37

—Te’n recordes, de mi? —li havia dit la segona vegada.

—Mai oblido una cara, però això encara menys.

I li havia posat una mà a l’entrecuix, empresonant-li el sexe amb un aire desafiant de possessió mentre el travessava amb els seus ulls de foc.

L’excitació havia sigut instantània.

—Vaja —havia xiuxiuejat ella molt a prop del seu rostre—, sembla que també em reconeix i s’alegra de veure’m. M’agrada.

No havien tornat a parlar fins molt més tard, quan havien consumat l’acte, amb el desafiament i l’abandó dels cossos entregats.

Semblava que fes una eternitat, d’allò, en lloc de gairebé un any.

La Montse treballava tarda i nit a La Bogeria d’Adam, un dels bordells més elegants del carrer d’en Robador, ja ben a prop del carrer Hospital. La primera vegada, per les festes de la Mercè de l’any abans, ni tan sols sabia per què hi havia entrat, en lloc de buscar alguna cosa més senzilla; potser havia pensat que si els senyorets tenien dret a una puta de classe, ell també. I allà hi havia la Montse. Valia el que cobrava.

Al matí era a casa, al seu petit pis del carrer Nou de la Rambla, a la confluència amb Guàrdia. Allà només hi rebia els qui considerava «els seus amics», clients fixos que no volien ser vistos al prostíbul o cavallers que buscaven tant la discreció com un temps més llarg per a les seves entremaliadures. I aquests no eren gaires. En Ventura mai no se n’havia trobat cap.

Aquest cop, la Montse se l’havia quedat mirant en silenci, amb un crepuscle d’alleujament als ulls.

—Molt temps.

—Problemes.

—Llavors calla i vine. Ja m’ho diràs després.

I després era llavors.

Després de fer-ho, de donar-se i tornar a sentir aquella desesperació furiosa en què per moments es rendien i per moments lluitaven, en què fusionaven cada porció de les seves energies fins a fer-les esclatar en un paroxisme de fúria sense límit, com si provessin de morir vivint, cridant i esgarrapant-se, demanant un impossible més i dut al màxim.

La Montse el besà, generosa, encara oberta de cames i amb ell al damunt. Se’l va quedar mirant com solia fer altres vegades, intrigada i pensativa.

—Amb quantes has estat?

—Amb ningú. Igual que tu.

—Ets massa vell, perquè sigui veritat.

—I tu massa jove perquè no sigui veritat.

—Ventura —li acaronà els cabells.

—Què?

—Res, només deia el teu nom en veu alta. Saps què vol dir?

—No.

—Ho vaig mirar en un llibre: se’m va acudir; vol dir «sort», «felicitat». Tenir «molta ventura» equival a «tenir fortuna i un bon destí», però també significa «perill», «risc»; per això diuen allò d’«anar a la ventura». Com tu.

—Ja no hi vaig, «a la ventura»: he vingut a Barcelona.

La Montse enarcà les celles. Després de fer l’amor, en la penombra de l’habitació, semblava una nena: la pell tacada de suor era de porcellana; els cabells formaven una aurèola; l’edat desapareixia i quedava la forma, l’esperit. Llavors estava més guapa que mai.

Li va mossegar el llavi inferior per fer-la reaccionar.

—Digues alguna cosa.

—Per què hi has vingut, aquí?

—No te n’alegres?

—Per què hi has vingut? —repetí ella.

—Per treballar i provar sort.

—I res més?

—No.

La Montse li acaronà la nuca amb una mà. L’altra l’hi tenia a l’esquena, molt a prop de les natges.

—Llavors ja està bé —acceptà.

—Podré venir més sovint…

—D’acord —continuava la carícia: relaxada, materna.

—Avui he cobrat la primera paga.

—Sssst! —el va besar.

Li buscà la llengua, càlida, i la devorà mullant-la encara més. Tot ell feia olor i tenia gust de sexe. La mà de l’esquena deixà la quietud i li enfonsà les ungles suaument. Després s’esgarrifà, perquè ell encara era dins seu i es va moure accentuant aquell frec a frec despullat.

—Queda’t aquí —li va suplicar.