140

La casa que li havia dit l’Esteve estava tan silenciosa i fosca com les altres, amb la porta tancada. Tampoc no hi havia moviment al carrer de la Mercè: les últimes barricades de la zona ja no existien; havien caigut. Així, l’interès de la revolta es desplaçava cap a altres bandes, tot i que l’endemà, potser, els veïns tornarien a baixar per reconstruir-les i continuar-se enfrontant a l’impossible.

La nit portava una mica de pau; almenys allà.

Les seves dues alternatives passaven per tirar la porta a terra i baixar per dalt; optà per això últim en veure que la casa contigua tenia la porta trencada: ja s’hi sentia un expert, a moure’s pels terrats.

Va pujar per l’escala palpant la barana i els graons, maleint-se per no portar llumins per poder-se il·luminar, amb la por de trobar algú que baixés tan a cegues com ell, encara que fos un veí, però no ensopegà amb ningú. Ni tan sols se sentia res, a l’altra banda de les portes: cadascú vivia la seva por en silenci, plorant els morts o resant pels vius. Almenys va tenir sort, perquè en arribar a dalt va veure un rectangle obert amb la nit a l’altra banda.

Pujà al terrat i comprovà que tot estava en calma. El pitjor va ser adonar-se que la casa on es trobava tenia un pis més que la veïna, que era el seu objectiu. No va tenir més remei que penjar-se al mur, lliscar cap avall i saltar el tros que li faltava. Va flexionar les cames en entrar en contacte amb el terra, i rodà sobre si mateix fins a aturar-se, sense haver-se fet cap mal si no hagués estat pel canó de la pistola, que se li havia incrustat a l’esquena. L’edifici era molt estret, i això volia dir que el lloc amb prou feines feia dos metres quadrats.

La porta que comunicava el terrat amb l’escala la va trobar tan tancada com la del carrer, però el pany era vell i estava rovellat: no va tenir gaires problemes per desprendre’l del marc i començar la baixada.

Tornà a la foscor.

Va aplicar l’orella a la primera porta que trobà, a la seva esquerra, i no li arribà cap soroll de dins. Es va arriscar i trucà amb els artells de la mà dreta, mentre aguantava la pistola amb l’esquerra. No va obtenir cap resposta, i palpà la fusta fins que va trobar una campaneta. El seu so s’escampà amb timbres aguts, però tampoc hi va haver sort.

No hi havia cap altra porta, al replà, i baixà al pis de sota per l’escala angosta. De l’estretor de l’edifici en va deduir que cada habitatge ocupava tota una planta; ho comprovà seguint el perímetre de la paret. Aquest cop sí, que va tenir sort: les veus, tot i que eren dèbils, venien d’algun lloc del pis; una era d’una dona.

Trucà i es va esperar.

Tornà a trucar al cap d’uns segons, i es va tornar a esperar.

Sabia que a l’altra banda l’escoltava algú amb por d’obrir.

—Estic buscant en Miquelet Soler —va dir.

La resposta va ser dèbil.

—No coneixem ningú que es digui així.

—I l’Eusebi Mestres?

—Més amunt, al pis de sobre.

La porta buida que acabava de deixar enrere.

—Gràcies.

Tornà a pujar.

Va tornar a trucar.

Pensà a tirar la porta a terra o disparar al pany, però això hauria representat despertar una atenció innecessària.

Va pujar el tram d’escala que duia al terrat i s’hi va asseure.

Podia esperar-se i arriscar-se.

No tenia res més per fer, en aquell moment.