117

La notícia que davant de la Capitania General els guàrdies havien disparat contra una multitud pacífica que aplaudia i cridava visques a l’exèrcit i havien matat diverses persones va recórrer els carrers més ràpidament del que era habitual. El tiroteig s’havia pogut sentir des de molts llocs. En aquell moment, el dia no era ni millor ni pitjor que l’anterior; només n’era la continuació, amb una precària estabilitat que els rumors sacsejaven constantment. Els carrers es tornaven a omplir a poc a poc d’homes, dones i nens, però especialment d’elles i dels més joves. Els escassos mitjans en forma de policia o guàrdies repartits pels punts més estratègics resultaven insuficients davant el polvorí obert per la vaga i els avalots. En qualsevol instant semblava que tot hagués de ser possible.

—És veritat, que ahir a la nit, al Poble Nou, van atacar els maristes?

La dona s’arronsà d’espatlles. Va mirar la Carolina i la Leo.

—Això ja cremaria per totes bandes, si no fos pels guàrdies civils —i assenyalà la presència de poc més d’una dotzena d’efectius davant les Escoles Pies de la ronda de Sant Pau—. Maleïdes sotanes del dimoni!

Va escopir a terra. Anava arromangada i no es molestava a amagar-se del sol. Se’ls en va acostar una altra.

—La culpa la tenen aquests maleïts escarabats: capellans i monges! I el pitjor són els convents de clausura: temples d’horror, diria jo! El que es fa allà dins…!

La Carolina recordà la seva pedrada: tan innocent; tan alliberadora.

Van arribar més dones, les colles de xavals anaven d’un cantó a l’altre. El món es movia d’una manera estranya, entre la solemnitat de les parets religioses, la quietud dels guàrdies i l’agitació de la massa que s’anava nodrint de mica en mica de més caps, braços i rancors. Els rotlles parlaven, s’esperaven mentre els rumors continuaven saltant d’una banda a l’altra, amb les seves notícies desmesurades.

—Què esperem? —digué una dona alçant la veu.

—No dispararan pas, contra nosaltres, no s’hi atreviran —va afirmar una altra.

La Carolina va mirar els guàrdies.

—Se’n van —anuncià, gairebé sense acabar-s’ho de creure.

Totes les mirades s’hi van adreçar: els guàrdies es retiraven, deixaven la custòdia. Per alguna raó abandonaven els escolapis a la seva sort.

—Hi ha soldats —va advertir una altra de les dones.

—Visca l’exèrcit! —tronà una altra.

Pel seu costat hi van passar dos joves d’uns quinze o setze anys; duien una ampolla de petroli. Es van encaminar directament a la porta de l’església.

—Ara: som-hi! —cridà l’arromangada.

La Carolina va ser la primera de moure’s; la Leo la va seguir. Van començar a córrer per sumar-se a l’assalt quan les primeres flames ja devoraven la fusta de la porta que protegia el recinte sagrat.