5. El paradís terrenal
La serra nordoccidental de Font-rubí i les prolongacions, fan de pantalla contra el vent dominant de mestral al Penedès. Els indicis més antics de la presència de L’home en aquestes contrades, es troben en aquesta serra que amaga la tranquil·la subcomarca de Mediona i que té com a sentinella vigilant i racó de solitud i meditació el mas Bolet, amb la cova del Bolet sadolla de troballes prehistòriques i llegendes fantàstiques.
Diuen els entesos que el bolet per excel·lència, L’Amanita muscaria, o, com diem en català, el reig bord o matamosques, aquell que ens fa considerar «tocats del bolet» els que l’han ingerit, perquè provoca al·lucinacions, conté una droga, la muscarina, que fa veure follets i barrufets, que dóna alegria al cor i força als músculs, que fa «viatjar».
Avui, després d’unes consideracions generals sobre la història humana, fetes en dies anteriors, amb el paleolític, des de la cova del Bolet, comencem la descripció del viatge al·lucinant de la història humana, primer natural, després artificial i finalment ecològica.
El paleolític o «pedra antiga» comprèn tota la història natural de l’home que, en aquest llarg període, que va des de l’origen fins a uns 12 o 10.000 anys abans de Crist, no produeix cap bé utilitari, no és artificial. Es dedica a recol·lectar vegetals i animals existents espontàniament en la naturalesa. L’únic artifici que crea l’home és l’eina, l’estri per recollir més i millor: destrals, fletxes, llances, agulles, etc. Es comprensible, doncs, que a aquesta extensíssima etapa de la història humana se la pugui considerar com un paradís, el paradís terrenal, el mite del paradís original. A l’home només li calia estirar la mà, sense moure’s de la seva posició d’ajagut en el prat verd, i abastar la fruita sucosa de l’arbre, que penjava «bona per a menjar, bella a la vista i apta per a adquirir saviesa», com diu amb elegància la primera plana de la Bíblia.
Quatre milions d’anys aprofitant-nos dels dons espontanis de la naturalesa són massa anys per oblidar-nos d’ells.
Totes les tradicions somnien el paradís ancestral. Totes malden per reconquerir-lo. A tots ens plauria de viure sense treballar, de passar les hores sota la parra i abastar-ne sense moure’ns el raïm delitós. L’Edèn dels semites, el Walhalla dels germànics, l’Arcàdia dels grecs. L’home és el rei de la creació. El seu destí és un jardí de delícies. Les tradicions, inclosa la bíblica, àdhuc imaginen l’home primitiu vegetarià. No menjava animals. Hagués calgut matar-los i això hauria trencat l’encís de pau i harmonia.
Encara avui, la major part dels pobles orientals, molt més conservadors dels vells costums que els occidentals, es mantenen predominantment vegetarians per conservar l’harmonia natural. És un crim matar un home, és un crim avortar. Però també és un crim matar un animal. Que el mati una au rapaç o un mamífer carnisser és excusable, per bé que lamentable. No en saben més. Però que el mati l’home… L’home és tan intel·ligent que pot viure sense matar animals i pot acostumar els gats i els gossos, que són carnívors, a viure de llet i sopes de sèmola.