48

—Miquelet!

El seu excompany de la colònia i de la fàbrica va girar el cap. No amagà la sorpresa que li produïa la trobada. Va obrir els ulls i la boca i, en veure que en Ventura se li acostava amb un somriure, ell també va permetre que el seu aflorés.

—Ventura! —exclamà.

—Ves per on! És increïble! Què hi fas, aquí?

—Això tu! Què hi ha, home?

Es van estrènyer la mà. Es van donar copets a l’espatlla. En Ventura pensà instintivament en el seu germà, l’Esteve; i no li va canviar gens la cara: continuà fingint aquella alegria que no sentia, a l’expectativa. En Miquelet semblava relaxat, distès com als vells temps.

Els vells temps.

—Que estàs de pas? —li va preguntar l’home que havia enganyat la Maria.

—No: ja fa gairebé un any, que visc a Barcelona.

—Què dius, ara!

—I tu?

—Jo vaig venir quan vaig tenir el problema amb la Maria.

—És clar. Ja ho saps, que és morta?

En Miquelet va fer una ganyota de disgust.

—Sí, ho vaig saber per casualitat. Quina llàstima.

—Que no n’estaves enamorat?

—Ja saps com va, tot això —l’ambigüitat del seu gest amb la mà dreta acompanyà la manera com se li van arrugar les faccions—: suposo que les coses no anaven del tot malament, però quan es va quedar prenyada… Caram, Ventura, s’ha d’estar preparat, per a això! I a més em van fer fora!

—No et volies casar…

—No és tan fàcil… —va repetir el gest de dolor—. Què passa, que m’ho tiraràs per la cara, precisament tu?

—No és cosa meva —va admetre ell abans de canviar el to de veu per recuperar la seva confiança—. Escolta, em sembla fantàstic, haver-te trobat a Barcelona! On pares?

—Visc aquí —en Miquelet assenyalà l’edifici—. Comparteixo un petit niu amb un company; perquè és un niu, de debò: és a dalt de tot, al terrat, una mena de quadrat ple de degotalls on et mors de fred a l’hivern i de calor a l’estiu, però què hi farem. I tu?

—Visc al costat del carrer Avinyó, a Carabassa.

—No em sona.

—Que pujaves? —en Ventura assenyalà l’edifici.

—Sí, vine: te l’ensenyo.

Van entrar a la casa i van pujar els quatre trams de la fosca escala, més el que donava al terrat, a l’angle més allunyat del qual hi havia l’habitatge d’en Miquelet. No va haver d’obrir la porta amb clau: estava ajustada i prou, sense ni tan sols un pestell. Ho va entendre en veure l’altre home a dins.

El terrorista.

Descobrir la relació d’en Miquelet amb ell, comprovar-ne la certesa, li causà unes sensacions contradictòries: de normalitat i inquietud; de calma i desassossec.

Alguna cosa l’impulsà a anar més lluny.

Sense caretes.

—Eusebi: aquest és en Ventura, de la colònia Güell.

L’home que havia seguit aquella nit li va estrènyer la mà, en silenci. El travessà amb una mirada esquiva, tan fosca com l’escala per on acabaven de pujar; una mirada no exempta de recel. No semblava que estigués fent res.

—Jo et conec —va dir el nouvingut.

—Ah, sí?

—Et vaig veure fa poc, quan vas posar la bomba al carrer Unió.

L’escena va canviar en un instant, com si de cop acabés d’aparèixer l’hivern entre ells: un fred carregat de tensió. Els ulls de l’Eusebi van anar primer cap a en Miquelet; després van tornar al visitant. Els d’en Miquelet s’havien tornat a convertir en llunes, pendents d’ell, tan agafat a contrapèl com espantat. En Ventura controlava l’Eusebi.

—No sé de què em parles —ho va provar aquest.

—Tranquil: us podria ajudar.

La navalla va aparèixer a la mà de l’Eusebi sense més ni més; potser la duia a la màniga. No hi va parar atenció: el continuà mirant als ulls, allà hi era tot.

—Qui és? —li preguntà l’Eusebi a en Miquelet.

—Un amic, de debò —vacil·là insegur.

La navalla va pujar. S’aturà a dos pams de la cara d’en Ventura. Ell continuava immòbil. Fins i tot es va permetre somriure.

—Què vols? —va dir l’Eusebi.

—Sóc aquí, no?

Va obrir els braços, oferint la seva nuesa.

Ningú tret d’ell mateix arribà a copsar l’excitació que sentia.