106

La Bogeria d’Adam semblava tancada, però només era una il·lusió.

Allà, enmig d’una altra mena de bogeria, la real, la dels homes i les armes, la vida i la mort, una illa de plaer proporcionava oblit a qui el podia pagar, refugi a qui no pogués tornar a casa aquella nit i alegria a qui es creia aliè als fets tumultuosos que s’havien esdevingut al llarg de la jornada.

A en Ventura li va fer un efecte estrany.

I li va semblar tan absurd, que li costà penes i treballs dominar-se la ràbia.

Li feien ràbia aquells maleïts ociosos: els costums, el menyspreu, l’existència d’esquena a la realitat, la ignorància i tantes i tantes coses que els distanciaven d’un món on la majoria no era com ells, sinó obrers, treballadors, persones de carn i ossos, amb sentiments i ànima, com les que s’havien sumat a la vaga en defensa d’uns drets. En Joan i milers com ells estaven lluitant i morint a l’Àfrica mentre uns quants encara eren capaços de divertir-se, de freqüentar els bordells i riure, beure, fornicar…

Però no només li feien ràbia ells.

També n’hi feia la Montse.

La discreció exterior contrastava immediatament amb el sorollós guirigall interior: el lloc era ple; almenys ho era la planta comuna, però s’imaginava que les habitacions també. Un bon dia estrany, una nit perfecta: la Montse es rescabalaria.

—Bona nit —li desitjà una veu femenina.

No la coneixia. Era menuda, bonica, provocativa.

—Busco la Montse.

—La Montse? —li acaronà la cara i el ventà amb les llargues pestanyes—. Estic segura que…

En Ventura la va apartar i continuà el seu camí. Va arribar al pis de dalt sense que ningú el tornés a interrompre. En el fons sí, que semblava que hi hagués un cert descontrol: una acceleració del temps, de la vida, de les ànsies. Va caminar de dret fins a l’habitació de la Montse i no es molestà a trucar.

El primer que va veure va ser en Faustí.

I el nebot de la Beatriu, a ell.

—Què diables…?

Estava despullat, estirat al llit. Es va dreçar tan sorprès com enfadat. En Ventura serrà els punys, però no va arribar fins al noi: de la seva esquerra, amagada per la porta fins a aquell instant, en va sorgir un cos de dona, madur, esvelt, poderós, amb una impressionant cabellera de color vermellós.

Tots tres es van quedar mirant un instant.

Després en Ventura va sortir de l’habitació.

Anava a cridar el nom, i llavors va aparèixer la Crista. Ella també se’l va quedar mirant amb un cert aire de sorpresa.

—On és?

La vacil·lació va ser mínima: la noia assenyalà la porta contigua a la que acabava de tancar. En Ventura tampoc no va trucar, aquest cop.

Despullada, la Montse ja no era la que recordava: aquell tipus, aquella figura, havien desaparegut; encara era bonica, una dona de cap a peus, però ara, en ella, alguna cosa s’havia apagat, gairebé extingit: els pits més grossos i no tan ferms, el ventre més inflat, els malucs més rotunds, el rostre no tan fi. L’home amb qui jugava al llit era rodanxó, calb, de pell cerúlia i pèl grisenc.

Va ser ell, qui parlà primer.

—Escolti!

La Montse li va posar una mà a la boca.

Després s’aixecà sense tapar-se, desafiant, i caminà despullada fins a en Ventura. Es plegà de braços davant seu i el va repassar amb una mirada tan plena que acabà representant un món.

Ells dos sols, tot i no estar-hi.

—Què vols? —preguntà ella sense resignació.

—Vés-te’n a casa —li va demanar ell.

—No puc.

—Sí que pots, Montse.

—Estic treballant.

L’home de pell cerúlia i carn fofa s’havia tapat amb el llençol. Vestit, potser tenia poder; despullat, s’estimava més callar i esperar-se: no entenia res, ni pretenia fer-ho.

—No has pas de treballar; ja ho saps.

—No, que no ho sé —va fer un gest de cansament i hi afegí—: vés-te’n, sisplau.

—Tens una filla…

—Tu ho has dit, Ventura —el va tallar—: tinc una filla. I és meva i faré el que sigui per ella.

—Sisplau…

La Montse no va respondre. Allargà una mà cap a la porta i, sense deixar de mirar-lo als ulls, la va tancar a poc a poc, ben a poc a poc. L’últim diàleg d’aquelles mirades va ser una tempesta en què tots dos van naufragar sense remissió. La ràbia d’en Ventura es va desfer com un terròs de sucre: ja no va lluitar. Volia tornar a empènyer aquella porta, però no va poder: la calma de la Montse l’hi va impedir.

Quan se sentí el soroll de la llengüeta del pany segellant el camí, va assimilar la derrota i va fer mitja volta per marxar d’allà.