10

D’ençà que treballava a la fonda, l’Araceli sempre era l’última d’arribar. No acabava la jornada fins que l’últim hoste es retirava i ja no quedava res per fer ni per netejar a la cuina.

Aquella nit era més tard que mai.

En Ventura va veure com arribava des de l’altra banda de la finestra, com obria la porta, entrava en silenci i la tornava a tancar molt a poc a poc. Sabia que se n’aniria directa a la seva habitació, i l’aturà amb un suau:

—Bona nit.

La seva germana es va sobresaltar. En buscà la silueta en la foscor; la trobà repenjada en una cadira, a l’inrevés de la posició normal, amb els braços i el cap recolzats a la banda de dalt del respatller. Només vacil·là un moment, mentre decidia si continuava en la mateixa direcció o es quedava.

Va optar per això últim.

—Que no dorms mai?

—Ja saps que només necessito quatre o cinc hores de son.

—Quina sort; jo no podria.

—A vegades tu en dorms sis, que tampoc són tantes; o set, amb una mica de sort, el diumenge.

—Ja són més que les teves.

—Em penso que fins i tot podria passar amb tres.

—I per què vols més hores?

No en va obtenir cap resposta directa, i s’hi acostà. Es va repenjar al marc de la finestra. Ara, la llum tènue de l’exterior l’il·luminava de gairell, molt suaument. El rostre d’en Ventura semblava de nacre: la força del perfil, el nas recte, els llavis gruixuts, els ulls d’un gris intens.

Més d’una i més de dues sospiraven per ell, a la colònia.

—Sembla un bon home —va dir ell.

—Qui?

—Aquell muntador, en Vicenç.

Es va ruboritzar; tant, que instintivament s’apartà una mica de la finestra perquè el seu germà no se n’adonés. Però en Ventura no es va moure: es quedà igual, amb la vista fixa en algun punt de l’exterior.

La veu havia sigut amable, igual que l’expressió de la cara.

—Només hem parlat dos o tres cops.

—N’hi sol haver prou…

—Com saps…?

Ara sí: el seu germà la va abrigar amb una mirada serena i blanca.

—No siguis burra —manifestà—: segueix el teu instint; per petit que això sigui, tu tens el cor més gran que he vist mai.

—Però qui…?

—No; t’he vist i prou. Quan se’n va?

—Demà.

—Tornarà —no era cap pregunta, sinó una afirmació.

Ella ho va corroborar.

—Sí.

—Per tu?

—Per la màquina, per fer unes comprovacions; però per mi també.

—Llavors seràs la primera d’anar-te’n.

—No ho diguis, això.

—Algú ha de ser el primer.

L’Araceli se li va posar al costat. Li deixà caure la mà dreta damunt l’espatlla. Va sentir la temptació de fer-li un petó a la galta, però no ho va fer; no buscava pas la seva complicitat, sinó el seu afecte. A vegades pensava que, de tots plegats, era qui més el necessitava.

—Per què ho odies tant, això?

—No ho odio pas.

—Ho menysprees, que és pitjor.

—Només és una ratera per a obrers.

—I què? Tu ets un obrer; tots, ho som. Ningú ho pot canviar, això.

—Depèn…

—Ventura: per què no et cases amb la Clementina i, senzillament, ets feliç?

—I m’hauré de quedar aquí tota la vida?

—Doncs vés-te’n, però serà una ximpleria! Ella t’estima, per l’amor de Déu! Sempre ha estat enamorada de tu!

—Sempre: una altra paraula que em costa.

—L’únic que dic és que seràs burro, si te la deixes escapar.

—I així per què fa dies que em defuig?

—Perquè veu que no ho tens gens clar; per això! Perquè als teus ulls hi ha més camins dels que podries gastar amb les soles de les espardenyes! Si te’n vols anar, fes-ho! Digue-li i marxeu tots dos!

—No és pas tan fàcil.

—Tens por.

—Jo? No.

Ara sí, que el va abraçar: primer, amb tendresa; després, amb força. I li va fer un petó a la galta; va ser com si li fes a una estàtua de porcellana, o de sal: un David de Miquel Àngel tallat en carn viva.

—Tots en tenim, de por —li xiuxiuejà a cau d’orella—. Et penses que no en tinc, jo, des que el cor em va tan de pressa? El que passa és que la meva por és real, com la de la majoria, i en canvi la teva… Ni tan sols saps d’on et ve —se’n va apartar prou per poder enfocar-li el rostre, però sense deixar d’envoltar-lo amb els braços. La veu li va agafar un altre relleu, més dens, quan va afegir—: o potser sí, que ho saps, i la tens ficada a dins, perquè et surt de l’ànima.

El dolor invisible.

El pitjor.

En Ventura seguia immòbil.

L’Araceli estava segura que el cor del seu germà amb prou feines bategava.