12

La Maria tenia un any menys que ell i era la seva millor amiga, potser l’única. Segons en Ventura, l’amistat entre un home i una dona era impossible, perquè sempre, sempre, un o altre travessava el llindar de l’amistat per deixar-se atrapar pels sentiments. Però en Ventura no ho sabia tot, encara que ho semblés: ni a la Maria ni a ell no se’ls havia acudit mai parlar d’amor, encara que la seva mare li hagués fet un parell d’insinuacions les últimes setmanes.

L’Esteve aprofità el breu silenci que s’havia instal·lat entre ells per mirar la seva companya sense que ella ho notés, perquè havia girat el cap cap a les parelles que ballaven amb entusiasme.

Havia canviat. Els dos darrers anys, sobretot. I el salt de nena a dona havia sigut esplendorós: les formes del cos, l’allargament del rostre, la rodonesa de les galtes, la lluïssor de la mirada…

Potser l’important en una parella no era l’amor, sinó l’amistat.

La idea se li atropellà al cap i l’impulsà a parlar.

—No t’he vist gaire, aquestes setmanes.

—Perquè no coincidim mai —la Maria deixà de parar atenció als balladors per tornar-la a centrar en ell—. Treballem un a cada punta de la fàbrica.

—Abans ens vèiem quan acabàvem la jornada.

—Sembla que faci molt temps, d’això, oi? —als seus ulls hi va titil·lar l’indici d’una resplendor esmorteïda—, quan podíem jugar, i escapar-nos…

Sempre junts. Sempre. D’ençà que havien arribat a la colònia. Un temps que es feia cada cop més llunyà.

—No veig que hagi canviat res —insistí ell.

—Que no veus com ens miren? La teva mare és com un campanar —el somriure li va il·luminar les boniques faccions—. Repiquen a boda sense dissimular.

—O sigui que és per culpa dels altres…

—No siguis burro —li va retreure ella—. El que passa és…

—Què?

No s’havien amagat mai res, però ara la Maria vacil·lava per primera vegada a la vida.

—En Miquelet em va al darrere.

L’Esteve es va quedar bocabadat.

—Aquell?

—Ja sabia que no t’agradaria —ella abaixà els ulls—; en això coincideixes amb la meva mare.

—Bé…, que ell et vagi al darrere no vol dir res. L’important és el que en pensis tu.

—A mi em sembla bé —va reconèixer sense embuts.

No va saber què contestar-li. Va notar dues punxades: una al cap i l’altra al cor. Totes dues iguals; totes dues intenses; totes dues inquietants per desconegudes. De cop i volta, la Maria ja no era la Maria.

Ja no li va poder dir que, a parer seu, el fet que no li agradés era el menys important. En Miquelet no era bon noi.

Ella tampoc mostrà gaire interès a seguir-ne parlant.

—Mira, allà hi ha en Ventura.

L’Esteve va mirar en la direcció que li indicava la seva companya. El seu germà amb prou feines s’intuïa, recolzat a l’arbre que li servia d’empara, no gaire lluny d’on eren ells. No recordava haver-lo vist ballar mai. Era una ombra furtiva i fugaç.

—A tu no t’agrada en Miquelet, i a mi el que em fa esgarrifar és ell.

—Per què? —arronsà el nas.

—És tan silenciós…

—És diferent i prou.

—Tu l’adores.

—Suposo que… —va fer un gest ambigu—. Sempre he volgut imitar-lo, seguir-lo. En Joan era massa gran, o sigui que el vaig agafar com a model. Em penso que sóc el que l’entén més bé.

—És inquietant.

—No el coneixes: té cor, coratge, i les idees clares.

—I és massa guapo.

—No ho sabia, que això fos dolent.

La veu de la Maria es va tornar crepuscular.

—Depèn de l’ús que se’n faci —va deixar anar a poc a poc.

L’Esteve deixà de mirar el seu germà i va tornar a fixar la vista en la Maria. Li va semblar una altra persona, diferent, que hagués crescut en un tancar i obrir d’ulls. Una persona que no reconeixia. Una dona amb una capacitat per entendre les coses més enllà del que ell, com a home, estava en disposició de fer.

I era la seva amiga, de sobte enamorada d’un bala perduda com en Miquelet.