79

Ja no podia dormir.

Es va alçar del llit després d’apartar el llençol lleuger que els tapava, i vacil·là un segon sense saber ben bé què fer: la finestra oberta, buscant la frescor tèbia de la nit, era una possibilitat; baixar fins a la cuina per prendre un got de llet freda, una altra; refugiar-se a la sala i asseure’s en una butaca, la més inquietant.

No volia pensar.

Va mirar la Beatriu, adormida i plàcida. Tot el desig anterior es convertí en pau sota la calma d’aquella preciosa serenitat.

La seva Beatriu.

Pensà que era estrany, fer servir aquell terme de propietat.

Va sentir un afecte impulsiu. No pas amor, ni la passió d’un parell d’hores abans, ni necessitat o desig: afecte; la tendresa especial i única que acosta les persones en determinats moments, per damunt de tota la resta.

Aquella era la Beatriu que havia desafiat a tothom, que vivia amb un home més jove sense estar-hi casada, menyspreant mirades i males llengües; un home intrús, sense passat: un arribista. La Beatriu que, de mica en mica, recuperava el territori perdut, la que tornava a anar al teatre o a sopar, amb ell, segura des de la seva mirada orgullosa i provocadora.

Sí: la seva Beatriu.

En Ventura va sortir de l’habitació embotit en la seva bata i, a les fosques, baixà al pis de sota per dirigir-se a la cuina. No hi havia perill que ensopegués amb en Ramon o amb l’Anna: tenien ordres de no llevar-se a la nit tret que els cridessin directament, encara que sentissin una remor, un moviment o unes veus.

No va arribar a la cuina.

El so de la porta exterior en obrir-se el va fer aturar. Submergit en aquella penombra tan sols trencada per la claror dels finestrals, adreçà una ràpida mirada al rellotge de paret situat a la seva dreta: un quart de quatre de la matinada. Va estar temptat de continuar el seu camí, però alguna cosa l’hi impedí. Va plegar els braços i esperà que en Faustí arribés fins a ell.

El nebot de la Beatriu va tenir un ensurt en veure’l, o més ben dit en topar amb el seu cos quiet enmig d’enlloc, com una estàtua animada.

—Per l’amor de Déu, quin…, espant…, m’has fet, home!

No era exactament com aquella primera nit, però gairebé: la borratxera semblava la mateixa; una prolongació més. Els ulls els tenia vidriosos; la roba, menys elegant i ben planxada que quan havia sortit a la tarda o al vespre; la corbata, fora de lloc; la pudor se sentia a distància.

—T’ho has passat bé?

El jove vacil·là: li costava centrar la mirada. Intentà apartar-lo i prou.

En Ventura el va aturar.

—Si la teva tia es desperta, et deixo inconscient d’un cop de puny.

En Faustí Badia s’esgarrifà. La seva mirada va adquirir el rampell poruc dels covards.

—Dei… xa’m en…, pau…, eh?

—D’on véns?

—I a tu què…? —ho tornà a provar per segon cop, sense èxit.

En Ventura el va aguantar amb una mà. Li feia por que li caigués a terra, perquè els seus genolls no semblaven gaire fiables, i el va recolzar a la paret.

—Has anat a La Bogeria d’Adam?

El borratxo es va rendir; els ulls encara li miraven guenyo mentre esperava el cop.

—Sí.

—Amb qui has estat?

—Jo…, què sé! —es va moure inquiet—. Amb una…, puta…! No ho sé…!

En Ventura li donà una nata amb la mà lliure, no gaire fort.

—Com es diu?

—No em peguis!

Va repetir la cleca. Els ulls d’en Faustí es van inundar de pànic.

—El seu nom…

—Cèlia! —no el va cridar perquè recordava l’advertiment que si despertava la seva tia seria pitjor, però sí que el convertí en un xiscle ofegat d’impotència—. Cèlia!, què passa?

—No era la Montse?

En Faustí parpellejà. Li va costar centrar-se, i encara més fer memòria.

—La Montse? —va repetir el nom balbucejant.

—La Montse, sí.

—Fa…, molt temps que no va per allà… —li devia fer l’efecte que la conversa era absurda—. Es va posar malalta…; malalta o…, una cosa així. Fa mesos…

En Ventura s’apartà del seu costat i va deixar d’aguantar-lo. Continuà el seu camí cap a la cuina. El nebot de la Beatriu va estar a punt de recular fins a terra, però va poder dominar-se i mantenir l’equilibri. Després arrencà a córrer escales amunt, per si de cas ell tornava.