134

En Ventura no baixà fins al carrer. Arribar-hi havia sigut complicat, i no tenia ni la més petita idea de quina era la situació a Avinyó o al passeig de Colom. Va optar per pujar al terrat amb l’objectiu de tenir més bona perspectiva.

Empunyà la pistola després d’assegurar-se que encara hi quedaven bales: n’hi havia tres.

No hi va trobar ningú, però a prop, a l’altra banda del carrer en direcció a la cúpula de la Mercè, va veure algunes fogonades. Llampades clares avançant-se una fracció de segon a l’espetec del tret. Se suposava que els que s’havien apostat als terrats eren dels seus, però no estava segur de res: enmig del caos ja s’hi movien els que esperaven beneficiar-se de la situació, des dels lladres fins als qui buscaven saldar litigis o dur a terme les seves venjances personals. Tard o d’hora, la guàrdia civil o els guàrdies de seguretat també prendrien els terrats seguint una tàctica militar.

Es tornaven a sentir canonades: això volia dir que l’artilleria acabava d’entrar en acció. Venien de la zona de Marquès del Duero, el «Paral·lel». El començament de la fi.

No hi havia moviment, a Carabassa, i anà cap a l’altra banda per veure Avinyó. Va treure el cap per la barana de ferro i obra amb precaució i amb la pistola a la mà, i cap amunt hi va veure moviment de tropes uniformades. A prop, cap a Gignàs, hi va veure una de les barricades.

No va poder veure si la Carolina i l’Esteve hi eren per la distància, per la falta primerenca de llum i perquè la barricada l’hi impedia, però era evident que els que baixaven per Avinyó els envoltarien.

En Ventura ja no s’esperà més.

Va sortir del terrat i, saltant els graons de tres en tres, inicià la baixada cap al carrer.