59

El que més el sorprenia de la Beatriu era que portés el negoci personalment, de manera directa, implicant-se en tot el que feia: coneixia l’empresa fil per randa i no se li escapava res. De vegades era freda i implacable, però d’altres era tendra i dúctil. L’únic que en Ventura havia conegut dels Güell era tangencial, i més aviat producte de les enraonies dels obrers o del que havia passat al voltant del fet de la pell com a moment àlgid de la vinculació amos-obrers. De la Beatriu, aquelles primeres setmanes, podia dir que ho començava a conèixer tot, almenys en l’aspecte laboral: no semblava un amo, no tenia res a veure amb els patrons esclavistes, deia coses tan peregrines com «un obrer content és un obrer que rendeix més» o «la justícia no té res a veure amb el treball». I no tenia res d’extravagant o de boja: era real, consistentment real.

Ja n’hi havien explicat unes quantes coses. Els Ferrer s’havien fet rics quan al primer terç del segle XIX Sebastià Ferrer «havia fet les Amèriques». Amb base a Cuba, i més tard també a Santo Domingo, amb terres, amb intuïció, amb intel·ligència, en vint anys ja era un indià ric que ben aviat va ampliar el seu camp d’acció per les Antilles, per Mèxic i per l’Argentina. Gairebé cent anys després, Manufactures Ferrer tenia a començaments del segle XX la central a Barcelona i diverses sucursals, fàbriques i un llarg etcètera a diferents països del Carib, Amèrica Central i Amèrica del Sud. Del pioner a la seva descendent —Beatriu, la seva néta—, els avatars dels Ferrer havien sigut molts, i sempre caracteritzats per la fortuna en els negocis i la desgràcia en el terreny personal: fills morts, descendències fallides, malalties, accidents… La Beatriu Ferrer no tenia germans mascles; només la seva germana Magdalena, més jove que ella, unida en matrimoni amb un ric industrial de Lleida, Salvador Badia; tota l’empenta que li faltava a la Magdalena, la tenia sobradament la Beatriu. Però els Ferrer, d’alguna manera, encara estaven maleïts: casada amb un home de l’alta burgesia catalana, de la família dels Alsina, no només havia enviudat feia cinc anys, sinó que tampoc no tenia fills.

La fortuna de la Beatriu Ferrer es calculava en cinc milions de duros; de duros!, no pas de pessetes.

Cinc milions de raons sobre les quals es fonamentava la seva força indestructible, aquell poder que la convertia en una mena de deessa humana: era femenina, plena de bellesa, paradigma de l’elegància. I en Ventura estava segur que també era de carn i ossos, dona, vulnerable, encara que guardés totes les seves debilitats al fons del cor, tan amagades com el silenci i la soledat en què es movia.

A ell no l’havia tornat a mirar com la primera nit.

Si no hagués estat per aquella mirada no hi seria, allà, no s’hauria atrevit a tant: hauria acceptat els seus diners abans de desaparèixer per sempre. És més, havia corregut el risc que el seu nebot denunciés la desaparició d’aquelles mil pessetes, però no ho havia fet, no havia qüestionat res. La versió d’en Ventura s’havia convertit en la correcta, l’única. Punt. Per a en Faustí Badia, allò no significava gran cosa. S’estimava més continuar les seves escapades a Barcelona, fruir de la gran vida a la ciutat. Lleida no era el mateix.

La Beatriu Ferrer no tenia vida social. Amb prou feines sortia de casa: no freqüentava el Liceu, ni les festes, ni els salons i els restaurants elegants. Ja en sabia l’edat exacta: quaranta-tres anys; arreglada i amb el bon gust de la seva classe, a vegades no n’aparentava més de trenta-cinc. El seu marit en tenia vint més que la seva jove esposa. Per amor o per conveniència, en Rafael Alsina s’hi havia casat quan era una bellesa enlluernadora de vint-i-cinc anys a la incipient Barcelona de la dècada dels vuitanta. Amb tot just tretze anys de vida matrimonial, ara li feia l’efecte que la viudetat era com una llosa, per a la seva patrona; una llosa que ella s’encarregava de mantenir ferma.

—Hem acabat, per avui?

—Sí. Sí, senyora.

—D’acord. Fins demà.

A en Ventura li semblava que tot havia sigut molt senzill.

Però treballava més que mai, es posava a prova, demostrava que valia. I el més important: ella ja el valorava. No li negava cap tribut. Reconeixia la seva bona disposició.

—Com està, el seu nebot?

La Beatriu va alçar el cap dels llibres.

—Bé, però la meva germana és incapaç de posar-lo a ratlla.

En Ventura es rentava cada dia, es canviava de camisa cada dia, es pentinava cada dia.

La veia cada dia.

Buscava una escletxa, una esquerda en la seva fermesa, un abandó de la seva fredor, fins i tot una distracció en la sobrietat amb què ho portava tot. Només li semblava trobar-les en aquelles mirades perdudes, quan res és hermètic al cent per cent.

Llavors sentia l’adrenalina.

—Bona nit, senyora.

—Bona nit, Ventura.

Almenys li deia Ventura, i no Vidal; ni senyor Vidal.