39

Encara no feia feines complicades, però de mica en mica s’anava acomodant a les noves tasques: netejava, tenia cura de les màquines, entintava, recollia, i tot això sense deixar de fixar-se en el que feien els qui s’encarregaven de la impremta; resultava fascinant, veure com els fulls de paper en sortien plens de lletres i dibuixos. I la tinta fresca i el paper imprès feien més bona olor que el tint de la fàbrica.

El senyor Galve també semblava que li havia agafat una estima especial.

Per això a vegades recordava les últimes paraules de la seva mare, dites amb la convicció de l’experiència i la saviesa de l’edat:

—A Barcelona el teu encant et pot valer de molt, fill; però vés amb compte: no sempre és un do.

Estava acabant d’escombrar; ja havien tocat l’hora d’anar-se’n a casa, a descansar o a fer un volt, aprofitant que els dies eren una mica més llargs i lluminosos i el temps era càlid. En Mariano Galve va sorgir d’algun lloc, silenciós com sempre, i es recolzà a la paret per observar-lo i prou.

No va parar d’escombrar.

—Diumenge et vaig veure amb la Carolina.

El to era amable; tot i així, medità la resposta i va respondre amb molt de tacte.

—Sí, vam anar al Novedades a veure una obra molt divertida, Les ales de l’amor, amb música i tot.

—Jo en dic arribar i moldre, d’això.

—Per què ho diu?

—No és tan fàcil, enamorar una noia com la Carolina Gatell.

—Per l’amor de Déu, senyor Galve, que no és això —buscà la inflexió més mesurada—. Jo encara vaig una mica perdut, i la Carolina m’està orientant i ensenyant la ciutat: és lògic que la convidi al teatre, em sembla a mi, encara que amb prou feines tinc diners; però sense cap intenció.

—De tota manera, vés amb peus de plom.

Encara parlava distesament, però amb un cert fons paternal.

—No pateixi, senyor Galve —el mirà molt seriós—. La Carolina és la millor persona que he conegut; vaja… —rectificà—, de fet aquí tots ho són: vostè, per donar-me feina; la senyora Justina, per llogar-me l’habitació. No en tinc cap queixa, al contrari.

—Jo només dic que, si la cosa va de debò, en parlem, eh?

No va saber què dir-li. Si ho negava amb rotunditat li feia un lleig a ella; si reconeixia res, es comprometia.

—Sembla que em vulgui veure establert del tot —tirà pel carrer del mig.

—No, fill, no! Déu me’n guard! Disfruta, ara que pots! Però he de reconèixer que fèieu molt bona parella: ella reia; feia la impressió de ser molt feliç. I tu tenies una cosa…

—Quina cosa?

—Amb un vestit de senyoret no desentonaries enlloc, prou que ho saps. Podries passar per un d’ells.

—Què diu, home!

—El que sents; tot i que m’agrada, la teva consciència obrera.

Consciència obrera: havia parlat amb ell un parell de vegades sobre la feina; res més. O era molt intel·ligent, o sabia llegir entre línies.

—Si creu que estic comprometent la Carolina…

—Ei, ei, que això és Barcelona i som al 1906; què dius, home! Només vull que sàpigues que si passés res, tu i ella… —es va resistir a fer servir la paraula «xicots», o «amor»—. En fi, ja ho saps: sou joves! Si les coses es produïssin tal com la natura demana, tu m’ho dius i en parlem; treballes bé, i si fes falta aquí em tens, sí senyor.

L’hi va agrair amb un somriure.

—Ho tindré en compte, senyor Galve. I gràcies.

La resposta de l’impressor no s’arribà a produir: el terrabastall va arribar fins allà, fent tremolar tot l’edifici i provocant una intensa vibració dels vidres. Tots dos van mirar en direcció al carrer abans de precipitar-se cap a la porta per sortir a fora, tot i sabent de què es tractava.

L’únic interrogant era on.

—Una altra, valga’m Déu! —sospirà en Mariano Galve.

«La ciutat de les bombes».

Mai s’havia utilitzat tan bé un terme per definir el caos repetit que emmascarava Barcelona.