5.- Síntesi final

Com a síntesi final del concepte de «diner» que proposem, direm que es tracta d’una realitat molt complexa, sorgida a través de diverses etapes històriques, i en la qual cal avui dia distingir els següents nivells:

1. Unes mercaderies concretes, produïdes o productores, que hom vol intercanviar: sense la seva existència, no té cap sentit parlar de «diner»;
2. Unes «unitats monetàries», creades per convenció numèrica-abstracta, que serveixen per a mesurar el valor de canvi de les anteriors mercaderies concretes, i així permeten de realitzar intercanvis equivalents;
3. Uns «preus de venda» i uns «salaris» valors mixtos concrets/abstractes sorgits de la intercomparació entre mercaderies concretes i unitats monetàries abstractes;
4. I, finalment, uns «instruments monetaris», només possibles quan ja existeixen les unitats monetàries, i que no són altre cosa que un document escriptural que informa d’un acte mercantil elemental de compra-venda, i avisa del reconeixement d’un deute per valor d’un nombre determinat d’unitats monetàries —sempre aquest document està referir a dues persones concretes, ben identificades—.

La unitat monetària és una unitat de mesura, i com a tal és radicalment abstracta. Retrobem aquí el que els economistes anomenen «funció d’unitat de compte o patró de mesura» del diner; però, per a nosaltres, aquesta funció no correspon al «diner» en general, sinó únicament a la «unitat monetària», ben precisada i definida.

L’instrument monetari és un document que registra un acte de mesura (una medició), ja que indica el preu d’una mercaderia intercanviada; és també un document que registra un acte mercantil elemental (un acte de compra-venda); finalment, és un document que registra la contracció d’un deute d’una persona envers una altra. Per aquest darrer concepte, s’aproxima a la concepció del «diner com a deute» dels economistes. Però també nosaltres aquí hem precisat molt més aquest concepte, i no parlem de «diner com a deute», sinó de «l’instrument monetari com a reconeixement d’un deute contret a través d’un contracte interpersonal».

Les concepcions del «diner com a mitjà de pagament» i de «diner com a liquidesa» queden també visiblement modificades: en efecte, l’acte de pagament no consisteix, segons la nostre concepció, en l’entrega d’un bé anomenat «diner» sinó únicament en el fet d’una «passació d’escriptures» a partir de l’existència d’un instrument monetari; i la liquidesa d’una persona consisteix, no en la possessió d’un bé anomenat «diner», sinó únicament en el saldo del seu «compte corrent».

Un tret molt important del plantejament de la qüestió monetària que fem, i que el diferencia enormement de la concepció actual, és que «l’emissió de diner» no és un afer del Banc Central o dels Bancs, sinó que cada persona que signa un «instrument monetari» està, de fet, «emetent diner», amb la limitació evident del saldo del seu compte corrent. (No ens referim aquí a la «invenció de diner», de la qual parlarem més endavant, en el capítol IV; sinó a les transaccions mercantils corrents).

Actualment, les autoritats monetàries o els Bancs emeten una quantitat determinada de «diner», i aquest circula i circula indefinidament; per el contrari, tal com hem plantejat el funcionament de l’instrument monetari, aquest és emès per l’interessat en fer una compra, i circula únicament per a aquella compra. Cada instrument monetari signat és «signe d’emissió monetària», i aquesta emissió la realitzen els particulars, amb la limitació, com ja hem dit, del saldo del seu compte corrent. Tota persona està capacitada per a «contreure deutes» i, per tant, per a signar els corresponents «reconeixement de deutes», en funció de la liquidesa disponible en el seu compte corrent.

Cal finalment, que ressaltem el següent fet, el més definitori de la concepció monetària que proposem: i és el fet que, sense l’existència de mercaderies concretes a mesurar i a intercanviar, tot el «muntatge monetari» no te cap, absolutament cap sentit. Les mercaderies concretes són el fonament últim de l’existència d’unitats monetàries, de valors mercantils (preus i salaris) i d’instruments monetaris.

Podríem fer la següent definició metafòrica del conjunt de «realitats monetàries» (que podem anomenar també «sistema monetari»):

El «sistema monetari» és un mirall en el qual es reflexen les mercaderies concretes:

1. els «valors mercantils» són la imatge estàtica reflectida;
2. els «instruments monetaris» són la imatge dinàmica reflectida (imatge dels moviments de mercaderies).
3. les «unitats monetàries» són l’esquema abstracte-numèric de les imatges anteriors.