145

Els carrers s’havien llevat tranquils, almenys pels volts de ca la Isabel. No se sentien trets, ni a prop ni lluny; potser s’havia acabat tot, o potser es preparava la gran batalla final, però amb la Maria entre ells, de cop tot això semblava molt més relatiu, un segon pla al marge de l’essencial: la revolta estava perduda; la Maria representava el nou futur. Van buscar el passeig de Colom amb l’esperança de trobar-hi un mitjà de transport. Anar a peu a Badalona des d’allà no era excessiu, però ateses les circumstàncies es podia convertir en una heroïcitat; una mena de cursa d’obstacles en què la nena es convertiria en la càrrega més pesant de totes.

I tanmateix, sense trens, sense comunicacions…

—Qui és, la seva mare? —va ser la primera pregunta de l’Esteve.

—Es deia Montse. Es va morir el primer dia de la vaga.

—La Carolina em va dir que era filla teva, que n’hi havia prou de mirar-li els ulls.

—És llesta —apuntà un somriure cansat.

—Com vas poder tenir-hi un fill, si vivies amb la Beatriu?

—No vaig conèixer l’existència de la Maria fins fa uns quants dies. Què podia fer, llavors? Si no s’hagués mort la seva mare…

—Hi té alguna cosa a veure, en Miquelet, amb això?

—No m’ho va dir, però em penso que sí: es dedicava a posar bombes per Barcelona, juntament amb un còmplice que es deia Eusebi.

—Com ho sabies?

—Jo també em pensava que la revolució s’havia de fer amb bombes; almenys al començament, abans de conèixer la Beatriu i adonar-me que és millor fer-la des de dins del sistema.

L’Esteve provava de seguir-lo, però se li escapava: ell tenia massa preguntes per fer, i el seu germà, si bé s’estava obrint, encara mostrava aquella ambigüitat reàcia.

En Ventura es va posar una mà a la ferida contenint un gest de dolor.

—Et torna a sagnar? —s’inquietà l’Esteve.

—La pots dur tu, la Maria?

Li passà el cistell. Quan va tenir les mans lliures, ficà la dreta a la butxaca interior de la jaqueta, cada cop més bruta; en va treure les dues fotografies de la Montse.

—Oi que era guapa? —les hi ensenyà.

—Com la Beatriu, com la Carolina —el seu germà va sospirar sense saber què dir-li, mirant d’entendre quina mena d’afecte l’unia a la mare de la nena—. Sempre ho han sigut totes, de guapes, com la Clementina a la colònia. —Tornà a sospirar i afegí—: Per l’amor de Déu, Ventura, no t’entenc!

—No hi ha res per entendre…

—Li donaràs la teva filla a l’Araceli?

—Sí.

—Per què? —es desesperà l’Esteve.

—No en pot tenir: amb qui estarà més bé que amb ella?

—Amb la Carolina i amb tu!

—No puc deixar la Maria amb la Carolina —minvà el pas en advertir la presència de tropes al voltant de l’estació i de l’avinguda Marquès de l’Argentera—: no seria just per a ella, si jo no estic al seu costat; i no hi podré ser, perquè me’n vaig.

—On?

—A Amèrica.

L’Esteve acusà el cop: directe a l’enteniment. Es va oblidar de les tropes, de tot el que no fos aquell moment especial, únic, en què el seu germà li anticipava un llarg adéu.

—Parles…, seriosament? —va poder articular.

—Sí —en Ventura s’aturà—: no hi crec, en aquest país —va assenyalar les tropes—; crec en nosaltres, en Catalunya, però no pas en Espanya i en el seu mite arcaic, les restes de l’imperi que va ser i no tornarà a ser. Espanya no existeix: és una imposició. Tard o d’hora hi haurà una guerra civil: catalans, bascos, gallecs… Serà com el 1714, una vegada i una altra. El mal és que sempre guanyen ells. No em demanis per què, però ho sé: sempre tindran la força, l’odi, la creença en la seva superioritat, el poder de la seva maleïda repressió i prou diners per esclafar-nos. I jo no vull ser aquí quan això passi, saps? No hi vull ser. Diuen que allà tot és lliure, com la terra salvatge que s’estén de costa a costa. I per això me’n vaig a Amèrica, Esteve, i per això he de deixar la Maria amb uns pares abans de marxar; uns pares que viuran per a ella, com l’Araceli i en Vicenç.

Havien de voltar la Ciutadella i continuar caminant.

L’Esteve notava que les cames li pesaven una tona.

De sobte tot encaixava.

—Au, anem —l’apressà en Ventura—: és perillós, quedar-nos aquí al mig.