27
Matí de diumenge 13 de desembre, diada de Santa Llúcia

En Kennet Sträng escolta un moment immòbil abans de pujar l’escala a poc a poc. Sosté la pistola prop del cos i amb el canó apuntant a terra. La llum del sol entra al passadís per la cuina. La Simone avança darrere del seu pare i pensa que la casa de la família assassinada s’assembla a la casa on vivien ella i l’Erik quan en Benjamin era petit.

Se senten cruixits, a terra o dins de les parets.

—És en Josef? —xiuxiueja la Simone.

Entre la llanterna, els plànols i l’alçaprem, se li adormen les mans. L’alçaprem tot sol ja pesa tant que gairebé no pot portar-lo.

Regna un silenci absolut. Els sorolls que sentien fa un moment, els frecs i els cops esmorteïts, s’han extingit.

En Kennet fa un gest ràpid amb el cap. Vol que vagin al soterrani. La Simone respon al seu gest, tot i que tots els músculs del seu cos s’hi oposen.

Segons els plànols, el millor lloc per amagar-se és, sens dubte, el soterrani. En Kennet ha marcat amb el bolígraf sobre el plànol que la paret de l’espai de l’antiga caldera de petroli es podria tirar a terra i quedaria una habitació que seria gairebé invisible. En Kennet també ha marcat les golfes al plànol de la casa.

Al costat de l’escala de fusta d’avet que va cap al pis de dalt hi ha una obertura estreta i sense porta. A la paret encara hi ha els ganxos per penjar-hi una tanca perquè no hi baixin els nens. L’escala de ferro que va cap al soterrani sembla una construcció casolana; les soldadures són una mica bastes i els graons estan coberts amb feltre gris gruixut.

En Kennet acciona l’interruptor, però no passa res. Hi torna, però la bombeta està fosa.

—Queda’t aquí —diu en veu baixa.

La Simone sent que l’assalta una onada de pànic. Els arriba un aire feixuc i polsegós que la fa pensar en vehicles pesants.

—Passa’m la llanterna —demana en Kennet, i allarga la mà.

La Simone obeeix. Ell fa un breu somriure, encén la llanterna i baixa a poc a poc.

—Hola? —crida en Kennet—. Josef? He de parlar amb tu.

Del soterrani no en surt cap soroll. Ni passos, ni respiració.

La Simone aferra l’alçaprem i espera.

El raig de llum de la llanterna pràcticament només il·lumina les parets i el sostre de damunt de l’escala. La foscor del soterrani es manté opaca. En Kennet continua cap avall. Diversos objectes reflecteixen la llum: una bossa de plàstic blanca, una tira reflectora en un cotxet infantil vell, el vidre d’un pòster cinematogràfic emmarcat.

—Crec que et puc ajudar —diu en Kennet amb veu més suau.

Ha arribat a baix de tot i en primer lloc mira ràpidament al seu voltant amb la llanterna per assegurar-se que ningú s’abalança sobre seu des d’algun amagatall. El petit raig de llum llisca pel terra i les parets, tremola damunt d’alguns objectes i crea ombres ballarines al seu voltant. Després, en Kennet torna a començar; va analitzant l’espai, metòdic i tranquil.

La Simone baixa l’escala a poc a poc. Els graons fan un soroll sord sota el seu pes.

—Aquí no hi ha ningú —diu en Kennet.

—Però i allò que hem sentit? No ens ho hem imaginat.

Per una finestreta bruta just a sota del sostre es filtren els rajos dèbils del sol. Els seus ulls s’acostumen a la llum tènue. El soterrani és ple de bicicletes de diverses mides, un cotxet infantil, trineus, esquís, una màquina per fer pa, decoració de Nadal, rotlles de paper de paret i una escala amb taques de pintura blanca. Algú ha escrit amb un retolador gruixut «Còmics Josef» en una caixa de cartró.

La Simone sent un tic-tic damunt seu i mira amunt, cap a l’escala, i després al seu pare. Sembla que ell no ho sent; s’està acostant a poc a poc cap a una porta que hi ha a l’altre costat del soterrani. La Simone topa amb un cavallet. En Kennet obre la porta i mira a l’interior. Resulta ser un safareig on hi havia una rentadora vella, una assecadora i un estenedor vell.

Al costat d’una bomba geotèrmica penja una cortina bruta que tapa un armari gros.

—Ningú —diu, girant-se cap a la Simone.

Ella el mira i alhora veu la cortina bruta darrere d’ell. No es mou absolutament gens, però s’hi fixa de totes maneres.

—Simone?

A la tela hi ha una taca d’humitat, un petit oval, com si fos una boca.

—Ensenya’m el plànol un altre cop —demana en Kennet.

