.

—No —contesta ella cansada.

—La nevera és un clàssic; devia tenir gana.

—Això no m’agrada. Jo tinc un son molt lleuger, em desperto a la mínima que et regires o pares de roncar, em desperto si en Benjamin va al lavabo. Us sento si…

—Aleshores deus haver estat tu qui ha tingut l’episodi de somnambulisme.

—Doncs explica’m per què la porta principal estava oberta, o per què… —fa una pausa; no sap si ho ha de dir o no—. També he notat clarament olor de cigarret aquí a la cuina —diu, finalment.

A l’Erik se li escapa el riure i les galtes de la Simone enrogeixen de fúria.

—Per què no et creus que ha entrat algú? —pregunta, indignada—. Després de totes aquestes idioteses sobre tu al diari, no seria tan estrany que algun sonat hagués forçat la porta i…

—Vinga, dona, va —la interromp ell—. Això que dius no té cap lògica, Sixan. Qui dimonis entraria a casa nostra, obriria la nevera i el congelador, es fumaria un cigarret i després se n’aniria sense més ni més?

La Simone llança la tovallola a terra.

—No ho sé, Erik! No ho sé, però algú ho ha fet!

—Fes el favor de calmar-te una mica —diu l’Erik, irascible.

—Mira qui parla!

—Em deixes dir què penso? Doncs que al cap i a la fi, una mica de fum de cigarret tampoc no és tan estrany. Podria ser que algun veí hagi fumat al costat de l’extractor, el tub de ventilació és el mateix per a tots els pisos. O potser algú ha fumat a l’escala sense pensar…

—No cal que siguis tan condescendent! —crida la Simone.

—Mare meva, Sixan, no ho converteixis en una qüestió de prestigi. Crec que tot s’aclarirà i que tard o d’hora trobarem una explicació lògica al que ha passat.

—Quan m’he despertat he sentit que hi havia algú a casa nostra —diu ella en veu baixa.

L’Erik sospira i surt de la cuina. La Simone mira la tovallola bruta amb què acaba d’eixugar el terra del voltant de la nevera.

En Benjamin entra i s’asseu al seu lloc de sempre.

—Bon dia —diu la Simone.

Ell sospira i repenja el cap a les mans.

—Per què el pare i tu mentiu sobre tot?

—No ho fem pas —respon ella.

—I tant que sí.

—Tu creus?

En Benjamin no respon.

—Estàs pensant en allò que et vaig dir al taxi quan tornàvem de…

—Penso en un munt de coses! —diu en veu alta.

—No cal que em cridis així.

—Com si no hagués dit res —diu ell amb un sospir.

—No sé com aniran les coses entre el pare i jo, no és tan senzill —diu la Simone—. Segurament tens raó que només volem enganyar-nos a nosaltres mateixos, però això és diferent que mentir.

—Ara ho has dit —diu ell fluixet.

—Et ronda alguna cosa més pel cap?

—No hi ha fotos de mi quan era petit.

—És clar que sí —respon ella amb un somriure.

—Vull dir acabat de néixer.

—Ja saps que abans vaig tenir uns quants avortaments… Quan vas néixer estàvem tan contents que se’ns va oblidar fer fotos. Però recordo exactament com eres quan acabaves de néixer: les orelletes arrugades i…

—Calla! —crida en Benjamin, i se’n va a la seva habitació.

L’Erik entra a la cuina i deixa caure un comprimit de Treo en un got d’aigua.

—Què li passa a en Benjamin? —pregunta.

—No ho sé —xiuxiueja ella.

L’Erik es beu el líquid damunt de l’aigüera.

—Diu que mentim sobre tot —explica la Simone.

—Això ho pensen tots els adolescents.

L’Erik fa un rotet.

—Vaig deixar caure per accident que ens separem —diu ella.

—Com pots haver fet una estupidesa així? —pregunta ell, sec.

—Només vaig dir el que sentia en aquell moment.

—Però no pots pensar només en tu mateixa, casum dena!

—No ho faig. Jo no sóc qui se’n va al llit amb becàries, jo…

—Calla ja! —crida ell.

—No sóc qui només pren pastilles tot…

—Tu no saps res de res!

—Sé que prens analgèsics potents.

—I a tu què t’importa?

—Et fa mal alguna cosa, Erik? Ho has de dir, si…

—Sóc metge, crec que sóc qui està en millor posició per avaluar si…

—A mi no em pots enganyar —l’interromp ella.

—Què vols dir?

—Hi estàs enganxat, Erik. Ja no fem l’amor perquè prens un munt de pastilles tan potents que…

—Potser és que no vull fer l’amor amb tu —diu ell—; per què hauria de voler, si mai no estàs contenta amb mi?

—Doncs aleshores ens separem —diu ella.

—D’acord —respon ell.

La Simone, incapaç de mirar-lo, surt de la cuina a poc a poc, sentint que tot el seu cos es tensa i la gola li fa mal. Els ulls se li omplen de llàgrimes.

En Benjamin ha tancat la porta de la seva habitació i ha posat música a un volum tan alt que les parets tremolen. La Simone es tanca al bany, apaga el llum i deixa fluir lliurement les llàgrimes.

—Quina puta merda! —crida l’Erik des del rebedor, i després se sent la porta del pis que s’obre i es tanca de cop.