29

La boda era senzilla, íntima. L’Araceli resplendia com una flor, vestida de blanc immaculat, i en Vicenç, que es posava de puntetes amb les sabates noves, semblava més alt, més capaç, més ferm que mai. A la capella de can Soler de la Torre, a l’església dels Dolors, no hi cabia ningú més, amb tots els Vidal al banc de la dreta mirant a l’altar, i els Carbó al de l’esquerra, tot i que en aquest cas la presència era mínima, amb la germana del nuvi com a única representant. Les dones rivalitzaven en llàgrimes; els homes, en dignitat i serietat; l’Esteve era l’únic que somreia.

El pare Vilarrubias ho va dir:

—Hi ha penya-segats i platges. El mar xoca amb força als primers, i besa la sorra a les segones; la vostra vida també serà com una costa, on hi haurà moments plens de penya-segats i d’altres plens de platges suaus. Resistiu als primers. Beneïu les segones. I recordeu que vivim en un temps de lluita i de coratge; en un nou segle ple d’esperances: obriu les mans per rebre la vida que se us concedeix; tanqueu-les plenes de força per conservar-la. Vicenç, Araceli: comenceu un camí que us ha de dur a l’eternitat gronxats per la flama d’aquest amor que avui us ha portat fins aquí. Avui tot just en consumeu el primer pas. Confieu en Déu, perquè sou la seva llum a la Terra.

A la sortida de la cerimònia, es van formar els rotlles que parlaven sota el sol matinal. Els íntims tenien un dinar al petit jardí de cals Vidal. Gairebé al mateix carrer. Les veus s’enfilaven en espiral cap al cel, esquivant a tothom que intervenia en les converses habituals de bodes, bateigs, comunions i enterraments.

—Fan molt bona parella.

—Sí.

—I ell és un home molt intel·ligent. Arribarà lluny: treballa, estudia; té una capacitat…

—Se’ls veu tan enamorats…

—Viuran a Badalona, en un pis molt maco que dóna al mar.

—L’Araceli s’ho mereix.

—Diuen que la família d’ell sempre ha sigut molt seriosa i respectable.

L’Araceli tenia la Neus a coll; en Jordi, el lluïa orgullosa l’àvia. La fotografia familiar els va fer estar tots junts i quiets durant cinc segons; després la noia tornà a agafar la neboda a coll i li va fer un petó.

—D’aquí a nou mesos en tindràs una —va dir la Josefina—. Ja ho veuràs, llavors.

—Tant de bo…! —sospirà l’Araceli.

—No tinguis tanta pressa —el to era més trist del normal.

—Per què?

—Em penso que torno a estar embarassada, i ara mateix…

—Josefina!

—Ssst! —li va tapar la boca—. Encara no n’estic segura, i en Joan no en sap res; el que menys ens convé, ara, és una altra boca a casa.

L’Araceli no hi va poder seguir parlant: algú l’agafà pel braç i se la va endur gairebé arrossegant després que tornés la nena a la cunyada. La Josefina es trobà sola abans que els seus ulls topessin amb els d’en Ventura, també solitari entremig del guirigall; la Neus semblava molt feliç, enmig de tant xivarri.

—Ventura! —el va cridar.

—Hola, cunyada. Estàs molt guapa.

—Escolta —li agraí el compliment amb la mirada, però no pas amb la paraula—, allò de l’altre dia… Vull que sàpigues que em sap greu.

—Si necessites res, m’ho dius: en Joan no cal que ho sàpiga.

—Per què no us enteneu?

—No ho sé.

—Sí que ho saps.

—Què diu, ell?

La Josefina abaixà els ulls.

—Res.

—Es pensa que sóc un inútil, i potser alguna cosa més i tot —reflexionà en Ventura—. Una vegada va dir que jo era com un còndor volant a l’espera de la carronya que els altres no volen.

—En Joan t’estima.

Què havia de fer? Dir a la seva cunyada que ell també se l’estimava, encara que en menyspreés la manera pusil·lànime d’enfrontar-se a la vida, la covardia, el silenci, la displicència amb què acatava la normalitat i la resignació amb què s’enfrontava al que considerava impossible de canviar?

—Mantinc la meva oferta —es limità a dir—. Tens dos fills, i els diners són bons. Sóc un Vidal, i no un estrany, o sigui que el meu és teu. Ara, si em perdones… Allà hi ha algú que vull veure.

La Josefina va mirar cap on assenyalava ell: la Clementina Gomis dissimulava a pocs metres, fora del cercle que s’havia format al voltant de la parella davant la porta de l’església. En Ventura va fer un petó a la galta de la seva cunyada i caminà cap a la noia, somrient mentre s’hi acostava. La Clementina no ho feia pas; més aviat tot al contrari: va endurir el gest, i no el varià ni quan es va aturar davant seu.

—Hola —va dir ell.

—No em pensava que tinguessis tanta barra —l’assassinà amb els ulls.

—Per què?

—Que no ho saps?

—No; i m’alegro de veure’t. Últimament…

—Hi ha rumors, saps? —el va tallar.

—De quina mena?

—Tu ho deus saber…

—No; no ho sé.

La Clementina es va trair per la lluïssor de les pupil·les: quedà despullada davant seu; va ser molt ràpid, però tan revelador com una confessió. En Ventura no va voler que s’enfonsés.

—Com et va, amb en Pere?

Segurament va ser pitjor. La lluïssor s’accelerà.

—T’odio —va dir ella.

—Doncs veiem-nos després. Encara pots…

—No —va ser categòrica.

—M’hauries volgut veure com ell —va fer un gest cap a en Vicenç, que reia a pocs metres—: casat, treballador, respectable, digne, segur…

—T’estimava i prou.

—Però et farà feliç —va reconèixer sense gens d’acritud a la veu.

—Vés-te’n al diable, Ventura —el menyspreà la Clementina uns segons abans de girar-s’hi d’esquena per marxar.

—Segur que amb ell t’hi entendràs bé.