A la Simone li sembla que de cop l’oval humit s’aparta.

—Papa —xiuxiueja.

—Digues —respon en Kennet. Es recolza al marc de la porta, enfunda la pistola i es grata el cap.

Torna a sentir-se un cruixit. La Simone es gira i veu que el cavallet encara es mou.

—Què passa, Sixan?

En Kennet va cap a ella, li agafa els plànols, els obre sobre un matalàs enrotllat, els il·lumina amb la llanterna i els dóna la volta. Alça els ulls, torna a dirigir la mirada al plànol i va cap a una paret de pedra on hi ha una llitera desmuntada i al costat un armari de roba amb armilles de salvament de color groc llampant. En un taulell d’eines pengen escarpres, diverses serres i serjants. Al costat del martell hi ha un espai buit, hi falta la destral gran.

En Kennet inspecciona amb deteniment el sostre, s’inclina endavant i pica a la paret de darrere del llit.

—Què passa? —pregunta la Simone.

—Aquesta paret deu tenir deu anys, com a mínim.

—Hi ha alguna cosa al darrere?

—Sí, un espai força gran —respon ell.

—I com s’hi entra?

En Kennet torna a il·luminar la paret i el terra de la zona del llit desmuntat. Hi ha ombres pertot.

—Il·lumina allà un altre cop —diu la Simone, assenyalant al costat de l’armari de la roba. Alguna cosa ha ratllat el terra de formigó diverses vegades en forma d’arc.

—Darrere de l’armari —diu.

—Aguanta la llanterna —demana en Kennet mentre torna a treure la pistola.

De cop se sent alguna cosa darrere de l’armari, com si hi hagués algú movent-se lentament. Són moviments, sens dubte, però molt lents.

La Simone sent que se li accelera el pols. «Aquí hi ha algú», pensa. «Oh, Déu meu». Voldria cridar «Benjamin!», però no s’hi atreveix.

En Kennet fa un gest que vol dir que s’enretiri. La Simone està a punt de dir alguna cosa, però de cop es torna a trencar el silenci tens: al pis de dalt se sent un espetec molt fort de fusta que s’estella. La Simone deixa caure la llanterna, que s’apaga. Senten passos ràpids per damunt seu. El sostre grinyola, feixos de llum encegadors s’agiten com onades altes pertot arreu i baixen l’escala de ferro cap al soterrani.

—A terra! —crida un home, histèric—. A terra!

La Simone es queda petrificada, enlluernada com un animal nocturn quan passa un cotxe per l’autopista.

—A terra! —crida en Kennet.

—Tanca la boca! —crida algú.

—Cobriu-me!

La Simone entén que l’home no es refereix a ella, però en aquell moment rep una forta puntada de peu a la panxa i sent que l’esclafen contra el terra de formigó.

—A terra, he dit!

Intenta respirar, tus i panteixa per agafar aire. El soterrani s’omple d’una llum intensa. Unes siluetes fosques els fan pujar per l’escaleta estreta, li han lligat les mans a l’esquena. Li costa caminar; rellisca i cau de cara contra l’angulosa barana de metall.

Intenta girar el cap, però algú la té ben agafada; una forma que respira ràpidament i l’empeny amb fermesa contra la paret al costat de l’entrada del soterrani.

Sembla que els desconeguts l’hagin immobilitzat amb la mirada. La Simone parpelleja a la llum del sol, gairebé no s’hi veu. Li arriben retalls d’una conversa que s’està mantenint una mica més enllà i reconeix la veu ferma i manaire del seu pare. Això la fa pensar en l’olor del cafè a primera hora del matí, quan se n’havia d’anar a l’escola mentre a la ràdio feien les notícies.

Acaba d’entendre que qui ha entrat a la casa adossada és la policia. Potser algun veí ha vist la llum de la llanterna d’en Kennet i ha trucat al número d’emergència.

Un agent d’uns vint-i-cinc anys, amb arrugues i bosses blaves sota els ulls, la mira tens. Porta els cabells completament rapats i té el cap rabassut i bonyegut. Es frega els llavis diverses vegades amb la mà.

—Com et dius? —pregunta fredament.

—Simone Bark —diu ella, sense controlar encara del tot la seva veu—. Sóc aquí amb el meu pare, que…

—T’he preguntat com et dius —interromp l’home alçant la veu.

—Tranquil, Ragnar —li mana un company.

—Paràsit de merda —continua ell, dirigint-se a la Simone—. Això és el que penso dels morbosos que van a veure sang.

Alça el nas desdenyosament i s’aparta. La Simone encara sent la veu del seu pare. El to de veu és normal, però sona molt cansat.

Veu que un dels policies se li enduu la carpeta.

