65. Les crisis econòmiques cícliques

Quan, en els temps neolítics, la societat encara era equilibrada, els sacerdots-banquers, ministres d’economia i d’esperit, inventaven diner per defugir la deflació i només inventaven la quantitat exacta per evitar la inflació. Sabien comptablement, matemàticament, la quantitat exacta a inventar i volien inventar només aquella quantitat exacta per assolir l’equilibri econòmic i per tant la justícia social.

Desprès ja no. Fou malícia del cor de no voler l’equilibri? o fou impossibilitat tècnica de saber-ne la quantitat exacta amb la nova moneda pràctica i anònima de què es disposà més tard?

Avui encara, amb la moneda que tenim no hi ha manera tècnica d’avaluar la quantitat exacta de diner que cal inventar per a l’equilibri econòmic.

Què fan els ministres, els banquers, els grans negociants, les multinacionals, les financeres, els especuladors, els falsificadors de diner? N’inventen el màxim possible, a ull!, fins que el món resta ofegat en la deflació. Després es torna a començar. Inflació galopant, crisi fulminant, deflació angoixosa. I així successivament.

Els «científics» economistes anomenen aquest procés: «crisis cícliques». No cal dir que els inventors de diners se’ls embutxaquen. Per conseqüent, per a ells, com més se n’inventin millor, encara que el carro conjunt se’n vagi pel pedregar.

Hi ha una història il·lustrativa cap al final del llibre bíblic del Gènesi, que la gent llegeix superficialment i amb santa innocència i que vull comentar des d’aquesta òptica econòmica. Es tracta de la història de Josep d’Egipte.

Primerament, Josep, el lloctinent del Faraó, administrà Egipte durant set anys de «vaques grasses». Allò fou atribuït a les benediccions del cel. Bones collites de cereal. Bons ramats amb bones pastures. Gran producció. Es tracta d’un típic període inflacionari. Josep haurà inventat i repartit molt diner, massa diner. Tothom compra. Això anima els productors que, folls pels guanys, es llencen a una sobreproducció immoderada. Josep ja no reparteix més diners. El poble ja no compra. Sobren muntanyes de producció. Abaixen els preus. Josep segueix inventant diner i ell sol, en nom del faraó, compra tots els excedents. Construeix immenses sitges i ho emmagatzema tot. Immenses cledes i ho estabula tot.

Després para de comprar. Els productors s’espanten i paren de produir. I així ve el segon temps de les «vaques primes» durant uns altres set anys. També atribuït a Déu les malediccions del cel per causa dels pecats del poble. No hi ha carn ni pa. La fam fa fer bogeries. La gent rasca els racons de llurs estalvis i compra a Josep pa i carn fins al darrer cèntim. Segueix la deflació. El poble es ven les cases i els camps al Josep del faraó. Així totes les terres són estatalitzades. I la gent segueix comprant a Josep, pa i carn. I segueix la recessió i la fam. Finalment, desesperats, els egipcis venen els fills, les esposes i es venen ells mateixos com a esclaus al faraó per seguir vivint i menjant. Així tot Egipte esdevé esclau del faraó.

I, oh meravella!, mentre, el diner inventat i repartit ha tornat a les arques del faraó per pagar els aliments que el poble ha comprat al faraó. Si vol, Josep el pot estripar i aquí no ha passat res.

Lector, rellegeix a poc a poc aquestes ratlles i pensa-les bé. És al·lucinant. Tot al llarg dels darrers quatre mil anys, lectors intel·ligents d’aquest passatge bíblic han practicat aquesta subtil, eficaç i cruel eina de dominació. També avui. Recordeu el «crack del novembre de 1987».