2

En el moment d’aparèixer dalt de l’escenari, el teatre Fontova era ple com un ou.

En Gaspar Vilarrubias va fer lliscar una primera mirada pels rostres dels quatre-cents obrers, tots homes, que omplien fins a l’últim racó de l’ateneu. Els coneixia de sobres, un per un, i ells també el coneixien: formaven una família, gairebé un model social, a l’empara de la fàbrica i de la colònia que en depenia. De mica en mica, el silenci s’anà ensenyorint del lloc fins a convertir-se en una catifa per on es podia transitar; un silenci prenyat d’incertesa que va semblar que animés el mossèn, la llarga sotana negra del qual es retallava contra la penombra creada per la llum tènue que els cobria.

—Estimats amics i germans…

No hi va haver preàmbul: la veu del capellà va fluir tan directa com ferma; les seves mans es van plegar damunt el pit.

—Tots sabeu què va succeir el passat 23 de febrer, el dia que el nostre estimat Pepet va caure a la tina que li va cremar les cames. I tots esteu assabentats de la seva agonia de llavors ençà, del dolor i el patiment més enllà del que es pot suportar —la primera pausa va ser breu—. El nostre metge, el doctor Josep Cunill i Blanch, des del primer moment va provar d’alleujar aquest sofriment, però les cremades eren tan greus que ben aviat es va fer necessari traslladar el minyó a Barcelona. Jo mateix el vaig dur el 13 de març a l’Hospital del Sagrat Cor de Jesús de les Corts de Sarrià, amb permís del senyor Güell, per deixar-lo en mans de l’eminent doctor Salvador Cardenal. I com també deveu saber, l’he visitat regularment per interessar-me pel seu estat; un estat tan trist i dramàtic que ha motivat aquesta assemblea a la qual heu vingut tan amablement.

La segona pausa va ser igual de breu: per agafar aire, per fer una passa, per trencar la catarsi. Els rostres més pròxims el van seguir amb interès; els més allunyats van estirar el coll per veure’l més bé. Tot i així, la incertesa era la mateixa en tots.

En Josep Campderrós es moria: això era irreversible.

—Ara ens demanarà que ajudem la família —xiuxiuejà un dels obrers.

—I que resem —comentà un altre.

Un cop de colze. Altre cop silenci.

—Ahir mateix, parlant amb el doctor Cardenal —va continuar el capellà, fent sentir la veu com si parlés des del púlpit—, em va assegurar que l’única manera de salvar el minyó era amputar-li les cames —va deixar temps perquè aquestes paraules se’ls fiquessin al cap—. Ara bé, això no és del tot exacte, perquè sí que hi ha una alternativa; difícil, molt difícil, però que en aquest punt crucial es presenta com la més esperançadora i l’única que cal considerar: empeltar al nen epidermis sana damunt les nafres de les cames, confiant que aquesta nova pell cicatritzi les ferides i en restableixi la vitalitat.

Alguns obrers es van mirar. Va créixer el murmuri.

—Això és possible? —xiuxiuejà una veu perduda.

—Ara ja sabeu per què sou aquí, i el motiu d’aquesta crida urgent —anuncià Gaspar Vilarrubias—: necessitem voluntaris, hem de donar porcions de la nostra pell per salvar-lo de la mort o de l’amputació. Jo mateix m’hi he ofert, però no n’hi ha prou amb un únic donant; en caldran uns quants més per poder restaurar tota la zona cremada, i per tant hem de menester… —Es van alçar les primeres mans: unes, tímides; d’altres, ràpides, com si algú els hagués pitjat un ressort—. Espereu-vos, espereu-vos —els aturà el capellà forçant un gest en què es barrejaven l’alleujament i la pena—. No és pas tan senzill: hi ha casos documentats, i es pot fer, però mai s’ha empeltat pell en un pacient com en Pepet, amb tanta superfície del cos afectada. Us he de dir que l’extracció de cada donant s’ha de fer de viu en viu, sense cap mena d’anestèsia o cloroform, i que, en paraules del doctor Cardenal, és tan dolorós com si us serressin un braç o una cama de viu en viu, ja que la fulla talla el més sensible de la nostra superfície corpòria. No servireu pas tots, i fins i tot és probable que després d’una primera operació se n’hagi de fer una altra amb nous voluntaris al cap d’uns dies o setmanes. Així doncs, no us precipiteu: us demano que aquesta nit mediteu bé la vostra decisió, tot i que des d’ara us agraeixo el coratge i l’heroisme que demostreu —el mossèn va obrir els braços—. Aneu a casa vostra: els marits, consulteu-ho amb les vostres dones; els fills, amb els vostres pares, i demà, els que us hi vegeu amb cor i voluntat, veniu-vos a inscriure.

N’havien fet molta via. Tampoc no calia allargar-ho més.

Per damunt del nou silenci, mentre les últimes paraules del capellà de la colònia arrelaven dins seu, els quatre-cents obrers es van mirar altre cop.

—Aneu-vos-en en pau —els desitjà Gaspar Vilarrubias— i que Déu us beneeixi.