64

En Ventura va trucar a la porta molt fluixet. A ella no li agradaven els sorolls inesperats ni forts: era el seu punt més delicat. Solia esgarrifar-se, quan a casa o a les oficines se sentia algun cop de porta perquè hi passava corrent d’aire: tancava els ulls i arrufava el front. Quan va sentir la resposta a l’altra banda, va travessar el llindar i entrà al despatx.

La Beatriu Ferrer escrivia alguna cosa a mà. Tenia una ajudant, una mena de secretària o enllaç amb el director local de la seva empresa i amb els diferents càrrecs inferiors, com ara el seu, però moltes coses, per burocràtiques que fossin, les feia ella mateixa. En Ventura havia vist sovint la seva lletra: correcta, elegant, tan bonica com el rivet d’un tapís o la punta d’una mantellina fets per mans expertes.

Li feia l’efecte que aquell matí brillava una mica més que els anteriors, si això era possible. Duia els cabells agafats amb agulles i una brusa blanca de coll alt fins a la barbeta cordada de dalt a baix, amb un fermall a la banda esquerra com a únic ornament. De vegades, la seva discreció fregava l’absolut.

—Sí, Ventura?

Sabia que era ell, i potser l’havia vist de reüll, però encara no havia alçat el cap del que estava fent; tampoc no ho va fer mentre el seu visitant s’acostava a la taula.

Fins que no va veure que s’aturava a l’altra banda i que no parlava, no va alçar la vista.

Llavors va veure la flor a les seves mans.

Parà d’escriure i es va quedar momentàniament quieta; no pas encarcarada, però sí molt sorpresa. El va mirar als ulls, i abans que en Ventura reaccionés es deixà caure a poc a poc cap enrere; l’aturà el respatller de la butaca, com si frenés una breu caiguda lliure.

—Senyora, si em permet… —en Ventura li va allargar la rosa.

Va semblar que vacil·lés. Mirà la flor com si mai n’hagués vist cap. Finalment els seus ulls es van enfonsar en aquella esplendorositat vermella, violenta, un color que semblava un crit obert entre ells dos.

Quan allargà la mà, la tremolor va ser imperceptible.

Però ella va saber que havia existit i que ell ho havia notat.

—Feliç dia del seu sant, senyora —li va desitjar en Ventura.

—Gràcies.

—No sabia si el celebrava avui, 29 de maig, o un altre dia, però el senyor Mariano m’ha dit que sí, i…, bé…, només és una flor…

—És preciosa, Ventura —l’olorà amb delicadesa—. I vostè ha sigut molt amable de tenir aquest detall, l’hi agraeixo.

Estava tot dit. I tot i així, faltava l’essencial: la clau. En Ventura ho mesurà amb les paraules següents:

—Espero no fer res mal fet.

Va sonar a innocència, a submissió, amb la tendresa d’un àngel i la intensitat d’un dimoni. El pit de la Beatriu va pujar i baixar un parell de cops; després es tornà a dominar.

—No, és clar: per què hauria d’estar mal fet?

En Ventura sospirà.

—Li desitjo un feliç dia de la seva onomàstica —reiterà, començant la retirada.

—Igualment, Ventura.

Caminà fins a la porta sabent que ella li tenia els ulls clavats a l’esquena. No va girar el cap: va sortir i tancà la porta tan silenciosament com ho havia fet en entrar.

A l’altra banda, se la va imaginar olorant la flor més a fons.