4

A la missa matinal celebrada a la capella de la colònia, abans de marxar, el pare Vilarrubias els havia dit, a més de lloar-ne el sacrifici, el cristianisme i la generositat per l’acte sublim que estaven a punt de realitzar, que aquell 4 d’abril passaria als annals de la història.

Mentre viatjava amb els qui finalment havien estat escollits per donar pell des de la colònia Güell, a Santa Coloma de Cervelló, fins a Barcelona, l’Esteve hi reflexionava.

Era el primer cop que hi pensava, en «la història».

Als seus gairebé dinou anys tenia massa somnis perquè cabessin dins d’un concepte tan ambigu i pragmàtic com aquell.

Els dos fills del senyor Eusebi Güell —en Claudi, el gerent, i en Santiago, el director— ja eren a l’hospital. En Gaspar Vilarrubias i ells vuit van passar gairebé immediatament al quiròfan on s’havien de dur a terme totes les intervencions, tant les donacions com els empelts a en Josep Campderrós. Eren les dotze del migdia. Mentre el metge parlava i els alumnes de l’Escola de Medicina escoltaven, l’Esteve es veia incapaç de concentrar-se: era com si flotés entre l’orgull del pare i els dubtes de la mare.

Sense oblidar en Ventura.

—Sort —li havia desitjat el seu germà. I li havia assegurat un fet desconcertant—: això et canviarà la vida.

—Llavors, per què no t’hi has apuntat tu, també? Sempre en parles, de canviar la teva.

No hi va haver resposta. Només aquell somriure.

Ningú no sabia què s’amagava entre els ulls i el somriure del seu germà.

Ningú.

El doctor Cardenal els parlava, a ells i als estudiants. Adoptava un aire tan emfàtic com li era possible, amb la solemnitat que demanaven el moment i les circumstàncies excepcionals.

—Així doncs, procedirem a afaitar en els donants les zones que han de ser operades i, a continuació, n’extraurem els trossos de pell suficients per tapar la part anterior de les extremitats del ferit. D’aquí a uns dies o setmanes, depenent de la seva evolució, efectuarem la mateixa operació amb nous donants a la part posterior. Observin… —L’Esteve flotava, igual que en un somni: la veu l’hi conduïa; l’hospital n’era el marc. Alguns dels seus companys estaven pàl·lids; d’altres alçaven la barbeta en actitud fingidament desafiant. Cap no parlava. Un obrer fora de la feina era el més semblant a una flor arrencada del test o del jardí; en deien herois—, per la qual cosa la pell, en ser despresa del cos, s’encongeix, i, en canvi, la ferida produïda per la pell arrencada s’engrandeix. Les ferides del nostre pacient fan entre quinze i vint centímetres de llargada per uns set d’amplada. Nosaltres extraurem pell del costat dret dels nostres donants; concretament, fragments d’entre dos per quatre i dos per sis centímetres…

La llista inicial era de quaranta-sis voluntaris; havia quedat reduïda a trenta-cinc per motius diversos, i ells vuit ja eren allà, al costat dels dos fills de l’amo i del mossèn.

De debò que li canviaria la vida, allò?

En quin sentit?

Estimava en Joan, i l’Araceli, però en Ventura era diferent: sempre ho havia sigut; per això ell l’adorava, el seguia, mirava sempre d’assemblar-s’hi.

En Ventura tenia el que els faltava a ells: força, carisma…

I misteri.

Va tornar a la realitat, al present, en sentir una discussió.

Els dos germans Güell volien ser els primers a donar pell, i el pare Vilarrubias igual. Una curiosa baralla verbal. Va guanyar en Claudi Güell per la seva categoria de gerent. Quan es va estirar a la taula d’operacions i es va descobrir que havia estat vacunat feia poc, el metge li va dir que era millor dispensar-lo. En Claudi Güell afirmà que no es mouria de la taula, que li traguessin la pell i, si no servia, que la llencessin a les escombraries, però que ell era allà per a aquell menester i no es pensava moure.

Va ser el primer.

Després el seu germà Santiago, el mossèn…

—Són diferents —repetia el seu pare una vegada i una altra—: els Güell són diferents, i aquesta colònia, la fàbrica, també, us ho dic jo.

—Esteve Vidal.

El seu torn.

Ningú havia proferit ni un plany. Tots havien serrat les dents. L’Esteve va ocupar el seu lloc a la taula d’operacions i tancà els ulls.

En Ventura mai no es queixava.

Ell tampoc no ho faria.