23

La va trobar darrere la casa, estenent la roba. Fins i tot amb aquella bata, les mans humides i els cabells recollits encara era diferent i molt bonica, com si deixés anar un reclam capaç d’atrapar els homes com mosques. En Ventura es va dir que allò tenia a veure amb la classe; una pàtina que no es guanyava amb la vida, sinó que s’heretava amb els gens.

La contemplà uns segons en silenci abans de parlar i trencar aquella màgia. La dona de l’encarregat s’alçava de puntetes, tensava el cos, allargava els braços nus fins una mica més amunt dels colzes. Tenia el coll lleugerament tacat de suor malgrat el fred, i això encara era més excitant. Un coll llarg, de cigne, que va girar noranta graus en sentir-li dir:

—Senyora Alícia…

—Sí, Ventura?

Ja el tractava de tu; ell, no: conservava una certa prevenció. Li va ensenyar el dors de la mà dreta, xop de sang. El tall, o més ben dit la rascada, no era ni greu ni intensa, però sí que resultava espectacular per la quantitat de sang que en brollava.

L’Alícia Bertran es va espantar.

—Oh, Déu meu!

—No és res, tranquil·la: una esgarrinxada. M’ho aniré a fer curar, perquè no se m’infecti.

La tensió inicial va baixar. Deixà anar una mica de l’aire que de sobte havia aguantat als pulmons.

—No siguis burro. T’ho puc fer jo mateixa. S’ha de rentar la ferida i posar-hi una mica d’aigua oxigenada. Vine.

La va seguir fins a la cuina mentre ella s’eixugava les mans al davantal i, amb un gest típicament femení, es retocava els cabells gairebé sense adonar-se’n. Obrí un calaix i en va treure l’ampolleta d’aigua oxigenada. La deixà a la taula, ja amb el tap tret, i després d’agafar-lo pel braç li va dur la mà malmesa fins a la tina. Mentre hi abocava aigua d’una gerra, l’hi va fregar amb la que tenia lliure.

En Ventura no mirava la ferida: la mirava a ella.

El contacte, la proximitat, l’olor…

—Vostè és massa guapa, per estar-se aquí.

Durant un breu instant, la dona de l’encarregat va perdre la concentració en el que estava fent: la mà que abocava aigua tremolà; la que li netejava el dors de la seva va quedar paralitzada de sobte. No el va voler mirar per dir-li:

—Calla; no ho diguis, això.

—És la veritat.

Va parar de netejar-li la ferida. Agafà un drap i li embolicà la mà per eixugar-l’hi; per a en Ventura va ser com una carícia.

—Tens xicota? —preguntà l’Alícia Bertran.

—No.

—Perquè no deus voler…

—No són com vostè.

—Com jo?

—Dones de debò.

Va aconseguir que ella el mirés. Als seus ulls no hi va veure res de concret, sinó més aviat una infinitat de sensacions, algunes d’acusades, d’altres de matisades; la majoria, contradictòries: por, recel, esperança, tristesa, satisfacció femenina…

La mà quedà neta i eixuta. Va mullar una punta del drap amb l’aigua oxigenada i l’hi aplicà a la zona afectada.

—No et cou?

—No.

Enretirà els ulls. El centelleig final era d’excitació i orgull continguts.

—Llavors ja està, això —manifestà amb veu àtona.

No tenien fills; segurament, o ell o ella no en podien tenir. I ella era una dona al límit de tot: de l’edat, de la força, del poder. En Ventura va saber que se li havia disparat el cor, a ella; en va tenir prou de veure-li la brusa i l’agitació de la roba. La comissura dreta dels llavis li va pujar tot just un mil·límetre: n’hi va haver prou.

Encara que la dona de l’encarregat no se n’adonés.

—Gràcies, senyora Alícia —inicià la retirada.

Feia tres o quatre minuts que tornava a treballar quan la va veure passar cap a la banda del darrere de la casa, on havia deixat la roba que estava estenent.