18

No es volia trair.

No volia córrer.

Però es va trair i va córrer.

L’Araceli va sentir com si el cor li sortís del pit en veure que la tartana del Nen ja era a la porta de la fonda, avançada a la seva hora per algun estrany miracle. Es pensava que es veuria obligada a esperar-lo, nerviosa, i de sobte l’única realitat era que en Vicenç ja havia arribat.

No va poder caminar, ni dissimular. Al capdavall les emocions no es podien contenir: esclataven. Formaven part d’una dimensió desconeguda on absolutament tot era possible, fins i tot veure el món pintat de colors sota la calor de dos sols i amb una primavera eterna que contrastava amb aquell fred incipient que avançava l’hivern abans d’hora.

S’ho havien dit tot a les cartes.

Faltava la confirmació: mirar-se als ulls, escoltar-li la veu, sentir-lo a prop…

I esperar la nit, quan les ombres permetessin la proximitat del primer petó que ja li cremava als llavis.

Va arribar a la porta de la fonda per començar a treballar, però va ser incapaç de ficar-se a la cuina. Va veure en Josep Elías, «el Nen», que atenia una persona d’aparença important. L’Araceli no va saber què fer fins que l’amo del negoci li va fer un gest; un simple gest que li obria l’última porta.

Assenyalà cap amunt i, després, amb tres dits de la mà dreta, li va indicar el número de l’habitació.

S’havia d’esperar. Era una dona jove, soltera; no podia pujar a l’habitació amb un home, seria compromès. Però el somriure del Nen li va fer vèncer les últimes pors. Els nervis dels dies previs l’havien traït massa cops, i les preguntes; el Nen mantenia aquell somriure còmplice.

L’Araceli pujà escales amunt.

Totes les cartes, les paraules boniques, els sentiments, la declaració d’amor impresa a cada línia l’empenyien cap a la felicitat.

No caldria esperar la nit per a un primer petó transgressor.