119

La Beatriu no havia dormit en tota la nit, esperant inútilment, preguntant-se un miler d’absurds sense poder-se imaginar cap resposta, caminant per la casa com una fera engabiada sense saber què fer ni com comportar-se, ni poder estar-se quieta més enllà d’uns minuts.

Així, una hora darrere l’altra.

I tot i així, inexplicablement, al final s’havia quedat adormida, víctima de l’esgotament.

Somiava en en Ventura: es veia amb ell lluny de Barcelona, en una platja de sorra daurada, flotant en el silenci i sota una pau eterna; feien l’amor a la sorra: bojos, nens. Era una illa deserta enmig de l’oceà.

—Beatriu…

El besava, en devorava els llavis, el cos; necessitava sentir-lo dins d’ella mateixa, formant part del seu ésser.

Va obrir els ulls i el va veure, tan a prop com n’estava al somni; tan maco, tan diferent de tot, encara que ara el seu aspecte fos un altre, amb la roba bruta, tacada, i la seva expressió…

Tan i tan seriosa.

—Ventura!

L’envoltà amb els braços i l’estirà, obligant-lo a seure al seu costat al sofà que l’havia vençut. Reaccionava cada cop més, per damunt d’aquell afebliment mental. No va ni voler veure el seu estat. Va continuar abraçant-lo, buscant-li els llavis, acariciant-lo amb les seves mans àvides.

—Ha passat una cosa —va dir en Ventura.

—No té importància —li xiuxiuejà a cau d’orella—: ja ets aquí. Tenia tanta por…

—Beatriu, sí que té importància: es tracta d’en Faustí.

Li va fer un petó, dos més… Quan s’adonà de la seva immobilitat, va haver d’apartar-se una mica del seu rostre i perdre’s en aquells ulls sobtadament freds i al mateix temps carregats de foc.

—No —mogué el cap horitzontalment un parell de cops—: no diguis res…

—En Faustí és mort.

Va deixar que la notícia se li fiqués al cap.

—Sé on és. Anem, hauràs d’identificar-lo, reclamar-ne el cadàver, avisar els seus pares… Anem, estimada.

No la va poder alçar, encara no. L’abraçà i esperà que li sortissin les llàgrimes.

Però la Beatriu no va plorar.

Encara era als seus braços, immòbil, suspesa en algun lloc d’aquella nova realitat que s’obria pas al seu cap.