146

Van tenir sort.

A l’alçada del Poblenou, seguint la costa, mentre la remor dels trets tornava a renéixer, es van trobar una petita sorpresa: una caseta encarada al mar, com un recés de pau, i a la porta, assegut en una cadira i recolzat a la paret, un home que cargolava un cigarret amb paper de fumar i picadura; la sorpresa no va ser només per ell, sinó perquè a la dreta hi van veure una quadra amb un cavall i una carreta.

En Ventura s’hi acostà amb compte, però no va semblar pas que l’amo s’alarmés; al contrari.

—Hola, què hi ha? —els saludà alçant una mà—. Que vénen de Barcelona?

—Sí.

—Com va, tot, per allà?

—Embolicat…

—Allà dalt estan igual —amb el polze de la mà dreta, assenyalà darrere seu, cap al Poblenou—. Déu meu…! —va moure el cap d’una banda a l’altra, es posà el cigarret als llavis i amb un llumí el va encendre.

—Es vol guanyar cinc pessetes? —li proposà en Ventura.

—Ben bé que m’anirien… —va evitar definir-se.

—Necessitem que ens porti: anem amb una nena acabada de néixer.

—On van?

—A Badalona.

—Llavors sí, cap problema —va dir sense alçar-se de la cadira—. Al centre de Barcelona no hi aniria, però a Badalona, xino-xano i sense pressa…

—Després ens haurà de tornar a portar aquí mateix; és clar que, si ens pogués acostar una mica…

Assentí amb el cap i seguí fumant-se el cigarret.

Va trigar deu minuts a acabar-se’l, fins que va deixar amb prou feines mig centímetre de burilla, va treure el cavall, el lligà al carro i ho va tenir tot a punt. Feia la impressió que estava sol. En Ventura li va donar els diners que li havia promès.

No va fer falta dir gran cosa més. Tampoc no va fer preguntes. Es van instal·lar al darrere, i la resta, que incloïa parlar, parlar i parlar, la va fer ell.

—Tinc un cunyat a La Catalana. És majoral. Avui ha anat a la feina, per si de cas tornaven a circular els òmnibus, però amb la meitat dels carrers aixecats, sense llambordes… —va fer una pausa—. I ja ho veuran, ja, la repressió serà ferotge: hi haurà més afusellaments dels que puguem recordar; tancaran diaris i tornarem a les cavernes. S’ho poden ben creure. Vostès han lluitat?

—Quin remei —va respondre en Ventura.

—Li he vist la sang. Es troba bé?

Li feia mal. Li cremava la pell. Necessitava un apòsit de veritat. Però cada cosa al seu temps: primer, la Maria.

Quan passaven per davant de nuclis habitats, semblava que tot hagués renascut i hagués tornat a la calma: botigues obertes però encara buides, els primers rostres tenallats pel despertar del malson que tornaven a la vida, balcons i finestres que lluïen llençols blancs penjats en senyal de pau… La rendició final: tot quedava vist per a sentència.

—Això ja està. I ens hem de tornar a guanyar les garrofes… —anuncià el carreter amb lucidesa seràfica.

La Mediterrània era molt blava i estava en calma.

En Ventura no deixà de mirar-la en tot el trajecte.