101

—És aquí? —preguntà en Pere.

—Sí, al principal —li va respondre l’Albert.

—N’estàs segur?

—Ja us dic que les vaig veure: tota una paret plena! Armes de caça, escopetes, pistoles…! És un col·leccionista!

—I quant fa, d’això?

—Un any, si fa o no fa. Hi vaig acompanyar el meu oncle per fer-li unes feinetes de paleta.

—I si no funcionen?

—I és clar que funcionen! —va insistir l’Albert—. Aquell home en té cura i les cuida, les greixa, les té en perfecte estat! En tindrem per a tots!

Es van mirar: eren una desena. Les úniques armes possibles eren a les armeries o a les cases d’empenyorament, i ja les havien assaltat al llarg del dia.

—Què hi perdem, per provar-ho? —va dir l’Esteve.

—Que què hi perdem? Una cosa és lluitar al carrer, i una altra començar a assaltar pisos —rondinà un d’ells.

—Hi pugem, tirem la porta a terra, hi fem un cop d’ull i ja està —va apuntar un altre.

—Potser no hi haurà ningú —aventurà un tercer.

—D’acord: hi pujarem —va convenir en Pere—. Però no fem mal a ningú!, entesos? Si hi ha problemes, els reduïm i prou.

—És un matrimoni gran; no hi ha ningú més! Ja us ho he dit! —l’Albert va ser el primer d’entrar al portal.

Tots el van seguir.