42. Ciutats-imperi
Sorprèn observar que les diferents històries dels pobles de la terra, més o menys avançats o endarrerits cronològicament, passen totes elles per un període de formació de petites ciutats. Com l’infant que no para de barbotejar paraules inconnexes quan estrena veu, així la humanitat no para de reproduir el model urbà quan estrena ciutat. Des del 8.500 aC, el proper orient ja es cobreix de petites ciutats emmurallades que es van estenent a l’Índia i a la Xina cap a l’est i al Mediterrani, cap a l’oest. Com si la pell de la terra patís de verola.
El procés és senzill d’entendre. Els homes sortits del mesolític ja són agricultors i ramaders amb tendències sedentàries, encara obstaculitzades per les guerres. Així uns quants pobles o nacions veïns pacten («foedus») la defensa mútua: l’imperi («im-parare»: preparar-se per a la defensa). És important aquest concepte de pacte defensiu. Esdevindrà la base de la pacificació neolítica que florirà en un esclat civilitzador. Fins i tot valdria avui dia per protegir un barri, un municipi, una comarca d’agressions superiors: una autopista, un aeroport, una caserna, un abocador, una presó o un complex petroquímic.
En l’origen, cada nació segueix treballant o pasturant en la seva terra, però el pacte entre nacions fundarà una polis, una ciutat. Serà el primer pacte polític. Les ciutats sorprenentment són en llur origen internacionals: unió de petites i variades nacions. Són, en conseqüència, el resultat de la unió civilitzada de gent de costums, vestits, festes, músiques i parles diferents. Les ciutats són el primer exercici de democràcia, de respecte al pluralisme, d’intel·ligència «artificial» transnacional, transnatural. L’esperit comença a alliberar-se dels condicionaments de la carn i de la sang, de la família i del parentiu i vola lliure més enllà de les cultures, de les llengües ancestrals. És el primer pas cap a l’universalisme. Es funda la plaça del mercat on cada nació aporta llurs especialitats de cacera, de pesca, d’agricultura, de ramaderia, d’artesanies. Tot entra en confrontació, en comparació i en competència amb tot. S’endevina el resultat enriquidor.
I més, en la plaça pública, que a Atenes és l’Àgora i a Roma, el Fòrum, s’entra en confrontació mental, espiritual. Es discuteix, es pensa en públic, més enllà de la intimitat de cada nació. Apareix la «Re-Pública» (la cosa pública), allò que, per damunt de llengües, pobles i costums ancestrals, és dret i patrimoni de tots per voluntat lliure i igual: la cosa pública. En forma d’exèrcit, de jocs (les Olimpíades, a Grècia), de festes, de bé comú econòmic i espiritual. Neix el temple, tot presidint la plaça del mercat. Allà se celebra amb goig i alegria la festa anyal de la federació. David demana permís al rei Saül per anar a Betlem, la seva ciutat, a celebrar-la. I, a poc a poc, es viurà tan bé dins d’aquest conjunt que meravellosament la polis s’anirà nacionalitzant. Les dotze tribus d’lsrael o les «anfictionis» gregues, també de dotze tribus, per servir, per torn cada mes el santuari federal, totes elles d’orígens ben diferents, acabaran creient-se descendents d’un avantpassat comú.
¿Per què, després de tantes guerres mesolítiques, reneix la pau en aquest neolític beneït? Perquè els enemics antics han decidit confiar («fides», fe, confiança) entre ells, s’han amnistiat antics greuges i han pactat («foedus», federació) la unió defensiva entre ells. S’han regalat («munus», munificència) mútuament ofrenes, competències que han posat en comú. Han fet la fortalesa dalt d’un altell («acro-polis», alta ciutat) i l’han emmurallada («murus», mur i «munus», munició). Cadascú treballa i viu en pau en el seu tros de camp, però quan l’enemic ataca, tots cuiten a refugiar-se a redós de les muralles.
Les muralles nasqueren ciclòpies, enormes, gruixudes, inexpugnables. Recordem-ne les de Jericó, Micenes, Tarragona o les de qualsevol poblet ibèric de les nostres comarques. En tot el Neolític no es pogué prendre una ciutat emmurallada. Això donà una gran estabilitat al Neolític, una gran pau i la florida d’una gran riquesa material i espiritual. La unió fa la força. I el servei de la unitat, l’estat, que també nasqué aleshores com un fet positiu, començà històricament al servei de tots. Gradualment vencedors i vençuts anaren igualant-se i sorgí la democràcia. «Polis kai demos» (la ciutat i els pobles). «Senatus populusque romanus». SPQR. (El senat conjunt i les set nacions de les set colines de Roma).