—Perdoni —diu la Simone a una agent—, hem sentit algú a baix, al…

—Calla la boca! —la talla la dona.

—El meu fill ha…

—Que tanquis la boca, he dit. Emmordasseu-la, a aquesta l’haurem de fer callar.

La Simone veu que el policia que l’ha titllada de paràsit busca un rotlle de cinta gruixuda, però es queda a mig fer perquè la porta s’obre i un home alt i ros d’ulls grisos i penetrants s’acosta pel passadís.

—Joona Linna, departament d’investigació criminal —es presenta, amb un fort accent finès—. Què teniu aquí?

—Dos sospitosos —respon la dona policia.

En Joona mira en Kennet i la Simone.

—Jo me n’ocupo —diu—. Això és un malentès.

Quan mana que deixin anar els sospitosos, a en Joona li apareixen dos clotets a les galtes. La dona policia va cap a en Kennet i li obre les manilles, es disculpa i a continuació intercanvia unes quantes paraules amb ell mentre li enrogeixen les orelles.

El policia del cap afaitat és al costat de la Simone, mirant-se-la.

—Deixa-la anar —diu en Joona.

—Han ofert molta resistència i m’he fet mal al polze —diu l’agent.

—Penses arrestar-los? —pregunta en Joona.

—Sí.

—En Kennet Sträng i la seva filla?

—Tant me fa qui siguin —diu l’agent de policia agressiu.

—Ragnar —diu la dona amb veu tranquil·litzadora—, és un col·lega.

—Està prohibit entrar en escenaris de crims, i et juro que…

—Tranquil·litzat d’una vegada —l’interromp en Joona amb decisió.

—Però que no tinc raó? —pregunta en Ragnar.

En Kennet s’ha avançat, però no diu res.

—Que no tinc raó? —repeteix en Ragnar.

—Ja en parlarem després —respon en Joona.

—I per què no ara?

En Joona abaixa la veu i diu, sec:

—Pel teu propi bé.

La dona policia torna a acostar-se a en Kennet, estossega i diu:

—Ens sap greu; demà li enviarem un pastís.

—No passa res —diu en Kennet mentre ajuda la Simone a incorporar-se.

—El soterrani —diu ella amb un fil de veu.

—Jo me n’ocupo —diu en Kennet, i es gira cap a en Joona—. Hi ha una o més persones en un espai ocult darrere de l’armari de roba on hi ha les armilles de salvament.

—Escolteu-me bé —crida en Joona als altres—. Tenim motius per creure que el sospitós és al soterrani. Jo assumeixo el lideratge de l’operació. Aneu amb compte. Pot haver-hi ostatges, i en tal cas jo m’ocuparé de les negociacions. El sospitós és una persona perillosa, però en primera instància heu d’apuntar a les cames.

En Joona agafa prestada una armilla antibales i se la posa ràpidament.

Després envia dos agents cap a la part de darrere de la casa i reuneix un equip d’arrest. El grup escolta les seves instruccions ràpides i a continuació desapareixen junts per la porta del soterrani. L’escala metàl·lica grinyola sota el seu pes.

En Kennet ha abraçat la Simone, que de tanta por que té tremola com una fulla. Ell xiuxiueja que tot anirà bé. L’únic que vol la Simone és sentir la veu del seu fill procedent del soterrani. Prega per sentir-la, ara, en qualsevol moment.

Al cap d’una estona, en Joona torna amb l’armilla antibales a la mà.

—Ha fugit —diu breument.

—Benjamin. On és en Benjamin? —pregunta la Simone.

—Aquí no —respon en Joona.

—Però aquella habitació…

La Simone corre cap a l’escala. En Kennet intenta retenir-la, però ella es desfà de la seva mà, s’obre pas al costat d’en Joona i baixa corrents l’escala de metall. Ara el soterrani està il·luminat, com un dia d’estiu radiant; tres focus de peu l’omplen de llum. L’escala de pintor està moguda i ara es troba sota la finestreta oberta. L’armari de les armilles salvavides està desplaçat a un costat i un policia vigila l’entrada a l’habitació secreta. La Simone s’hi acosta a poc a poc. Sent que el seu pare li diu alguna cosa, però no entén les paraules.

—Ho he de veure —diu dèbilment.

El policia alça una mà i fa que no amb el cap.

—Em temo que no la puc deixar passar —diu.

—El meu fill…

Nota que els braços del seu pare la rodegen, però intenta alliberar-se’n.

—Aquí no hi és, Simone.

—Deixa’m anar!

Continua endavant i veu una habitació amb un matalàs a terra, muntanyes de còmics vells, bosses de patates xips buides, protectors de calçat de color blau cel, llaunes de conserves i paquets de cereals. I una destral grossa i lluent.