89

—Senyor Ventura, podem parlar amb vostè?

El que duia la veu cantant era en Lluc Pedrerol: un bon obrer; i encara més: un bon home. Se solia distingir en la feina i entre els seus companys. No li va estranyar, que encapçalés aquell grup reduït. Hi havia en Robert Solà a la seva dreta, en Santiago Ros a l’esquerra, i una mica més enrere quedaven en Javier Alcántara i en Dagoberto Sánchez, tots dos més circumspectes i aguerrits.

—És clar, però ja sé què em direu.

—Es parla d’una vaga general.

—En efecte.

—Ja sap que no té res a veure amb l’empresa, senyor. Aquí hi ha bones condicions, i un jornal digne; prou que ho valorem, i més aquests últims mesos, d’ençà de la seva arribada. Però la vaga és la vaga, de tots i per tots, aquí i a tot Barcelona, i si es convoca s’haurà de respectar.

—Hi estic d’acord.

Potser es pensaven que seria més difícil, que parlaria de recuperar després el temps perdut, que no hi tenien dret, que no els concernia i altres excuses. En Lluc Pedrerol no desvià els ulls dels seus; els altres quatre, sí; van intercanviar mirades expectants.

—Ens en dóna la seva paraula d’honor? —va exigir el portaveu.

—Que cal res més? —en Ventura els ensenyà les dues mans nues, com si els demostrés que no amagava cap carta a la màniga.

—Hi ha llocs on els amos…

—Això és en altres llocs; aquí hi sóc jo.

—Però el director… —va insistir en Lluc Pedrerol.

—Deixeu-m’ho a mi, d’acord? —els mirà amb més determinació—. La vaga es farà perquè se’ns estan enduent els fills, els germans i els amics a una guerra absurda. Nosaltres no tenim les mil cinc-centes pessetes per fer que es quedin a casa. Ningú ens ha consultat res: som obrers. Que no us enganyi el meu aspecte: sóc un de vosaltres, sempre ho he sigut i sempre ho seré, tot i que a vegades és bo disposar d’una oportunitat i una posició per millorar les coses des de dins. Anirem a la vaga, sense por, sense càstigs ni represàlies. Oblideu-vos del director: si cal, parlaré amb la mestressa.

Tenia convicció, i se’l van creure malgrat que era més jove que tots ells, que devien estar entre els trenta-i-molts i els cinquanta-i-tants.

—Puc preguntar-li una altra cosa, en confiança?

—Endavant.

—Creu que hi haurà disturbis?

I quan no n’hi havia, en una vaga que començaria de manera tan radical i decidida, per molt que es digués que seria pacífica, que paralitzaria tota la ciutat amb centenars i potser milers d’obrers que sortirien al carrer en un clima de crispació i de fúria?

—Sí, companys —va dir amb plena sinceritat—: crec que hi haurà disturbis.