116

La Isabel va obrir la porta del pis a punt per baixar les escales corrent, o saltant els graons de dos en dos, si calia; però a qui menys s’esperava trobar al replà, a punt de trucar, era en Ventura.

I encara menys trobar-lo amb…, una nena a coll, gairebé acabada de néixer.

Es van quedar mirant: ella, bocabadada; ell, seriós.

—Ventura… —exhalà la Isabel, que havia aguantat l’alè de la sorpresa.

—Esteu bé?

—Sí —va mirar la nena, i el cistell de vímet que ell aguantava amb l’altre mà—. De qui és?

En Ventura no va respondre a la pregunta.

—I l’Esteve?

—M’acaben de dir que és en una barricada, aquí mateix, a Avinyó amb Ample; ara l’anava a trobar.

—En una barricada?

—Sí.

—Ja hi vaig jo —li va dir amb to més expeditiu—. Tu queda’t aquí amb ella, sisplau.

Li posà la nena als braços. Encara estava desperta, animada, feliç; no havia plorat, al llarg del trajecte. Amb els seus ulls grossos i negres, s’ho mirava tot expectant; a ell també.

Va deixar el cistell vora l’entrada.

—Aquí hi tens roba —continuà en Ventura—. Tornaré de seguida que pugui: només serà un dia, o potser dos.

—Espera’t… —va provar d’aturar-lo la Isabel—. Com…, es diu?

—Maria.

La nena encara s’omplí més de baves, en somriure-li. Va moure una maneta per atrapar-li la cara. La Isabel es deixà arrossegar per l’influx d’aquella màgia.

Quan va voler tornar-li a preguntar qui era, per què la tenia i per què els la deixava, en Ventura ja no hi era.