71. El primer imperialisme

L’home de Neandertal o de Cromanyó, l’home mosterià del paleolític mig, l’home magdalenià del paleolític superior, l’home mesolític o neolític, l’edat del bronze o l’edat del ferro, tot són noms que nosaltres hem imposat a pobles «muts», arribats a nosaltres a través de restes arqueològiques sense so de veu ni escriptura. Com s’anomenaven ells mateixos, sempre romandrà en el misteri.

Amb l’aparició de l’escriptura i amb el seu desxiframent hem anat coneixent el nom i la identitat dels pobles antics, aquells que marquen l’inici de la història escrita.

Un dels pobles més antics, del qual ja se sap el nom, és el poble de Sumer, que habitava la baixa Mesopotàmia on conflueixen l’Èufrates i el Tigris. Aquest poble, com els elamites de les muntanyes dels Zagres, tot amunt cap a Pèrsia, i com els dràvides de l’Índia són pobles negres fora d’Àfrica pobles portadors de les més primitives civilitzacions, de les més primitives escriptures. Són, els seus, els primers noms autèntics. Encara ells viuen en un equilibri socioeconòmic força estable.

Cap al 3.000 aC, baixen de les comes del Càucas els primers pobles semites de pell blanca. S’esmunyen cap a les planes fèrtils de la Mesopotàmia: són els accadis. Aprenen dels sumeris l’escriptura però parlen una llengua diferent. A la divinitat bàsica li deien «Il» (el nom del temple d’Enl-il, el nom dels reis Samsu-iluna, Sub-iluliuna). Aprenen el conreu de la terra amb tècniques «modernes» d’arades, de drenatge, de regadiu, d’emmagatzement i conservació de les collites. Funden llurs pròpies ciutats.

Molt probablement, un dels reietons accadis, Sargó d’Acad, fou el primer que trencà sistemàticament l’equilibri militar entre les moltes ciutats sumèries i accàdies, ben emmurallades, escampades per la Mesopotàmia. ¿Els exèrcits defensors foren vençuts per les noves armes de bronze dels agressors? o més bé, ¿el porter de les muralles obrí, traïdor, de nit la porta a l’enemic, que prèviament l’havia comprat amb la moneda anònima, concreta, irresponsable i antisocial que començava a desbancar la moneda social, responsable, abstracta i documentada dels temps antics?

El cert és que cap al 2.400 aC, es trenca estrepitosament l’equilibri i la pau en el món. Sargó d’Accad comença a conquerir, una a una, les diferents ciutats nació de la plana rica de l’Èufrates i el Tigris. Quan una nació conquesta altres nacions i els imposa el seu jou militar, polític, econòmic, cultural i social, l’imperi, aquella unió federal i lliure de nacions que havíem conegut en el neolític es transforma en imperialisme, la forma més nefasta d’organització político-social. L’imperialisme és l’opressió, la guerra, la violència, la crueltat, la rapinya sobre les persones individuals i sobre les col·lectivitats nacionals.

En el centre de tot imperialisme neix una gran metròpoli. «Metro», en grec, vol dir «matriu». Però es tracta d’una matriu devoradora que es fa gran, brillant, meravellosa, divina, a costa del terror i la misèria de les províncies, de les colònies.

La primera, la més exemplar, fou Babilònia o Babel. Fou fundada per Sargó I del primer imperialisme del món, l’imperialisme babilònic. La primera meravella del món: els jardins penjants de Babilònia. El primer temple desmesurat: la torre de Babel, que volia tocar el cel, el «zigurat» de Babilònia.

Poc després, a dreta i esquerra, a la vall del Nil i a la vall de l’lndus, la xarxa de ciutats convivint en equilibri també són dominades i es funden sengles imperialismes a imatge i semblança del babilònic… Els imperialismes s’aniran construint i destruint fins als nostres dies.