22

—Aquesta fàbrica és diferent.

L’Araceli n’apartà els ulls per contemplar el conjunt d’edificis, l’alta xemeneia, el perfil de l’univers que els servia de refugi i d’aliment; per a ella era la imatge més quotidiana, i per això la va sorprendre veure aquella lluïssor a la mirada d’en Vicenç.

—És molt gran —assentí.

—No volia dir això —va dir el muntador—. He estat a moltes d’altres, i la conflictivitat, les vagues, la radicalització… Hi ha un pols social que aquí no el veig. És com una illa.

—Perquè els Güell són bona gent.

—Són els amos.

—I això què vol dir?

—Que no són ni bona gent ni mala gent; són els amos i prou.

—Però no s’hi comporten, com a amos.

—Sí que ho fan, però no es nota: no hi ha fuet, només paternalisme. No dic pas que sigui dolent, però tampoc és bo del tot. Per a ells, els obrers sempre seran obrers i es mantindran les distàncies corresponents. Potser els aporten mitjans perquè puguin aspirar a una classe mitjana, a manera de sostre, però ja està. La burgesia mai no obrirà cap escletxa perquè s’hi esmunyin els altres. Saps què en diuen, de la fàbrica i la colònia, a Sant Boi? Que feu olor de pollastre i que tothom té piano, que és una manera de dir que mengeu i viviu més bé que d’altres. Us tenen enveja.

—Saps moltes coses —exhalà l’Araceli amb orgull—. Li agradaràs, a la meva mare.

En Vicenç Carbó li va fregar la mà mentre caminaven. Ella no l’enretirà pas: va permetre el contacte amb alguna cosa més que un desig boig d’atrapar-la i sentir-la a la seva. Van deixar estar el frec a frec quan es van encreuar amb una tartana per la carretera.

—Ja saps que encara m’esforço per millorar, que estudio a les nits per merèixer llocs de treball més bons —va dir el muntador.

—Sé que escrius molt bé. Em vas enamorar amb les cartes.

—Vull dir que m’interessa el que passa, saber com, quan i per què passen les coses més enllà del que és estrictament quotidià. Acostumo a escoltar pertot arreu on vaig, a parlar amb persones que hi entenen de gairebé tot, com un dels meus professors, el senyor Ricard Costa. Em va dir que els Güell eren molt intel·ligents, que la creació de la colònia era un dels experiments socials més enginyosos d’aquest temps, i que si aquest model que aquí teniu a petita escala s’exportés a tot el país hi hauria un gran canvi.

—De debò?

—No hi ha hagut mai cap vaga, a la vostra fàbrica. Els treballadors veniu dels pobles veïns o de comarques catalanes, però no pas d’altres fàbriques o indústries, sinó del camp. Éreu pagesos. Fins i tot aquí, hi teniu petits horts, per no oblidar les arrels. Això és la clau de tot: viviu en una illa, no heu tingut contacte amb idees revolucionàries ni sabeu res de les lluites sindicals; i si ho sabeu, ho ignoreu.

—I això és dolent?

—No, senzillament em sembla sorprenent. Allò del fet de la pell en va ser un exemple.

—Molt soroll per a no res —sospirà l’Araceli.

—Jo crec que sí, que donarà els seus fruits: el fet de la pell ha sigut una bandera, i n’hi haurà molts que la voldran fer voleiar.

—Bé, l’important era salvar en Pepet. El meu germà no va pensar en res més. Això altre…

—Com hi vau arribar, aquí? —va preguntar de sobte en Vicenç—. En una carta m’explicaves que te’n recordaves vagament, de la casa d’abans…

—Els meus pares i nosaltres vam venir a peu des d’Olot per treballar a la fàbrica. No teníem res: vam arribar amb un parell de farcells amb tot el que teníem. El senyor Alsina, que era el director, ens va donar feina a tots, a més de facilitar-nos la casa. Has dit que la majoria dels que vam arribar aquí veníem del camp i de la pagesia, i és veritat. El meu pare era pastor, com tota la seva família, els seus germans i germanes —l’Araceli descabdellava la història amb una senzillesa ben natural—. Quan la meva mare va perdre el meu germà Antoni, va jurar que si se li moria un altre fill se n’aniria d’una terra que no se’ls estimava prou com per veure’ls créixer vius i sans. I el dia que la meva germana Lluïsa va néixer morta…

—Treballaves a la fàbrica, abans de fer-ho a la fonda?

—Des dels set anys. M’hi duien gairebé adormida, a collibè, a les cinc de la matinada, hivern i estiu.

Es van tornar a fregar la mà. La carretera es començava a poblar de persones: caminants, gent que passejava… La fàbrica començava a quedar enrere. El vent arremolinava la pols. Semblava que l’única llum fos la dels seus cors.

—Mai més no hem tornat a passar gana —sospirà l’Araceli—, o sigui que m’és igual el que diguin de la fàbrica i la colònia. I tant me fan, les lluites socials i les revolucions…

—No ho diguis, això —la tallà en Vicenç—. Si no arriba el dia que aspirarem a la igualtat entre tots els éssers humans…

—M’agrada, sentir-te parlar.

—I a mi, veure’t i saber que passaré la resta de la meva vida al teu costat —va callar uns segons, prou per entendre que ja estava tot dit i només faltava el darrer pas—. Araceli, tornaré per parlar amb els teus pares, si hi estàs d’acord…

La jove alçà una mà per tocar-li la galta.

Després s’hi va acostar ràpida, fugaç, per fer-li un petó furtiu en la nit.