4. La mesura

Com ja hem anunciat, per a la verificació de la nostra hipòtesi ens cal un sistema de mesura dels fenòmens elementals del mercat. Aquests fenòmens elementals són els canvis; ens cal doncs un sistema capaç de mesurar els canvis mercantils —això és, mesurar el valor d’intercanvi de les mercaderies concretes—; aquest sistema ja existeix, i no és altre que la moneda.

Efectivament, la moneda fou concebuda, en els seus inicis, com a instrument de mesura abstracta del valor de canvi de les mercaderies concretes: la moneda els imperis antics i d’alguns pobles primitius actuals no té, com a tal, cap valor intrínsec, sinó que serveix únicament per a calcular el valor de totes les mercaderies en relació a ella, a través d’un sistema d’equivalències més o menys fixades. Per exemple:

El «xai animal concret» no apareix per enlloc, sinó que es tracta aquí d’un «xai unitat de mesura abstracta».

En un estadi més evolucionat, els antics imperis inventaren la comptabilitat, que permet de substituir l’intercanvi directe (blat per porcs), anomenat «troc», per un intercanvi diferit en el temps i l’espai gràcies al joc dels assentaments comptables («comptes corrents»).

En el cas de Mesopotàmia, durant el mil·lenari III aC es generalitzà l’ús de la moneda metàl·lica, forçosament anònima, que ja no és abstracta, i per tant no permet la mesura informativa-exacta dels actes de mercat; aquesta moneda metàl·lica ha perdurat fins a l’any 1914, any en què el sistema «metal·lista» entrà en crisi —el motiu fou el següent: a causa de les despeses de la guerra, els estats europeus s’havien quedat sense reserves en metàl·lic; malgrat això, la guerra continuà fins al 1918 gràcies a la circulació de paper-moneda de curs orçós, inventat— no obstant, paral·lelament, els grans banquers han continuat utilitzant la primitiva moneda de compte abstracte. Avui, pràcticament tothom sap que la moneda no té cap valor en ella mateixa; però el «bitllet de banc» no compleix encara tots els requisits que farien d’ell un autèntic sistema mètric, ja que continua essent, com la seva predecessora, la moneda metàl·lica:

• anònim, per tant antidocumentàri: no deixa cap document referent a qui realitza la transacció; no deixa rastre;
• uniforme, per tant antianalític: no deixa cap document referent a què, quant, quan…, s’intercanvia;
• dinàmic, mòbil, per tant antiestadístic: una mateixa moneda serveix per a moltes transaccions diferents, passa de mà en mà sense que hi hagi control ni document.

El que ens cal, doncs, és retornar a un signe monetari escriptural de compte abstracte que sigui:

• personal;

• diversificat en funció de les característiques de cada transacció;

• tancat en cada transacció, això és, que només pugui servir una única vegada, per a una única transacció o acte mercantil elemental.

Només així comptarem amb un veritable instrument de mesura omniinformatiu: la «factura-xec», document que registra una transacció mercantil i alhora instrument monetari únic que avisa, un cop signada, del pagament de la factura. Evidentment, la implantació de la factura-xec suposa la radical desaparició dels actuals «pseudo-bitllets de banc» i de tots els instruments i documents monetaris escripturals auxiliars basats en ells.

Per a posar en pràctica la factura-xec que proposem, comptem amb una tècnica actualíssima, que s’adequa perfectament amb els nostres objectius: la telemàtica —és a dir, telecomunicacions més informàtica, ordinadors reunits en una xarxa interconnectada—. La telemàtica permet, no només l’emissió de «factures-xec» amb gran facilitat i rapidesa, sinó també la seva automàtica centralització a fins estadístics.

La moneda telemàtica —xifres en compte corrent que es mouen automàticament sota comanda d’ordinador deixant cada vegada un document exhaustiu del moviment— permetrà de posar a prova la nostra hipòtesi sobre el mercat i, en general, farà possible de convertir l’estudi de mercat en una ciència.