26

Era la tercera o la quarta vegada que voltava prop de la casa, que l’espiava, que provava de guipar entre les cortines per veure-la. I la tercera o quarta vegada que actuava com una ombra, com un fantasma. Si d’alguna cosa s’estranyava era que ella amb prou feines sortís de casa; que s’hi quedés tancada i amagada: no ho entenia.

Aquesta vegada va tenir més sort.

La senyora Alícia va passar per darrere d’una de les finestres, aguantant alguna cosa imprecisa entre les mans. La calor i la soledat de la llar la feien anar amb els botons de la brusa descordats fins al naixement de les sines, els cabells desfets i les mànigues arromangades. Es va omplir d’aquesta imatge fugaç i del desig que li va produir. La Montse i la dona de l’encarregat tenien cada cop més coses en comú: la serenitat, la maduresa, la manera de parlar amb els ulls, amb els gestos, sense necessitat de paraules. La manera de permetre que tot fluís a través del cos, amb cada estímul.

En Lluís Bertran encara era a la fàbrica. L’acabava de veure. I per allà no hi havia ningú. Un carrer buit.

En Ventura arribà fins a la porta. No s’ho va pensar dues vegades: trucà amb els artells i es va esperar. A l’altra banda de la fusta va sentir una remor de peus descalços. Mai no li havia vist els peus: per això van ser la segona cosa en què es fixà quan li va obrir la porta; la primera van ser els ulls.

No hi havia gens de sorpresa.

Només dubte.

—Ventura —va exclamar.

Tenia els peus molt macos. Com la Montse. Uns peus per ser acariciats.

—Perdoni que la molesti, senyora Alícia —de cop es va treure la gorra i se la guardà en una de les butxaques—. Fa setmanes que busco una eina i… No ho sé. He pensat que potser me la vaig deixar aquí.

—No l’he pas vista.

—Que puc…?

Ja era a dins. La porta es tancà darrere seu. No recordava si havia sigut ella o ell mateix.

Se li’n va anar tot del cap, mentre l’agafava pels braços i la besava.

La bufetada el va sacsejar de dalt a baix.

No la va sentir. Als ulls de l’Alícia Bertran encara hi havia aquella ombra de dubte.

Va repetir el seu gest: un segon petó, més fort.

I ella el seu: una altra bufetada, amb tota la seva energia.

—Abans es quedarà vostè sense forces que jo sense cara o sense ganes de tornar-hi, senyora —li va dir.

El tercer petó va durar una fracció de segon més. La sentí tremolar abans que s’apartés tot just per mirar-lo, amb els braços morts a banda i banda del cos. Ja no hi havia dubte; només por: la rendició de l’impossible.

—Ja ho saps, què estàs fent? —xiuxiuejà esgotada.

—Sí.

—No, que no ho saps —va forçar un somriure molt trist—. M’estàs comprometent, i tu t’estàs ficant en un bon embolic.

En Ventura li aguantà la mirada un, dos, tres segons. Quan la tornà a besar ho va fer amb delicadesa, assaborint-la, deixant que l’emoció la trastoqués. L’Alícia Bertran no va moure ni un múscul. Ni tampoc quan la mà d’en Ventura li va pujar per la cintura, li atrapà un pit, va travessar la roba i arribà fins a la carn, al mugró endurit. No va fer res fins que ell provà d’apujar-li la faldilla.

Llavors l’aturà.

—No.

—Ho desitges.

—No —li va somriure, cada cop més esgotada—. I ara vés-te’n.

—I si no torno?

—Serà el millor.

—No ho dius de debò.

La humitat de les pupil·les va ser una alarma; en Ventura se sentí desconcertat: ella tenia els llavis entreoberts, humits, i vibrava en silenci, quieta sota la tempesta.

—Sisplau… —li va suplicar.

—No pot ser, que l’estimis —aventurà ell.

—Potser sí, potser no; el que és segur que no puc fer és seguir un boig.

Va cedir la pressió: la mà esquerra, que encara l’aguantava pel braç; la dreta, que li aguantava ella perquè no continués penetrant en zones prohibides. Va ser l’últim contacte.

Quan es van separar, li tornà a mirar els peus.

Li va saber greu no poder-los besar.

—Que tinguis sort —li desitjà abans d’obrir la porta.

—Tu la necessitaràs més que jo —s’acomiadà ella en tancar-la.