23. L’art

L’home Paleolític se’ns ha presentat com a místic hàbil. Rep de la font de vida del seu interior, fulguracions de llum i d’energia i treballa el seu entorn per a fer-lo habitable i útil.

Entre la mística i la tècnica, l’home del Paleolític Superior hi basteix un pont magnífic: l’art. Pinta els mobles i les parets. Fa gravats i escultures. Salta àgilment de la matèria exterior a l’èxtasi interior i viceversa. Utilitza la matèria però no necessàriament amb finalitats utilitàries. Es deixa endur per la inspiració, però no necessàriament amb finalitats espirituals. En l’exercici de la més plena llibertat i autonomia, juga amb la matèria i amb la inspiració i amb elles es perd i es retroba contínuament. Es deixa posseir per la inspiració com un esperitat. Es deixa arrossegar per l’experimentació dels materials més desconcertants. Diem de l’artista: «D’un tronxo de col en fa una comèdia». I després engabia l’esperit i la matèria en la mateixa cel·la, els obliga a fondre’s en una sola cosa i d’allà en surt una creació sorprenent. No en va «poeta» poites en grec, vol dir «creador». L’artista crea éssers nous dotats d’ànima pròpia, capaços de suscitar en els homes els estats d’ànim més variats. L’art, quan deriva cap a l’esperit, es fa litúrgia. I quan deriva cap a la matèria es fa artesania.

Quan un ésser està mancat de vitalitat, de creativitat, es diu que és un ésser inert, in-ert, sense art.

I, tanmateix, en el nostre món actual, la persona amb temperament artístic sol ésser marginat, menystingut. A moltes cases, un fill artista és rebut com una desgràcia familiar. La gent vol fills útils, professionals eficients. En cas contrari, i com un premi de consolació, s’accepta un fill religiós, sacerdot, monja. Però un fill artista és un desastre. Sembla que no serveix per a res. A l’església s’ensenya l’esperit. A l’escola s’ensenyen unes assignatures que t’ajudin a guanyar-te la vida. L’art s’ensenya marginalment i amb poca gràcia. Els conservatoris solen ser només això: «conservatoris» que ensenyen més a reproduir l’art que a crear-lo.

Aquest estat de coses palesa una profunda malaltia de la nostra humanitat tradicional, que té separats i incomunicats l’esperit i la matèria. Tots dos castigats de cara a la paret i donant-se l’esquena situats en parets oposades. I, enmig, el buit més esgarrifós.

On anirà l’esperit si no pot fruitar obres concretes gracioses? De què serviran les màquines materials si no les anima l’esperit? Hem heretat un món partit en dues parts irreconciliables. L’Orient tradicional submergit en la contemplació de l’Absolut espiritual, al preu d’un subdesenvolupament material que sumeix la població en la misèria. I l’Occident tradicional submergit en l’acció utilitària material al preu d’una atròfia espiritual que submergeix la població en el més cruel dels egoismes.

Però aquesta «inèrcia», aquesta falta d’art s’està acabant. El nostre món s’està intercomunicant i interpenetrant. Els valors espirituals de l’Orient i els valors materials de l’Occident van reconeixent llurs mútues limitacions i la necessitat que tenen de llur complementació amb el contrari. Quan això es consumi, haurem retrobat aquell antic art suprem de la vera vida humana.