128

En Ventura ja s’havia adonat que la vaga, la revolta o com es digués en aquell moment, estava perduda.

Cap polític s’havia adreçat als resistents; cap líder, cap sindicalista o cap figura cabdal s’havia plantat davant seu: el més probable era que s’haguessin fet enrere per por, o perquè sabien que no guanyarien; i això volia dir que enlloc d’Espanya no havia passat res: ningú no parlava amb els homes de les barricades ni amb les dones i els nens que, de manera obsessiva, anaven arrasant les esglésies i els convents. Estaven sols. Barcelona estava sola, barri a barri, carrer a carrer. Un grapat d’éssers humans multiplicat per mil lluitava als mil punts on la batalla cobrava l’última dimensió. Si resistien aquell dimecres, no passarien de dijous. I si resistien el dijous, seria pitjor, perquè com més hores passessin, més alt seria el preu del seu desafiament: tot Espanya cauria damunt Barcelona i l’aixafaria; la repressió seria ferotge.

No quedava temps.

Per a ell, tampoc.

En arribar per darrer cop a casa de la Beatriu, va saber que la germana d’ella i el seu marit ja hi eren. En va tenir prou de veure els ulls d’en Ramon i les llàgrimes seques al rostre de l’Anna. El que no s’esperava era sentir veus. Pensava en el silenci, el recolliment del dol, el drama d’una mare que acabava de perdre el seu únic fill i un pare desfet per l’adversitat.

S’equivocava.

—Senyor… —en Ramon va voler evitar que hi entrés.

—Ho he de fer —li va dir en Ventura.

El criat s’apartà i va caminar cap al saló. La veu d’en Salvador Badia li arribà de manera imperiosa i dura, agressiva, abans que travessés aquella porta.

—Aquella xusma…, per l’amor de Déu! Prou que han sabut organitzar tota aquesta revolta! Amb l’exèrcit lluitant fora d’Espanya! Però quan arribin les tropes de Saragossa…! Espero que els afusellin a tots!

—Salvador, no cridis —li demanà una defallida Beatriu.

—Que no cridi? —la va desafiar—. Converteixes casa teva en un… —no va dir la paraula, però tampoc no deixà de parlar—: aquest home amb qui vius! Aquest vulgar arribista! Que et penses que no ho sé, què ha fet amb tu i amb els homes de la teva fàbrica? Ets cega, Beatriu! Cega! Jo et vaig confiar el meu fill i tu…!

En Ventura va entrar a l’estança.

En Salvador Badia parà de cridar. Era al mig de la sala, dret, amb un aspecte impecable: un elegant vestit negre, la barba arrissada, els cabells sumptuosos. La seva dona seia vora la Beatriu, totes dues de dol.

Van alçar la mirada davant el silenci de l’home, i van topar amb la del nouvingut.

—El seu fill va morir per neci, senyor Badia —la veu d’en Ventura va sonar freda—: vaig voler impedir que sortís, que es condemnés ell mateix; però era arrogant, com vostè.

—Com gosa? —al pare d’en Faustí li tremolà la veu.

—Té dret a saber la veritat —continuà parlant amb calma, sense voler veure els ulls de la Beatriu, que li pregaven una última concessió—: en Faustí va morir en un bordell de la ciutat; es deia La Bogeria d’Adam, i no era la primera vegada que hi anava. Almenys deixi’m dir-li que va morir feliç, amb una dona als braços.

La Magdalena Ferrer va enfonsar el rostre entre les mans: la Beatriu ja no la va consolar. Es va aixecar.

I arrencà a córrer darrere en Ventura quan ell va sortir d’allà sense esperar cap més reacció d’en Salvador Badia.