68. L’era de la crisi
Fa uns quatre mil·lennis i mig que romanem submergits en una llarga crisi. La vida de l’individu humà és curta comparada amb aquesta etapa històrica. En quatre mil cinc-cents anys hi caben seixanta-quatre vides individuals successives de setanta anys de promig. Nosaltres, els nostres pares, els nostres avis, els nostres avantpassats fins on es perd la memòria sempre hem viscut submergits en la crisi. Sempre hem trobat injustícies, fam, misèria, guerres, dolors, tortures, marginacions, odis, traïcions, mentides, infidelitats i tota mena de desgràcies ocasionades per la voluntat dels homes.
La «saviesa» popular ha arribat a la conclusió pessimista que la dolenteria és consubstancial a l’home. El nen de bolquers ja traspua malícia. Freud elucubra sobre l’instint de mort (thànatos) oposat a l’instint de vida (eros). I els biòlegs estudiosos dels animals descobreixen l’agressivitat com a quelcom d’inherent i inevitable en l’ésser vivent.
Som fàcilment donats a creure en receptes fàcils i simplistes per explicar la complexitat de la vida real. La vivència és proclamada com a dogma universal, instal·lada en els mateixos fonaments de l’existència. St. Ignasi de Loyola dirà que la vida és milícia i un jueu recomanarà al seu fill que no es fiï ni del seu pare.
Grans mites com el de la temptació en el paradís i de la caiguda original, com el de la gelosia entre els germans Caín i Abel, com el de l’orgull de la torre de Babel o com el de la perversió en el diluvi universal seran imaginats per justificar la nostra situació.
El problema del mal en el món inspirarà religions dualistes com el Mazdeisme de Zoroastre a Pèrsic, on figuren dos déus antagònics, un del bé i un del mal. Inspirarà complicades disquisicions, com el poema de Job en la Bíblia, grans esforços de redempció, com la descrita en el 2a. Isaïes, «baró de dolors que carrega sobre la seva esquena els nostres pecats», encarnada en les Passions de Jesús, narrades en els evangelis sinòptics. O avui dia, en el pacte amb el diable figurat en el Faust de Goethe o en la novel·lística d’Albert Camus.
Per què tantes guerres, tanta fam, tanta malaltia, tanta tortura?
I, tanmateix, ho hem vist, en la pràctica totalitat dels quatre milions d’anys d’existència de la humanitat, no hi ha hagut crisi duradora. Només curtes situacions d’inestabilitat ràpidament resoltes per la intel·ligència i la voluntat humanes. Si, dèiem a l’inici, que totes les espècies vegetals i animals patien fam, amb l’aparició de l’home sobre la terra, apareix una espècie vivent tan llesta, tan hàbil, tan poderosa, que la fam, per a ella, desapareix per primera vegada en l’evolució dels éssers vivents. L’era de la fam és substituïda per l’era de l’abundància. L’home supedita els animals i aprèn a reproduir i prendre cura d’animals i vegetals per a la pròpia alimentació, vestit, etc. L’home s’imposa a la resta de la naturalesa.
La crisi de fam, misèria i guerra que patim en els darrers mil·lennis és una petita anècdota, comparada amb els milions d’anys transcorreguts en la pau i l’harmonia, anècdota gens consubstancial a la naturalesa humana, formada per l’amor i no per la guerra. Però amor, no només bondadós, ans també intel·ligent. Cal meditar en les causes del desgavell en el qual es troba immersa la humanitat i posar-hi remei decididament. No és honest de repenjar-se en un «mal original» inevitable. Els poderosos, els aprofitats, els privilegiats del moment actual se’n gaudeixen. Ells ens pressionen perquè seguim creient i professant el fàcil dogma de la natura intrínsecament dolenta de l’home. Iniciem, doncs, la història dels darrers quatre mil cinc-cents anys amb l’ànim obert i sagaç per desvelar les grans causes dels grans mals que pateix la humanitat per trobar i aplicar-hi els grans remeis.