41. La primera ciutat

Colpeix de veure com encara avui dia molta gent té odi a la ciutat i fuig al camp a viure com l’home primitiu. Això ha estat una constant històrica dels salvatges, dels bàrbars i d’altres marginats. Gitanos, indis, tuaregs. Enemics del sedentarisme. En els primers llibres de la Bíblia hi ha fortes requisitòries contra les ciutats. Israel vivia en el desert o en les muntanyes enfront dels Cananeus depravats comerciants idòlatres. Són els descendents de Cain, el dolent fratricida, els que fundaren, segons la Bíblia, la primera ciutat. I, més tard, Babilònia, la gran metròpolis simbolitzarà la reunió de tots els mals.

Però en l’inici les coses no anaren així. Ben al contrari. Durant més de 6.000 anys, del 8.500 aC al 2.400 aC, les investigacions arqueològiques més recents, reforçades per certes al·lusions insistents del filòsof Plató, ens avisen que existí una edat d’or de civilització urbana (redundància: civitas, urbs: ciutat).

L’origen de la sedentarització de la humanitat rau en la pràctica de la ramaderia i de l’agricultura. Els ramaders es reparteixen els territoris de pastures i això fixa cada ramat a una àrea determinada. L’agricultura és encara més dependent de la terra. Hi ha joves idealistes que es pensen que l’agricultura és del camp i que la ciutat és una altra cosa. No. Agricultura i cultura ciutadana van juntes. És un fenomen dialèctic. La plana fèrtil agrícola genera una gran ciutat que es menja, en la seva expansió, la plana fèrtil agrícola que li dóna la vida. Vegi’s l’exemple detonant de València i l’Horta.

A l’entorn de l’Èufrates, el Tigris, del Jordà, de l’Orontes, en el proper orient, fa uns 10.500 anys, aparegueren les primeres ciutats. Quan diferents tribus, que ja no es movien gaire d’uns territoris propis explotats per animals i conreus, i que sovint eren escenaris de guerres entre ells, eren atacades per un enemic superior, feien un pacte de defensa mútua: el pacte imperial.

La gent confon «imperi» amb «imperialisme». L’imperi (im-parare: preparar-se internament per a la defensa) és un pacte defensiu entre comunitats humanes. L’imperialisme és la perversió de l’imperi que en fer-se fort per la unió esdevé agressiu i s’imposa per la força a altres comunitats o imperis defensius.

La unió lliure imperial és un pacte molt interessant que, com veurem, pacifica l’àmbit extern de les tribus i dóna un superàvit de força interna. Cal, doncs, rescatar el bon ús del concepte imperial.

L’antic emperador d’Alemanya protegia tots els senyors de la gran federació del nord. El rei de Castella renuncià al títol imperial per atacar la Corona d’Aragó súbdita de l’imperi. Mohamed V emperador del Magreb també hi vol renunciar per atacar les tribus del Rif, súbdites seves. El Mahatma Gandhi maldarà vint anys de la seva vida per corregir els vicis introduïts en el mundialment expandit imperi britànic. Quan Gandhi es convencerà que la Commonwealth no és un imperi, sinó un imperialisme, lluitarà per la independència de l’Índia i l’aconseguirà.

Crec, doncs, que queda palesa la necessitat de combatre els imperialismes avui ben vigents i de, en canvi, fomentar la constitució d’imperis defensius per fer front els enormes blocs agressius imperialistes del moment present.

Un imperi es fa amb un pacte (foedus) entre iguals que es comprometen a actuar units cap a fora i a respectar l’autonomia i les diversitats cap a dins. Cada part exerceix a la unió les competències pactades mentre es respecti el pacte. Tot pacte pràctic exigeix una confiança espiritual (fides). Totes les ciutats neolítiques són ciutats-imperi, unió lliure de nacions lliures.